Una senyora i una bossa

Els malin­ten­ci­o­nats com­pa­ra­ven Isa­bel Brus­sosa amb la reina d'Angla­terra. Pot­ser tenien alguna sem­blança física, però el que les unia era la bossa tan­cada que es man­te­nia com un mis­teri inson­da­ble que guar­dava incor­rupte, per una banda, les essències angle­ses i, per l'altra, les d'una Gar­rotxa eterna en què l'amor a la Cata­lu­nya de la Renai­xença tenia un paper cab­dal. Isa­bel Brus­sosa es va tro­bar amb el càrrec d'alcal­dessa d'Olot quan Pere Macias (CiU), que era un polític amb aspi­ra­ci­ons, va deci­dir que ja estava fart de la mun­ta­nya i va mar­xar pri­mer al Par­la­ment de Cata­lu­nya, després va ser con­se­ller i final­ment s'ha ins­tal·lat a Madrid, on actua com la torna de Duran i Lleida en les rela­ci­ons amb el poder.

Però tor­nem a la nos­tra pro­ta­go­nista, una dona honesta i poc donada a l'expo­sició pública que, després d'una feina ajus­tada i pro­fes­si­o­nal dedi­cada a ges­ti­o­nar pri­mer el Con­sell Comar­cal de la Gar­rotxa i més tard l'Ajun­ta­ment d'Olot, es va tro­bar que les muni­ci­pals no li eren favo­ra­bles i els temuts soci­a­lis­tes encapçalats per Lluís Sacrest s'esta­blien a Can Joa­ne­tes, el gran edi­fici indus­trial pro­jec­tat per Joan Roca Pinet que avui fa d'ajun­ta­ment. La der­rota, però, no va apar­tar Brus­sosa de l'acti­vi­tat pública. Tot i que tenia la mare molt malalta i hagué de dedi­car mol­tes hores a aten­dre-la, l'antiga alcal­dessa va con­ti­nuar fent clas­ses de català. Immersa en una acti­vi­tat mig par­ti­cu­lar, mig pública, avui és l'actual pre­si­denta del Casal Esplai d'Olot.