Administracions

LA CRÒNICA

Un tràgic ‘bombardeig’ de pedra

Els primers minuts van ser desconcertants, però encara en faltaven deu més de pluja de pedra

El dia 3 de febrer del 1939 es va escriure una de les pla­nes més tris­tes i luc­tu­o­ses de la història de la Bis­bal d’Empordà. La tragèdia es va des­plo­mar del cel arran d’un bom­bar­deig fet per cinc avi­ons ita­li­ans; pri­mer en una tanda de tres, arri­bats per les Gavar­res, i amb base a Mallorca, a l’aeròdrom de Son Sant Joan, i quinze minuts després dos avi­ons més. En total es van llançar entre trenta i qua­ranta bom­bes sobre la població. Va haver-hi vint-i-un morts. Aquesta tragèdia va venir per l’acció de l’home i la irra­ci­o­na­li­tat de la guerra. Dimarts, a dos quarts de vuit de la tarda, vui­tanta-sis anys després d’aquell bom­bar­deig, el ter­ror, la sor­presa i, nova­ment, la tragèdia van tor­nar a caure del cel, però aquesta vegada per l’acció de la impla­ca­ble natura, que ens supera i ens sorprèn dia a dia.

Una inu­sual pedre­gada, insòlita, ines­pe­rada, però un feno­men natu­ral en el fons, va pre­ci­pi­tar als teu­lats, car­rers, cot­xes i per­so­nes, pedres de més de 10 centímetres durant dotze minuts. Segons els tes­ti­mo­nis, es van donar esce­nes de pànic; cot­xes parats, para­bri­ses que sal­ta­ven pels aires, bran­ques arran­ca­des dels arbres i, també, teu­les pro­jec­ta­des des dels teu­lats, que con­ver­tien els car­rers en una zona caòtica i irreal. Ni ras­tre d’aigua, només pedra, blanca, rodona, indis­cri­mi­nada. Els pri­mers minuts van ser des­con­cer­tants, però encara en fal­ta­ven deu més de pluja de pedra, de soroll i dolor. La mort d’un nadó de vint mesos, que era amb el seu pare en un pati inte­rior, és el peatge més dolorós que paga la població, a més dels més de sei­xanta ferits ate­sos entre el CAP de la Bis­bal i l’hos­pi­tal de Palamós.

Ahir al matí no hi havia car­rer de la població on no es veies­sin cot­xes mal­me­sos. Els bom­bers tre­ba­lla­ven als teu­lats, la bri­gada nete­java els car­rers i a les ofi­ci­nes de les asse­gu­ra­do­res s’hi for­ma­ven cues. Feia la sen­sació que la gent par­lava més sovint que de cos­tum pel mòbil; mol­tes de les con­ver­ses que, i sense voler, sen­ties eren pels danys. Diver­ses grues reti­ra­ven cot­xes que mos­tra­ven grans impac­tes o tren­ca­dis­ses per la pedra. Era, però, l’endemà de la tem­pesta. El poble s’havia aixe­cat i la vida seguia; això no obs­tant, a l’ajun­ta­ment la senyera one­java a mig pal en senyal de dol.

En Sal­va­dor va ser uns dels sei­xanta ferits que van aten­dre al CAP la tarda de la pedre­gada. Era amb la família en una bar­raca que tenen en un hort, al car­rer Sicília. “De cop i volta –explica el Sal­va­dor– va començar a caure pedra, però ràpida­ment es va anar ani­mant i, la veri­tat, vam que­dar molt con­tents.” Aquest jubi­lat, amb el comen­tari per des­dra­ma­tit­zar sem­pre a punt, explica que la ura­lita va que­dar forada i la pedra va “dei­xar ben ser­vit” un cobert per a eines. “No recordo cap pedre­gada com aquesta, mai. El que em ve al cap és la nevada del 1962, com a cosa grossa, però allò era neu.” La seva filla conta que va ser des­con­cer­tant tot ple­gat: “Va ser tan estrany que, en un prin­cipi, com que no plo­via, ens vam arri­bar a pen­sar que dos veïns es tira­ven pedres.” I per aca­bar de bus­car expli­ca­ci­ons sor­pre­nents, la seva mare, que era a dins de casa, explica que “en un pri­mer moment, com que el soroll era tan i tan gran, em pen­sava que no fos un ter­ratrèmol”.

A l’apar­ca­ment del Bon Preu tot eren cor­re­dis­ses. La Mar, amb grans impac­tes al para­brisa, hi era: “Havia anat a com­prar peix i quan volia sor­tir del super­mer­cat no sabia què estava pas­sant; les pedres que­ien com pilo­tes, la gent plo­rant, cor­rent, els cot­xes des­tros­sats, no t’atre­vies a fer un pas a fora.” Ahir, a la ter­rassa d’un bar, un home deia a l’altre: “No vegis com tinc el cotxe!”, men­tre rebia com a res­posta: “No deus pas ser l’únic!”. La con­versa con­ti­nu­ava tot dient que ara calia espe­rar les plu­ges per veure si hi haurà dego­ters. El Manel, per la seva part, lamenta que ara “només tenim un cotxe amb peri­tatge asse­nya­lat, un altre encara al car­rer i el ter­cer no el pot repa­rar la Nis­san perquè tenen el sos­tre des­tros­sat a Vul­pe­llac i no poden aga­far cot­xes. Un des­as­tre total”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia