El gener del 2011, l'acadèmic independent Francesc Xavier Mena es va comprometre a reduir l'atur a la meitat durant els quatre anys que havia d'estar al capdavant del Departament d'Empresa i Ocupació. El seu mandat només va durar dotze mesos i qui en va agafar el relleu, el polític de raça Felip Puig, ja no va cometre l'error de quantificar objectius. Sí que va prometre, el març del 2012, quan ja feia tres mesos que estava en el càrrec, que es deixaria de destruir ocupació. Els vents bufaven a favor i Puig deixa la conselleria quan ja fa temps que el canvi de cicle és un fet. La recuperació té ombres perquè molts col·lectius n'estan quedant exclosos i el preu a pagar ha estat –i continua sent– molt alt, però fa dos anys que Catalunya crea llocs de treball.

El pas de Puig per l'àmbit laboral i empresarial ha estat marcat per l'època més convulsa en les relacions entre el govern i Madrid. Limitat per uns pressupostos justos –fruit de les retallades de les dues administracions– i l'inexistent diàleg amb el govern estatal –que pels sindicats massa cops ha estat una excusa per justificar mancances pròpies–, el conseller s'ha centrat a intentar afavorir les coses que anaven bé –les exportacions, per exemple, que continuen marcant rècords– i impulsar reformes pendents, tot i que no ha aconseguit el consens amb tots els agents socials. Una de les més importants, la del Servei d'Ocupació de Catalunya, que s'ha acostat al territori i ha començat a col·laborar amb el sector privat. També ha treballat en la reforma de l'FP i la regulació dels nous allotjaments turístics. Fa poc, criticava els que defensen fórmules d'economia col·laborativa com Airbnb, ja que no creen llocs de treball.

La reforma laboral ha limitat el paper de l'administració perquè ja no cal la seva intervenció quan les empreses presenten un ERO, però, malgrat tot, la conselleria ha intentat fer de mediadora en els conflictes laborals més espinosos. Va aconseguir sortir victoriosa de la primera gran batalla que es va trobar, quan Nissan va plantejar rebre una nova comanda a canvi d'una doble escala salarial. Quan se li va preguntar a Puig si no era perillós basar l'augment de la competitivitat en una reducció dels costos, va argumentar que era un “esforç” que s'hauria de fer “permanentment” sempre que no es toqués “el llindar de la dignitat laboral”. Durant aquests més de dos anys, la rebaixa de condicions laborals ha estat contínua. El mes passat, reflexionava que ara que el pitjor ja ha passat, les empreses que ja rutllen han de compensar els sacrificis realitzats i apujar sous.

Els sindicats no fan un balanç gaire bo del pas de Puig per la conselleria. Les veus més dures lamenten el seu to “més aviat autoritari” –“una cosa és parlar i escoltar, i l'altra pactar”– i les “oportunitats perdudes”. Les crítiques més suaus ho atribueixen no tant a la seva persona, sinó a l'estil dels governs de Convergència. Tots, però, han trobat a faltar una política industrial decidida, però és un problema, coincideixen, que ve de lluny. Els empresaris li reconeixen l'esforç fet en la reforma del SOC i l'FP, avenços en el tema de la R+D i la simplificació administrativa i, sobretot, l'ajuda que han rebut per internacionalitzar-se.

Més enllà dels encerts i els errors, Puig no va saber preveure la magnitud dels esdeveniments que avui li treuen el càrrec. Preguntat el 2012 pel futur de CiU arran del gir sobiranista del president Mas, contestava taxatiu que, “amb alguna tensió”, CDC i UDC continuarien “integrant una força política única”. “Si CiU es trenca, no hi haurà la força política necessària per construir un nou país”, assegurava.