Política

ANDREA RUGGERI

POLITÒLEG

“Meloni ja adopta un perfil d’‘establishment’ moderat”

“Admet que Germans d’Itàlia no té prou classe dirigent per governar el país i s’obre a empresaris i a altres líders econòmics”

“La guerra d’Ucraïna ha propiciat una consolidació de l’atlantisme en els partits italians”

“Em preocupa quines polítiques d’ajuda s’adoptaran per a les capes més dèbils, vistos la inflació i el cost de la vida”

ESTUDIÓS A OXFORD
Nascut a Savona, a la Ligúria, el 1982, Andrea Ruggeri és professor de ciència política i relacions internacionals de la Universitat d’Oxford. Treballa sobre operacions de pau (és coautor de Composing peace, 2020, Oxford University Press) i també sobre la relació entre violència, comportament electoral i continuïtat institucional a Itàlia. Actualment, un dels seus principals projectes és sobre els Anys de Plom a Itàlia
La situació actual recorda més aviat a les tensions socials dels anys de plom [anys setanta]

Itàlia se’n va demà a les urnes en unes eleccions anticipades a causa de la retirada del suport parlamentari al govern de Mario Draghi i amb la incògnita sobre l’amplada de la victòria dels postfeixistes que auguren els sondejos. El politòleg Andrea Ruggeri analitza en aquesta entrevista el context d’aquests comicis.

En el dossier especialitzat ‘L’Italia nella bufera’, s’afirma que el país viu un dels períodes més delicats de la seva història recent. Per què? Quins perills afronta?
En el meu article en concret, parlo dels tres àmbits que considera la política exterior italiana. Primer, el Mediterrani, on podem esperar més inestabilitat, un augment dels preus dels aliments i de les immigracions subsaharianes i on veiem que l’únic país que havia obtingut un resultat positiu de la primavera àrab, Tunísia, ha patit una fractura institucional. També veiem que Líbia, un altre país important per a Itàlia pels temes energètics i de la immigració, és actualment un polvorí.
El segon cercle?
La Unió Europea (UE). La pandèmia ha posat de manifest una notable capacitat de reacció, com també el conflicte d’Ucraïna, amb el suport immediat als refugiats ucraïnesos. Però hi ha altres aspectes problemàtics, com ara la qüestió d’Hongria i el compliment de les normes institucionals i de l’estat de dret en alguns membres. Això va lligat al futur polític d’Itàlia, a qui governarà i les aliances amb les dretes sobiranistes i antieuropeistes de la UE.
I el tercer?
El tercer cercle fa referència a les relacions amb l’OTAN. La guerra d’Ucraïna ha propiciat una consolidació de l’atlantisme en els partits italians i una ruptura pública de molts partits com ara la Lliga, que eren filorussos. A nivell parlamentari, és molt difícil trobar avui en dia partits antiamericans. Hi ha, finalment, un aspecte perillós relatiu al vintenni 2001-2021 nord-americà d’ocupació de països com a mètode per exportar la democràcia manu militari. Aquest fracàs dels EUA i dels seus aliats, entre els quals hi ha Itàlia, no s’ha d’oblidar.
Tenint en compte els sondejos, dona per feta la victòria de Meloni i el seu partit, el postfeixista Germans d’Itàlia?
Afortunadament, els votants poden canviar d’idea fins a l’últim moment. Però és cert que els últims sondejos donen un èxit notable al centredreta, amb una Lliga dèbil, una Força Itàlia encara més dèbil, però uns Germans que podrien obtenir fins a una quarta part del vot.
Si Meloni arriba al govern, no creu que imprimirà un gir cap a la moderació?
Meloni admet que el seu partit no té prou classe dirigent per governar el país i s’obre a empresaris i a altres líders econòmics. No és l’única que diu aquestes coses. En una entrevista recent, Giulio Tremonti, ministre amb Berlusconi i ara candidat per Germans d’Itàlia que sona com a possible titular d’Economia, va dir: “Nosaltres sabem molt bé que no podem renegociar amb la UE, que no hi podem trencar.” Per tant, ja estan adoptant un perfil d’establishment moderat, especialment en qüestions econòmiques. Crec, per exemple, que en la flat-tax [tipus impositiu únic], Meloni va més amb peus de plom que Salvini, que la situa en el 15%.
Hi ha qui fa notar que els postfeixistes podrien arribar al govern just 100 anys després de la Marxa sobre Roma de Mussolini. És comparable, la situació?
No crec que hi hagi elements comparables. El feixisme i la violència feixista arriben després de la Primera Guerra Mundial, en un context de debilitat institucional en què a Mussolini el van posar amb el suport de la dreta moderada i el rei. No veig avui aquest marc de violència política. Hi ha el president Mattarella, hi ha un Banc d’Itàlia molt seriós i preparat, hi ha la UE... Més aviat hauríem de pensar en les tensions socials dels anys de plom [anys setanta del segle passat]. Em preocupa més quines polítiques d’ajuda s’adoptaran per a les capes dèbils, en vista de la inflació, el cost de les factures de l’energia i el gas, els salaris, l’atur...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia