“L’Uruguai és molt solidari, mai no et fan sentir estranger”

Amb molta il·lusió, perquè marxava a Amèrica i, en aquella època, anar a Amèrica, en la visió d’un nen, era com anar a un altre món. Vam marxar tots tres, el meu pare, la meva mare i jo. Va ser un canvi. Érem tots tres sols, participava de les converses dels meus pares i ja vaig veure que anar a l’Uruguai no era com anar a Barcelona, però va anar molt bé, perquè els meus pares em van transmetre uns principis de vida. L’Uruguai és un país molt solidari on mai no et fan sentir estrany ni estranger. La gent és molt acollidora. La societat està formada per immigrants i això fa que se sigui molt solidari. Vam tenir ajuda moral i suport de la gent de l’Uruguai.

No, perquè jo em pensava que anàvem a Amèrica, que seríem rics, i que després tornaríem. Vaig tenir una experiència molt bona al col·legi, m’hi vaig adaptar molt bé. No em vaig deprimir ni enyorar.

És un país molt solidari, amb una gent extraordinàriament amable, que, quan veu que tens un problema, t’intenta ajudar. L’Uruguai és un país culturalment molt avançat, republicà, que va tenir una dictadura durant 12 anys, però després ha estat un país molt avançat socialment, políticament. A principis del segle XX, el president d’origen català Jorge Batlle, entre altres coses, va fer la llei de les vuit hores de feina i el dret de vaga dels obrers. En l’ensenyament, l’Uruguai també ha estat un país molt avançat. Fa més de cent anys hi va haver una reforma en la qual l’ensenyament es va declarar laic, gratuït i obligatori. Les universitats privades a l’Uruguai no tenen més de 20 anys. El que teníem allà era l’ensenyament públic. La universitat lliure per a tothom. No hi ha cap limitació. En cap carrera. Això, per a mi, és una de les coses que defineixen l’Uruguai i que fan que la gent uruguaiana sigui molt madura culturalment i políticament.

L’Uruguai m’ha donat molt. M’ha donat l’oportunitat de realitzar-me, de formar una família.

Que va tenir 12 anys de dictadura. I, quan es va tornar a la democràcia, s’arrencava de 40 anys enrere. Va fallar la formació de professionals, i això és el que em fa més pena que l’Uruguai hagi patit.

Montevideo és una ciutat molt ampla. Es va fundar el 1726, és una ciutat jove, on hi ha molts parcs, molt verd, molta llum. Hi ha barris amb molta densitat de població, però també és una ciutat on hi ha moltes cases, perquè a Montevideo, d’una punta a l’altra, tenim 40 quilòmetres. Té un milió i mig d’habitants, o sigui que la densitat és baixa. Es viu en cases, que tenen el seu jardí al davant, la casa, i, al darrere, un altre jardí... Quan hi vaig arribar, era una mica com un poble, la gent s’asseia al seu jardinet a prendre el mate amb els veïns.

Sí. Cap a l’any 1960, un grup de gent vèiem que el casal es perdia i llavors en vam canviar una mica la política; vam decidir donar més veu als joves. Per exemple, al Casal Català de Montevideo fem arrossades. I un cop un hi portava un amic i un altre n’hi portava un altre i es va anar formant un grup i va començar a moure’s. Sant Jordi i Sant Joan són dues festes que s’han convertit en clàssiques del Casal de Montevideo. Per Sant Jordi ja tenim la col·laboració de tres o quatre llibreries i s’instal·len a la plaça a vendre llibres. Nosaltres, al casal, ho hem enfocat als petits, fem espectacles per als nens. I, per l’altre costat, fem arròs. Per Sant Joan, la plaça Varela de Montevideo és com la Rambla de Barcelona el dia de Sant Jordi. En sortir a fora, sortim als canals de televisió, sortim en directe amb aquestes activitats, amb entrevistes... I això fa que, avui dia, i no només pel Casal Català, Catalunya es conegui. Sentim que hi hem col·laborat una mica. D’altra banda, fa 30 anys vam parlar amb el Ministeri d’Ensenyament perquè a una escola se li posés el nom de Catalunya. I a Montevideo hi ha una escola Catalunya, a la qual dona suport el Casal Català i la Generalitat, on vam començar, en un moment de crisi, donant berenar als nens, perquè està situada en un barri amb mancances. Després, amb l’ensenyament públic a l’Uruguai, ja no va ser necessari, perquè el govern ja donava berenar als nens, i vam començar a fer-hi classes de català. I els nens de cinquè i sisè hi fan classes de català.

Nosaltres parlem de “catalans” i “catalanòfils”. Des del 2003 tenim un grup de puntaires. No n’hi ha cap de catalana. En tot allò que siguin activitats en què Catalunya estigui involucrada d’alguna manera, hi som. També tenim un equip de futbol sala femení federat.

Petita, i amb molts descendents de catalans. D’immigració, n’hi ha molt poca. Però hi ha moltes famílies descendents de catalans que no estan totalment integrades al casal. No hem trobat encara la manera d’aconseguir-ho, però, de mica en mica, s’hi va integrant gent.

Tot. És la meva terra.

Gaudir dels nets, poder continuar viatjant, ser una mica a l’Uruguai i una mica a Catalunya, poder gaudir de la meva família i que el casal tiri endavant.

Bé. Aïllada. A l’Uruguai no hi va haver l’aïllament que hi va haver a l’Estat espanyol, però el govern va suggerir a la població que es cuidés i que es quedés a casa. No hi va haver cap imposició, però la gent ho va fer. La vacuna va anar força bé. Jo ja porto la quarta dosi de Pfizer. Per ara, anem aguantant bé. Jo l’he viscut bé. Cuidant-me molt, perquè soc de risc, però no he tingut cap problema.