Política

Han passat per Madrid

JOAN MANEL DEL POZO

EX DIPUTAT AL CONGRÉS PEL PSC (1982-1996)

“Aquesta vegada ni tan sols sé a qui votaré”

Després de més de trenta anys militant en el PSC, ha acabat abandonant el partit i reconeix que li costa trobar un encaix en l'actual panorama polític

Està satisfet d'haver participat en una etapa molt intensa de la política espanyola i d'haver impulsat la primera llei que regulava l'objecció de consciència, encara que la mili la va suprimir el PP

El setem­bre del 1982, quan Joan Manel del Pozo tenia 33 anys i aspi­rava a entrar al Congrés dels Dipu­tats com a número dos de la llista del PSC per Girona, el meu diari el pre­sen­tava als lec­tors amb aques­tes parau­les: “Del Pozo és un xicot que fa clas­ses a l'ins­ti­tut de Figue­res i, tot i ser fill d'un poblet de Sevi­lla, parla per­fec­ta­ment el català.” Ales­ho­res Felipe González encara era la pro­mesa d'un canvi ina­jor­na­ble i Cata­lu­nya s'havia de demos­trar a ella mateixa que podia con­ver­tir els fills de la immi­gració en dipu­tats, fins i tot en pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat. Ara, al cap de 34 anys, Del Pozo ha tor­nat a les aules com a pro­fes­sor de filo­so­fia, ja no té car­net del PSC i con­fessa que ni tan sols sap què votarà en aques­tes elec­ci­ons. Arriba pun­tual i ofe­reix un aspecte que encaixa amb el clixé dels mili­tants pro­gres­sis­tes que van bai­xar a l'arena política quan a l'esquerra que­ien les bom­bes etar­res i a la dreta xiu­la­ven els sabres mili­tars, exdi­pu­tats bre­gats en la Tran­sició que ara es miren l'espec­ta­cle elec­to­ral des d'un salu­da­ble escep­ti­cisme. Bar­ret blanc, ano­rac de color terrós i barba blanca, aquesta és la indu­mentària d'un home que s'ha posat roba còmoda perquè con­fessa que no sabia que la con­versa ani­ria acom­pa­nyada d'una sessió fotogràfica. La casu­a­li­tat ha fet que ens tro­bem just l'endemà que el govern espa­nyol pro­hibís la presència d'este­la­des al camp de fut­bol on s'ha de dis­pu­tar la final de la copa del Rei. “Un error immens del PP –es lamenta–, si no és que pre­ci­sa­ment per­se­guis­sin l'efecte mul­ti­pli­ca­dor que això podia pro­vo­car per jus­ti­fi­car una vegada més les seves deci­si­ons polítiques.” No neces­sita des­con­nec­tar el mòbil perquè el fa ser­vir tan poc com pot i no és de Twit­ter ni tam­poc de Face­book: “Pas­sem una etapa, espero que supera­ble, de nou rics de la tec­no­lo­gia, usant-la tot el dia sense saber gaire bé per a què. És com aquell que té un cotxe i fa vol­tes sense anar enlloc.”

Després de més de trenta anys par­ti­ci­pant en la política activa des del Congrés dels Dipu­tats, el Par­la­ment de Cata­lu­nya, el Con­sell Exe­cu­tiu de la Gene­ra­li­tat i l'Ajun­ta­ment de Girona, Del Pozo creu que Espa­nya i Cata­lu­nya són pre­ci­sa­ment això, un cotxe a punt d'empren­dre una direcció incerta. Ho diu una per­sona que va exer­cir de dipu­tat a Madrid durant qua­tre legis­la­tu­res con­se­cu­ti­ves (del 1982 al 1993), tot i que en l'última, que Felipe González va gua­nyar pels pèls, va estar a punt de llançar la tova­llola. “Començava a notar els efec­tes nega­tius de la buro­cra­tit­zació i l'exces­siu con­trol de les cúpules dels par­tits”, afirma, segons ell un parany que també amenaça l'auto­a­no­me­nada nova política. Ara, quan mira enrere, admet que la decepció forma part indes­tri­a­ble de la vella política, sobre­tot veient que “la relació entre Espa­nya i Cata­lu­nya s'ha ten­sat massa per interes­sos par­ti­dis­tes de les dues parts”. També rei­vin­dica la satis­facció, és clar, per exem­ple la d'haver impul­sat la pri­mera llei que regu­lava l'objecció de consciència. I no li sap pas greu que al final la mili obli­gatòria l'abolís el PP pres­si­o­nat per CiU, perquè con­si­dera que els soci­a­lis­tes van posar la pri­mera pedra. “Que ningú s'enga­nyi –adver­teix–, el PP va supri­mir la mili perquè neces­si­tava CiU i es va ple­gar a totes les seves exigències, no pas per con­vicció paci­fista.” En aquest punt con­fessa una altra satis­facció íntima, la d'haver tom­bat la pre­tensió d'un sec­tor del par­tit que pre­te­nia crear una mena de camps de tre­ball on con­fi­nar els objec­tors per tal que hi desen­vo­lu­pes­sin la pres­tació social subs­ti­tutòria. Del Pozo, que als hemi­ci­cles sem­pre va exhi­bir un tarannà pro­pens a la concòrdia, no renega del pas pel semi­nari –set anys que li van ser­vir per apren­dre a escriure bé el català– però també ha aban­do­nat la militància reli­gi­osa. Un aban­do­na­ment pot­ser ine­vi­ta­ble per part d'un dipu­tat que va pre­si­dir la Comissió d'Estudi de les Sec­tes a Espa­nya. Ara, civi­lit­za­da­ment divor­ciat del seu PSC, viu cen­trat en la uni­ver­si­tat, i diu que és a les aules on es troba la rea­li­tat. I si aquesta vegada algun alumne li demana a qui ha de votar?, li pre­gunto. “Ho tinc molt fàcil –res­pon amb un som­riure–; li diré: «Jo tam­poc ho sé.»”

EL MILLOR

La satisfacció d'aconseguir un indult

Un record especialment feliç del pas per Madrid va ser per a Joan Manel del Pozo aconseguir l'indult per a una jove condemnada a sis anys de presó per robatori a mà armada que, mentre esperava el judici, havia aconseguit superar la droga i tenia parella i feina estable. És a dir, tots els ingredients de la reintegració social.

EL PITJOR

I el PP va desfermar el dòberman

El pitjor de tot va ser “patir el desfermament brutal del Partit Popular en la darrera legislatura de Felipe González, iniciada el 1993”. “Aleshores es va desfermar el dòberman del PP, atiat amb casos de corrupció com el de Roldán. Al Congrés vivíem un clima de guerra civil, sort que la societat era més madura que els polítics.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia