Política

JAVIER MULLERAS

Exregidor del PP a Barcelona

“El de Colau és un populisme que gestiona des del radicalisme”

Un dels mals que té la política és la quantitat de problemes que hi ha que han estat creats pels mateixos polítics
Les imatges que es van veure, l’escenografia que es va crear i els missatges que es van difondre en el procés han fet molt mal

No amaga, sinó que més aviat proclama, la defensa de la moderació com a valor polític a preservar en un context en què la convulsió s’ha imposat com a norma. Amb Javier Mulleras parlem de la seva etapa política com a regidor i diputat provincial a Barcelona, del PP i, encara que sigui de retruc, del procés o d’allò que en pugui quedar.

Vostè ha tornat a la seva feina de sempre, la d’economista, després d’un pas temporal per la política. La tendència general, però, sembla una altra, ja que aquest és un àmbit cada cop més ‘professionalitzat’, amb polítics que pràcticament completen el seu cicle vital laboral només exercint com a tal i saltant de càrrec en càrrec, no?
Hi ha un problema a l’hora de facilitar el pas des de la societat fins a la política i, també, el camí de tornada. No és gaire habitual, almenys entre els polítics que jo vaig conèixer al seu moment, fer aquest procés que jo he fet de reincorporar-te a la teva activitat professional anterior. I és una llàstima que sigui així. Caldria facilitar-ho. Agafar-te una excedència per exercir de càrrec electe és una de les eines que tens a mà quan fas el camí d’entrada a la política, però el problema rau en la sortida. Quan has dedicat molts anys de la teva vida a un càrrec públic, i que a més generalment han coincidit amb la teva edat professional més plena, hauria de ser més fàcil poder tornar a la teva feina. I avui dia això no és tan fàcil.
Ara se sent més lliure a l’hora d’expressar les seves opinions?
Sempre me n’he sentit. I potser ha estat així perquè el partit al qual pertanyo, i amb el qual he estat regidor, reflecteix plenament quina és la meva ideologia i manera de ser. Sí que és veritat que quan representes un partit o una institució en un mitjà de comunicació públic, per posar un exemple, has d’anar més amb compte. I ho has de fer perquè actues per representació. Ara bé, si vas a títol personal a una tertúlia en què es parla, posem per cas, de política municipal, parles absolutament amb la mateixa llibertat.
Li ho preguntaré d’una altra manera: ara, quan va a Betevé, diu coses que no hauria dit com a regidor?
No [riu]. Com a regidor, sempre m’he sentit bastant lliure per dir allò que creia.
Tot això ve al cas perquè, a vegades, fa la impressió que els partits no toleren ni el més mínim gest de discrepància respecte als argumentaris que imposen. Que la crítica no està ben vista, vaja.
És impossible coincidir al cent per cent amb els plantejaments que fa un partit, perquè llavors estaríem parlant d’una formació que seria unipersonal. I el que fa un partit, justament, és representar moltes persones, i més en un cas com el nostre, que és d’àmbit estatal. Com a regidor, és una situació a la qual t’has d’adaptar. En el meu cas, però, mai he tingut cap problema de dissonància, o discrepància, respecte a la línia del partit, potser perquè la meva vida política s’ha desenvolupat en l’àmbit municipal. I, en aquest sentit, al PP de Barcelona sempre hem tingut la nostra ideologia molt clara, i ho hem demostrat amb fets.
Li posaré un exemple concret: quan vostè sent que Feijóo diu que a Catalunya hi ha un “apartheid” lingüístic, i recalco el terme ‘apartheid’, a vostè això no l’incomoda?
A vegades les frases es treuen de context o se n’interpreta només una part, quan és un extracte que forma part de tot un discurs. I a Catalunya tenim un problema, i és que som una societat bilingüe però això no es reflecteix en l’administració pública ni en tot allò que depèn de la seva activitat. Des de la Generalitat, o sigui, des del poder polític, s’ha creat una divisió, a través dels mitjans de comunicació públics i altres àmbits d’influència. Tenim un problema, perquè la Generalitat només governa per a una part dels catalans, aquells que els han votat, i a sobre genera un problema amb la llengua que no hi hauria de ser, perquè el que hi hauria d’haver és una convivència normal entre català i castellà.
Però justament utilitzar aquesta mena de llenguatge, o comparacions, el que fa és polaritzar o crispar...
Entre tots hem de contribuir que la llengua no sigui un problema. I qui l’ha generat, insisteixo, és la Generalitat. El que cal aconseguir és que la normalitat que tenim al carrer es traslladi a la política, l’administració pública o l’escola. I els partits que avui governen a la Generalitat utilitzen aquesta qüestió com una manera d’influir ideològicament en la població. I això no s’ha de permetre.
I no ha tingut mai la sensació que, Ebre enllà, hi ha una visió un pèl esbiaixada de la realitat d’aquí?
El procés ha fet molt mal. Les imatges que es van veure, l’escenografia que es va crear i els missatges que es van difondre han fet molt mal, a nosaltres mateixos com a catalans i a la nostra imatge a fora. A vegades, potser sí que és cert que hi ha una imatge un pèl estereotipada de Catalunya a fora, però molts cops, molts, això és conseqüència del que es fa des d’aquí. Cal recordar que l’economia catalana es fonamenta, en molt bona part, en el comerç amb la resta de l’Estat, sense oblidar tampoc la importància que tenen sectors com el turisme. La relació amb la resta de l’Estat, també social, és molt important i s’ha de cuidar. I, per tant, el que no es pot fer és llançar missatges destructius, o de rebuig, com els que es van deixar anar durant el procés.
Encara som al 2017, doncs?
És una etapa que cal superar, però aquelles imatges hi són. I han fet mal, de la mateixa que tot aquest discurs de l’“Ho tornarem a fer” també afecta. Dit això, després dels moments més durs del procés, tot això, a poc a poc, es va superant, afortunadament.
Però el conflicte continua allà, latent, i un té la sospita que certs polítics esperen que la situació es perpetuï...
Un dels mals que té la política, i te n’adones un cop la deixes, és la quantitat de problemes que hi ha que han estat creats per polítics. I aquest, per mi, n’és un exemple claríssim. El del procés va ser un problema gestat per uns polítics determinats, que van arrossegar una part de la societat cap a aquest camí. I ha de ser justament a l’inrevés. Un polític, per definició, ha de resoldre qüestions, no provocar incendis. Un exemple últim d’això són tots aquests embussos que s’estan generant a les autopistes, en què estem veient disputes sobre quina administració o quina altra en té la culpa. Quan la teva estratègia és la confrontació amb una altra administració i donar la culpa als altres, el que fas, essencialment, és no resoldre el problema. I l’administració el que ha de fer és gestionar i arreglar les coses, no complicar-les. I massa sovint a Catalunya, i també a Barcelona, els problemes no s’entomen amb el pretext que la competència és sempre d’algú altre.
Com veu el nou PP?
Ens trobem en un moment de transició positiu i a l’alça. Feijóo exercirà un lideratge solvent, moderat, i que genera confiança. I ara és el que es necessita. Cal moderació. És cert que la situació en l’espai del centredreta no és la mateixa que fa uns anys, quan el PP era el partit hegemònic i únic en aquest àmbit ideològic. Ara està més segmentat, i hi ha fins a tres partits competint en aquest mateix espai del centredreta. L’evolució més lògica, al final, és la que ha acabat passant: d’aquests tres partits, n’acabaran quedant dos.
Vostè parla de moderació, però no creu que, potser per l’interès tàctic de mossegar-li vot, el PP recorre a un discurs que s’acosta perillosament al de Vox?
El PP té uns principis molt clars, i els ha defensat tant des de l’oposició com quan li ha tocat governar. Per essència, o idiosincràsia, és un partit que ocupa aquest espai de la moderació. Cal tenir present que és una formació molt gran, amb representació arreu de l’Estat, i amb lideratges també molt diferents, que parlen, i en alguna ocasió, com passa arreu, pot sorgir una veu més gruixuda que una altra. Com tot partit gran, té moltes veus, però en essència diuen el mateix.
Amb Vox, ja hi pacten. Miri Castella…
Sobre això, faig meva aquella tesi que es pregunta per què el PSOE pot pactar amb Podem, Bildu o ERC, i en canvi el PP no ho pot fer amb ningú. El resultat d’un pacte són els fruits que dona. I això ho veurem d’aquí a un o dos anys.
Vostè ve de l’àgora municipal, que era l’àmbit de la política institucional històricament potser menys ideologitzat. Això ha canviat?
Sí, malauradament sí. A Barcelona ho he viscut en primera persona, amb el desembarcament de dos grans populismes que han canviat tota la vida política municipal. I quan parlo de populismes, parlo del d’Ada Colau i el de l’independentisme. Tant l’un com l’altre, però sobretot en el cas de Colau, són els que han posat la ideologia per sobre de la gestió, amb l’agreujant que aquesta ideologia era, o és, profundament sectària. És un populisme que gestiona des del radicalisme, sense tenir en compte que un ajuntament, i en general qualsevol institució, s’ha de gestionar per a tothom, no només per a una part. Colau només ha estat alcaldessa d’una part dels barcelonins.
Però, amb Trias, vostès hi van pactar, i no poques coses.
Sí, però quan això va passar encara no havia esclatat el procés. A partir d’aquest moment, el PP va deixar de donar suport a unes polítiques en les quals, òbviament, no creiem. La ciutat ha d’estar per sobre de les ideologies, i com a partit sempre hem treballat per intentar tirar endavant Barcelona. Cal recordar que durant l’època dels Jocs, i quan Maragall era alcalde, les obres per bastir la candidatura van tenir el suport del PP, que era a l’oposició, mentre que des de la Generalitat s’hi posaven totes les traves possibles i més. I quan algú ha posat la ideologia per sobre de l’interès de la ciutat, doncs no li hem donat suport.
En les seves intervencions com a regidor, era especialment crític amb la gestió del govern de Colau. Encara ho és?
Barcelona deu ser l’única ciutat del món on, després de recuperar l’economia passat el sotrac de la pandèmia, l’Ajuntament posa més impostos i traves per fer-ho tot encara més dificultós. La d’aquí és una situació senzillament al·lucinant. En lloc d’ajudar, es posen traves, quan el que cal fer és el contrari. Cal posar fi d’una vegada a aquesta cultura del “no a tot”, perquè el missatge que està donant Barcelona, ara mateix, és que no vol inversions. I això cal revertir-ho. Barcelona ha de canviar radicalment de relat, i començar a proclamar que aquí es posa la catifa vermella als emprenedors, al talent i a les inversions. Cal tornar a jugar en la lliga de les grans ciutats europees. I tot això s’ha de fer per millorar la qualitat de vida dels barcelonins.

Rigor i respecte

Al llarg dels 12 anys que va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona des del 2007, Javier Mulleras (PP) va acumular centenars, o potser milers, d’intervencions en plens i comissions. De cap de les quals, cap, es pot afirmar que no estigués treballada fins a la darrera coma, circumstància que li va valer la distinció, entre companys i adversaris no periodistes, de polític rigorós, treballador i respectat. De caràcter afable, també ha estat diputat provincial i, un cop deixada la política activa, exerceix d’economista a la multinacional on havia treballat anteriorment. Ara també s’atreveix a fer d’analista polític en les col·laboracions que fa al Bàsics de Betevé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia