Defensors argentins del procés

El 1806, qua­tre anys abans que l'Argen­tina iniciés el camí cap a la inde­pendència d'Espa­nya, el català Domingo Mat­heu va llui­tar con­tra la invasió anglesa com a ofi­cial del terç de Minyons de Cata­lu­nya, un cos armat for­mat amb altres coe­ta­nis com ara Jaume Lla­va­llol, Jaume Nadal i Guarda, i Josep Ole­guer Rey­nals. Els matei­xos anhels inde­pen­den­tis­tes els van empènyer a inte­grar la pri­mera junta de govern argen­tina el 1810. Mat­heu va obte­nir aquell any el suport d'un altre català, Joan Lar­rea, que després va ser vocal en la pri­mera junta i va arri­bar a la pre­sidència tem­po­ral de la Gran Junta, l'enti­tat que va subs­ti­tuir la pri­mera en el camí cap a la inde­pendència defi­ni­tiva, el 1816. Els alum­nes argen­tins actu­als conei­xen bé els noms d'aquests cata­lans, i també el de Blai Parera, com­po­si­tor el 1813 de l'himne naci­o­nal.

El cert és que hi va haver una gran presència cata­lana en la lluita dels cri­olls del riu de la Plata con­tra el domini de la corona espa­nyola. Quan han pas­sat gai­rebé 200 anys d'aquells fets, el vin­cle encara es manté. Per això no és casu­a­li­tat que el pri­mer casal català del món sigui el de Bue­nos Aires. Fun­dada el 1840 al barri de San Telmo, aquesta enti­tat va néixer com a hereva natu­ral d'un cen­tre més antic, el Cer­cle Català, obert el 1886. Avui fun­ci­o­nen al país sud-ame­ricà una vin­tena de casals, l'últim dels quals fun­dat el desem­bre del 2013 a la ciu­tat de Tucumán, 1.200 quilòmetres al nord de Bue­nos Aires.

La presència cata­lana a l'Argen­tina ha anat en aug­ment, sobre­tot després de la crisi del 2008. La majo­ria dels nou­vin­guts són joves que han vin­gut a estu­diar apro­fi­tant que les uni­ver­si­tats argen­ti­nes públi­ques són gratuïtes, o sen­zi­lla­ment han arri­bat per tro­bar feina. L'últim cens d'elec­tors cata­lans a l'exte­rior va iden­ti­fi­car a l'Argen­tina 23.780 per­so­nes, que cons­ti­tu­ei­xen la segona diàspora cata­lana més gran del món després de França, amb 25.800. La dimensió de la dada argen­tina gua­nya rellevància si es té en compte que el ter­cer país és Ale­ma­nya i només té 12.400 cata­lans cen­sats.

Els cata­lans que viuen a l'Argen­tina són en gene­ral tan fidels a la causa inde­pen­den­tista com ho van ser en el pas­sat Mat­heu, Lar­rea i Parera. “Estan més interes­sats i infor­mats que molts dels cata­lans que viuen a Cata­lu­nya. Des d'aquí se segueix de prop tot el procés com una manera de man­te­nir els vin­cles amb les arrels”, explica Núria Bena­ges, secretària de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC) a Bue­nos Aires. En rea­li­tat, la presència d'aquests immi­grants ha afec­tat els argen­tins de mane­res dife­rents. “Jo tinc la ban­dera cata­lana al cotxe i és habi­tual que ser­veixi per ence­tar una con­versa sobre el tema de la inde­pendència. No tots els argen­tins n'estan al cas, però quan comen­ces a expli­car-los què és, s'hi interes­sen”, explica Bena­ges.

Des de l'ANC, que s'encar­rega de la cam­pa­nya del procés inde­pen­den­tista a l'exte­rior, lamen­ten que la causa cata­lana no tin­gui més reper­cussió a la premsa de Bue­nos Aires. Els mit­jans argen­tins només hi fan atenció quan hi ha algun esde­ve­ni­ment molt relle­vant com ara una con­vo­catòria elec­to­ral o les grans mani­fes­ta­ci­ons de la Diada. Una nove­tat de la qual sí que es van fer ressò van ser les decla­ra­ci­ons del pri­mer minis­tre britànic, David Came­ron, sobre el càstig que, al seu parer, hau­ria d'apli­car la Unió Euro­pea (UE) a un futur estat català. “És una llàstima que aquí a l'Argen­tina no se'n parli més. Falta que s'expli­quin bé les cau­ses i la història del procés, sobre­tot perquè es podria rela­ci­o­nar el reclam de Cata­lu­nya amb el que el 1816 va por­tar a la inde­pendència argen­tina d'Espa­nya”, diu Vivi­ana Sanc­his Roche, una argen­tina de pares cata­lans.

La falta de difusió als mit­jans de comu­ni­cació no ha impe­dit que els argen­tins amb arrels o vin­cles cata­lans esti­guin al cas de l'actu­a­li­tat a Cata­lu­nya i en pren­guin par­tit. El metge Néstor Fernández, casat amb una cata­lana, comenta: “Crec que el procés inde­pen­den­tista és un procés madur, adult, pacífic i mode­rat que desem­bo­carà en allò que vul­gui el poble català. Em sem­bla ine­vi­ta­ble que sigui així perquè estem par­lant de la volun­tat de la gent.” Sobre l'acti­tud dels argen­tins envers el cas català, Fernández anota que “hi ha gent infor­mada, però no hi ha una opinió for­mada perquè és un procés ina­ca­bat”. I hi afe­geix: “Una altra cosa seria opi­nar amb els fets con­su­mats.”

Del mateix parer és Isa­bel Calvo, que fa 40 anys que està casada amb un català. “Com a argen­tina, crec que la qüestió cata­lana ens hau­ria d'interes­sar per les simi­li­tuds que hi podem tro­bar amb el cas de les illes Mal­vi­nes.” Per Calvo, en canvi, el final de la història no és tan clar com creu Fernández. “No sé com aca­barà tot ple­gat i tam­poc sabria dir què suposa exac­ta­ment que acabi bé. La inde­pendència total seria aca­bar bé? Crec que es podria dir això si després de la inde­pendència els cata­lans tenen una bona qua­li­tat de vida”, opina.

En la visió dels argen­tins, també hi des­ta­quen argu­ments for­ta­ment arre­lats en l'ima­gi­nari local com ara aquells que han con­ver­tit Bar­ce­lona en una capi­tal de gran pro­jecció cul­tu­ral i econòmica. El fut­bol, amb Lio­nel Messi com a ambai­xa­dor, és un altre nexe tan sòlid com ine­vi­ta­ble. “Als cata­lans se'ls veu com a inno­va­dors, amb molts cognoms que han dei­xat empremta. Si par­lem de pin­tura, pen­sem en Dalí i Miró; si par­lem d'arqui­tec­tura, ens ve al cap Gaudí, i si par­lem de fut­bol, és ine­vi­ta­ble esmen­tar el Barça”, explica Javier Esca­lada, nas­cut a l'Argen­tina i de pare català. Per ell, el que posa real­ment en joc el debat inde­pen­den­tista és la qüestió iden­titària: “Crec que és un bon moment per plan­te­jar la qüestió de la inde­pendència, perquè es tracta d'un pro­blema polític que té a veure amb la iden­ti­tat d'un poble. Els meus amics argen­tins ente­nen que en el cas de Cata­lu­nya hi ha coses que la dife­ren­cien d'Espa­nya.”

La iden­ti­tat d'una comu­ni­tat activa és el que ha cri­dat l'atenció de Juli­eta Canova, estu­di­ant d'últim any d'antro­po­lo­gia a la Uni­ver­si­tat de Bue­nos Aires (UBA). Atreta pel feno­men de les migra­ci­ons, Canova va deci­dir fer la tesi amb
el Casal Català de Bue­nos Aires com a objecte d'estudi.

“No tinc cap vin­cle de sang amb Cata­lu­nya, però em va interes­sar el feno­men d'una col·lec­ti­vi­tat cata­lana no vin­cu­lada a un estat, però que en canvi és molt viva. És una llàstima que no tots els argen­tins sàpiguen que la demanda cata­lana no és nova, sinó que té més de 300 anys d'història”, asse­nyala. A Canova també li ha interes­sat l'ori­gi­na­li­tat que ha adqui­rit el reclam. “Con­si­dero que el procés inde­pen­den­tista és seriós i m'agrada des­ta­car-ne la cre­a­ti­vi­tat de les mani­fes­ta­ci­ons. Són pràcti­ques abso­lu­ta­ment dife­rents de les que es poden veure a l'Argen­tina, on les deman­des poden ser fins i tot vio­len­tes. Les mani­fes­ta­ci­ons cata­la­nes són pacífiques i es carac­te­rit­zen per uti­lit­zar una via democràtica i molt ori­gi­nal.”