“L’objectiu és que la gent hi faci vida plena”

El lli­bre El Cafè de la Gra­nota (1985), de l’escrip­tor de Mequi­nensa Jesús Mon­cada, és la tro­ba­lla ines­pe­rada d’una pas­se­jada hiver­nal, amb el sol bene­fac­tor de mit­jan gener, per un muni­cipi de l’àrea urbana de Girona –a cinc minuts de la capi­tal– on, tot i tenir les prin­ci­pals con­ne­xi­ons viàries a tocar, no es per­cep aquest bro­git del trànsit, de vida diària estres­sant, sinó que, com el Mon­cada retro­bat, hom hi recu­pera la calma per­duda. Vila­bla­reix ha sabut man­te­nir l’essència del poble que era fa poc més de trenta anys. Un espe­rit sim­bo­lit­zat amb el carro que hi ha sota el porxo de Ca la Pepeta, a la plaça del Perelló, on ens hem citat amb l’alcalde David Mas­cort i Subi­rana (Bar­ce­lona, 1969) dijous al mig­dia. El dia abans era encara a Madrid. Com a secre­tari gene­ral d’Acció Climàtica, Ali­men­tació i Agenda Rural, i amb la con­se­llera Teresa Jordà, tenien reunió amb la minis­tra del ram. Quan­tes vega­des hem retra­tat Mas­cort davant del carro? Un objecte recor­da­tori del lloc on som, també d’on venim, i que, situat en algun altre esce­nari, no tin­dria el sen­tit que té aquí, però con­vi­da­ria els turis­tes a fer-s’hi una foto. Amb el fotògraf Manel Lladó, fem broma abans de fer-n’hi una més al final d’un recor­re­gut, ama­ble i pla­ent, pen­sat també per com­pro­var l’evo­lució, un canvi sense sobre­salts, de Vila­bla­reix. “S’hi viu molt bé”, sim­pli­fica, orgullós, el seu alcalde des del 2011. Tot i que no n’és fill, així ho sent, ja que hi va anar a viure amb deu anys.

No esperàvem tro­bar Mon­cada, massa sol, quan obrim la caseta de fusta, polida i enver­nis­sada, prou grossa per aco­llir-hi Camí de Sirga, també de Mon­cada, o pot­ser algun dels títols dels autors giro­nins que hi resi­dei­xen, com Mar Bosch i Martí Giro­nell. La d’El Cafè de la Gra­nota és una edició pen­sada per a estu­di­ants i és l’únic habi­tant del Bibli­o­Niu que hi ha ins­tal·lat a Can Gru­art. Al cos­tat de l’àrea de pícnic, fent com­pa­nyia a l’ope­rari que es menja amb fruïció l’entrepà i al veí que s’exer­cita a la gespa com­bi­nant esti­ra­ments gimnàstics i postu­res de ioga. Hi ha un total de cinc Bibli­o­Nius, punt d’inter­canvi de lli­bres, repar­tits pel muni­cipi. Abans d’obrir la por­teta de la caseta de fusta, per des­co­brir-hi la tro­ba­lla, una cita de la poe­tessa nord-ame­ri­cana Emily Dickin­son con­vida a la lec­tura: “Per viat­jar, no hi ha millor vai­xell que un lli­bre.”

“En aquesta plaça, hi vaig pas­sar mol­tes hores de petit. Vaig venir l’any 1979, amb deu anys, i la plaça era el cen­tre del poble”, explica Mas­cort abans de començar el recor­re­gut. L’edi­fici de l’Ajun­ta­ment capi­ta­neja el lloc, des­plaçat ara com a punt de l’acti­vi­tat social de Vila­bla­reix. Con­ver­sem asse­guts al banc de la plaça, que, tot i que no és l’espai públic on passa tot, la vida hi és, plàcida.

David Mas­cort ha esco­llit el camí d’en Moi per con­ti­nuar amb aquesta sen­sació de vida repo­sada que indu­eix l’entrada a la plaça del Perelló. El camí d’en Moi és un camí flu­vial que comença a la bassa d’en Paquito i arriba fins a Mas Mar­roch. És un espai natu­ral recu­pe­rat i que, m’explica l’alcalde, els veïns de Vila­bla­reix s’han fet seu. “Surto molt a cami­nar i una de les rutes que faig és aquesta”, asse­nyala Mas­cort abans de salu­dar una veïna amb la qual coin­ci­dim fent part del camí fins que el fotògraf, Manel Lladó, troba el lloc ade­quat per foto­gra­fiar l’alcalde. És un traçat que ja exis­tia i que, quan va morir en un acci­dent el veí del muni­cipi i conei­xe­dor de la història local Moisès Fusté, es va deci­dir bate­jar-lo com el camí d’en Moi. Un plafó explica l’iti­ne­rari i també la vege­tació i fauna que s’hi pot tro­bar. Qui era en Paquito de la bassa? Moisès Fusté ho va expli­car a Ràdio Vila­bla­reix en una sèrie de col·labo­ra­ci­ons que hi feia. Resulta que la for­mació de la bassa va ser con­seqüència de la cons­trucció de la pas­sa­rel·la durant les obres de l’auto­pista. Som al cos­tat i sen­tim més els ocells que els cot­xes. “Recordo veure, de xic, la mai­na­dassa que hi anava a pes­car crancs de riu, o algun pes­ca­dor de canya que inten­tava aga­far els barbs i bagres que hi feien vida. Pre­ci­sa­ment, el nom li ve d’un pes­ca­dor que hi anava molt sovint: en Paquito”, expli­cava en Moi. L’alcalde Mas­cort recorda també anècdo­tes infan­tils a la bassa men­tre cami­nem per un dels espais natu­rals que més li agra­den. El riu Mas­rocs, m’explica, és un aflu­ent del Güell.

Des­fem camí per diri­gir-nos cap al pavelló men­tre con­ver­sem sobre l’acció de govern. Fa 23 anys que és a l’Ajun­ta­ment i deu com a alcalde. “Es bar­reja allò per­so­nal i el que hem fet com a equip de govern. Vila­bla­reix no tenia vida comer­cial ni asso­ci­a­tiva. Es feia vida a Girona, per pro­xi­mi­tat. Però va arri­bar la nos­tra gene­ració, que va començar a fer coses al poble i el va començar a fer créixer”, relata Mas­cort sobre una impli­cació en la política muni­ci­pal que té els orígens en les enti­tats locals i en la inqui­e­tud per “fer coses”: amb catorze anys, s’afe­geix a la comissió que orga­nitza la festa major. El pavelló muni­ci­pal, situat on abans hi havia un camp de fut­bol, exem­pli­fica la volun­tat d’aquesta gene­ració d’alcal­des de “fer coses”.

És Can Gru­art el que s’ha con­ver­tit en el cen­tre d’equi­pa­ments de Vila­bla­reix. Mas­cort explica que ja han posat a lici­tació les obres de la sala poli­va­lent i la bibli­o­teca que se situarà també a Can Gru­art, al cos­tat de l’edi­fici del casal de la gent gran. Aquesta sala poli­va­lent per­metrà fer-hi aque­lles acti­vi­tats cul­tu­rals i soci­als que reque­rei­xen afo­ra­ment i alhora des­con­ges­ti­o­nar un pavelló “molt uti­lit­zat”. Can Gru­art con­serva, igual que la plaça de Vila­bla­reix, l’essència de masia, d’aquell carro a Ca la Pepeta, recor­da­tori d’uns orígens que no s’han de per­dre.

En un ter­reny davant de Can Gru­art, s’hi ubi­carà la nova escola Madrenc del muni­cipi. L’edi­fici prin­ci­pal, obra de Rafael Masó i situat al car­rer del Perelló, dis­posa de diver­sos mòduls pro­vi­si­o­nals, con­seqüència del crei­xe­ment de població d’un muni­cipi que des­taca per la seva qua­li­tat de vida. Molts joves i famílies s’hi han esta­blert. Mas­cort s’hi foto­gra­fia amb orgull, ja que era un equi­pa­ment molt espe­rat, tenint en compte que aquest curs han inau­gu­rat el nou ins­ti­tut. Perquè cons­truir una escola no és només una manera de fer política, sinó que exem­pli­fica un muni­cipi viu. La lici­tació va ser la pri­ma­vera pas­sada i la pre­visió és començar les obres a finals de febrer.

L’alcalde m’asse­nyala el til·ler que hi ha al paratge de Can Gru­art. Con­trasta amb les edi­fi­ca­ci­ons en cons­trucció que ens envol­ten. S’hi veuen grues, com abans de la crisi. Ara el til·ler no té l’esplen­dor dels mesos de juny i juliol, quan flo­reix i els veïns de Vila­bla­reix l’admi­ren. És un bon racó, ideal per lle­gir a l’ombra, em comenta. L’alcalde també m’indica, amb satis­facció, que alguns dels edi­fi­cis que veiem són els pri­mers blocs d’habi­tat­ges soci­als, una aposta que va fer l’Ajun­ta­ment de Vila­bla­reix fa més de deu anys.

L’últim punt és el parc situat, segons el pla­ne­ja­ment del muni­cipi, en el pla par­cial el Perelló i Can Pere Màrtir. Popu­lar­ment es coneix amb altres noms. Els joves l’ano­me­nen “el parc de les abe­lles”; d’altres veïns, pot­ser perquè hi van a pas­se­jar amb les mas­co­tes, l’han bate­jat com “el parc dels gos­sos”. No té nom ofi­cial. “El parc ser­veix de coixí entre dos espais, la zona indus­trial i la resi­den­cial”, des­taca Mas­cort. Són prop de 70.000 metres qua­drats amb arbrat i espais verds on hom pot pas­se­jar, aire­jar-se o estar tran­quil. “Els giro­nins encara no l’han des­co­bert”, comenta amb iro­nia l’alcalde. Pas­sem per davant de la masia de Can Pere Màrtir, de la qual des­taca el per­fil de l’ermita que for­mava part de la pro­pi­e­tat. Tes­ti­moni encara alçat d’un pas­sat que ens parla de camps i de car­ros com el de Ca la Pepeta. Des­ha­bi­tada, espera algun com­pra­dor perquè la retorni al món dels vius. Men­tre obser­vem el pas­sat, els pale­tes que tre­ba­llen en les edi­fi­ca­ci­ons del davant ame­nit­zen la pausa per dinar amb música. El so d’una flauta que evoca una melo­dia d’altres països acom­pa­nya en el camí de retorn.