“Qui es pensi que té dos anys per reaccionar és que no en té ni idea”

Molt necessari. Com a país teníem una pregunta pendent, que és l’energia. Fa temps que parlem de la crisi climàtica; abans, de l’escalfament global; després, del canvi climàtic... Conceptes que fa trenta anys volten per aquí i de cop ens cauen com una llosa a sobre, i és perquè no ens hem fet preguntes i, entre aquestes, que el camp de joc per combatre el canvi climàtic és l’energia. Un camp de joc al qual fins ara no hem prestat atenció i de cop i volta veiem a escala mundial unes tensions en els preus dels combustibles fòssils tremendes, que les renovables són cada cop més barates i que els propietaris de les centrals nuclears ens diuen que per sota dels 60 euros del MWh han de tancar. Som un país amb l’electricitat molt cara, i no per efectes externs sinó per les mateixes centrals nuclears.

Pel que us en feu una idea, un parc solar relativament petit, d’uns 3 o 4 MW de potència, propietat d’una cooperativa energètica, està sortint de preu a menys de 40 euros. I una tecnologia en la qual vam invertir ja fa gairebé 40 anys ens diu que per sota 60 no són competitius. Llavors això, a Catalunya, que el seu mix elèctric, el 55% és nuclear, és per agafar aire i dir que ja no estem parlant de crisi climàtica, de renovables sí o no, estem parlant de si som competitius com a país perquè s’hi vingui a implantar nova indústria. També tenim molts cicles combinats, bàsicament tots centrats en el frontal marítim que va del Fòrum a Sant Adrià que estan funcionant molt perquè substitueixen el carbó que hem tancat i que són les que estan marcant aquest preu. És a dir, aquestes centrals utilitzen un gas que és car i emeten CO2, que també surt car. Si el nostre parc de generació es fonamenta en una tecnologia que emet emissions de CO2 i aquest anirà a l’alça, som cars de nou en cicles combinats. Per tant, o anem a les renovables o no serem competitius. Els canvis han de ser estructurals, amb com es paga aquest mercat elèctric i amb les noves fonts energètiques.

Més enllà d’afrontar el canvi climàtic, fet que té a veure amb el canvi de model energètic, estem fent una cosa que no notem perquè hi som a dins, però estem canviant d’era. Nosaltres som la civilització dels combustibles fòssils i estem anant cap a la civilització de les energies renovables. Aquesta transició, que ningú es pensi que se’n va adormir, es lleva i s’ha produït; al mig hi ha una transició molt convulsa que afecta tota l’economia i tot el que fem. Quan comprem una barra de pa, aquesta l’han fet uns forns que utilitzen electricitat; per tant, tot això que està passant a l’electricitat li està passant a aquell forn de pa, no és només quan endollo la llum o no… Tot aquest canvi ens ve de sobte perquè no ens hem fet les preguntes que ens havíem de fer. Jo soc molt admiradora d’un professor que vaig tenir, un físic que es va morir fa tres anys, en Jorge Wagensberg, que ens deia sovint una frase: “Les revolucions es caracteritzen perquè no estàs davant del canvi d’una resposta, sinó perquè estàs davant d’un canvi de pregunta.” Estem davant d’un canvi de pregunta que no ens hem fet, que ens trobem de sobte.

La pregunta és: com es passa de la civilització fòssil a la civilització renovable, que és el mateix que dir com combatem la crisi climàtica, perquè una és una derivada de l’altra. I aquest com ho fem i com ens preparem amb temps, no ens ho hem preguntat. Si ens l’haguéssim fet, determinats dubtes que tenim avui ja no hi serien. Per exemple, tots sabem que l’energia solar ocupa espai, l’energia solar fotovoltaica és una energia que bàsicament utilitza silici, que en tenim molt, i que és neta quant a generació, bastant neta quant a producció, però té el problema que necessita molt d’espai, i això, en general, els passa a totes les renovables. Això fa trenta anys que ho sabem, i dius, per què no ens hem preparat amb una planificació del territori per veure on anirien les renovables? Doncs no ens hem preparat. Fixeu-vos si ens hem fet poques preguntes que des de fa aproximadament cinc anys hi ha damunt la taula movent-se un projecte de llei del territori a Catalunya, i ni ho preveu. Els senyals des de l’administració energètica hi van ser, moltes vegades es va posar damunt la taula la necessitat d’incorporar una planificació territorial a l’hora de fer una llei de territori perquè les renovables ocuparan espai, però ni se’ns escoltava.

Sí, i ens trobem que això ens ve en tromba, però no només a Catalunya, també al món. Tenim uns càlculs que diuen que si d’aquí al 2050 tota l’energia que utilitzem ha de ser renovable necessitarem al voltant d’unes 100.000 hectàrees, això és aproximadament el 3,5% de la superfície total de Catalunya. Sembla poc, però és que tot el que tenim urbanitzat, amb ciutats, carreteres, trens, aeroports... és un 8% i estem demanant que amb una fracció de temps relativament petita volem ocupar un 3,5% i no de qualsevol lloc, perquè és clar, tenim una superfície amb molts boscos, pendents... i es busquen les zones més planes. És moltíssim, i no ho tenim previst. Aleshores és quan veiem això que està succeint al territori que es volen implantar moltes centrals. On? On hi ha espai, on hi ha xarxa on connectar aquesta energia i on hi ha infraestructures per poder-hi arribar. I el drama d’això, perquè jo ho considero un drama, és que no tenim temps, perquè les planificacions requereixen temps, molta participació de la ciutadania, mecanismes d’informació pública que siguin molt transparents, avaluacions ambientals estratègiques.

De quan de temps? De dos anys? No els tenim, és que és aquí on vull arribar. En la situació en què estem, aquell qui es pensi que té dos anys per reaccionar no sap on està. No en té ni idea. Això és el que vull transmetre, i no només per un tema climàtic, també per un tema de competitivitat de país.

La planificació s’ha de fer, però no podem esperar. Hem de començar per les dues bandes: els projectes que es vagin tramitant els hem de poder tramitar amb allò que sabem ara: on tenim espais protegits, figures de protecció addicionals, totes aquestes coses les sabem, i a partir d’aquí, cas per cas de cada projecte, amb les dificultats que això suposa perquè tots els projectes se’ns han demanat als mateixos llocs: allà on hi ha espai i hi ha recurs. En el cas de l’energia eòlica és normal, la gent vol anar allà on fa vent. Però sol? Tot Catalunya té sol, i dius per què bàsicament han anat a Tarragona, Lleida i ara ja comencen a anar a una part de Girona? Bàsicament perquè hi ha l’espai més barat. Si això tu no ho tens preparat prèviament, ja t’ho trobes damunt la taula, i llavors això s’ha de gestionar. A mi, el concepte moratòria, en aquesta situació... És que estem en una situació molt greu, molt greu, però en tots els estats. En l’estat climàtic espero que ja no hi hagi dubtes que tenim molt poc temps per aconseguir estabilitzar la temperatura un grau i mig, i s’ha d’entendre que el model energètic no poden ser el fòssils, que són els que emeten el 80% dels gasos d’efecte hivernacle. També hi ha les teories del decreixement, que hi podria estar d’acord, però no m’agraden perquè fan que la gent es paralitzi. Podem fer coses, i moltes, però les que hem de fer malauradament requereixen que introduïm coses que a vegades no ens acaben d’agradar, i el tema de les renovables crec que és el cas més emblemàtic. I el famós “jo hi estic a favor però així no”, bé, per “l’així no”, en aquests moments, fem tard .

És que ho necessitarem tot. No som conscients del volum d’energia que utilitzem. A vegades pensem en el que fem nosaltres, la nostra despesa en carburants, el que em costa el rebut de la llum i el del gas, i aquestes són les tres variables amb què juguem com a ciutadans, però no recordem que quan anem a comprar pa, aquell pa també ha utilitzat energia per fer-se, que quan anem a l’hospital, aquell hospital també consumeix energia, quan consumim productes manufacturats fets a Catalunya, també. En les nostres xifres surt clarament un percentatge que està a voltant del 30% que el podrem fer amb energia de proximitat i que hauria de ser la prioritària. Tot allò que puguem fer a casa nostra, al barri, al nostre municipi. Tot allò que puguem fer a baixa tensió s’ha de fer ara, els edificis, l’autoconsum. Després hi ha la mitjana tensió, tot el que puguem fer per connectar la mitjana tensió, que són aquests parcs a terra, que solen ser d’una potència que no arriba als 5 MW.

Alguns a Catalunya. Claríssimament. El primer que haurem de fer és mobilitzar el petit i el mitjà, el 30%. El 70% restant, haurà de ser més gros. On? Arreu. Arreu on sigui possible. I si bé les nostres dades diuen que ho podríem fer a tot Catalunya, jo no tanco la porta que no tot es faci aquí, perquè la superfície que necessitem és molt important i està en competència amb la seguretat alimentària i amb altres usos. Per tant, hem d’arribar a aquests equilibris. De fet, fins ara, Catalunya s’ha generat quant a electricitat pràcticament la totalitat de l’energia que requereix, però és clar, com a electricitat, que avui només és el 25% del que consumim, però anem a una economia elèctrica, ens electrifiquem. Ningú s’imagina que el telèfon mòbil es connecti en una caldera, ni ordinadors, els grans centres de dades també, la mobilitat...

També, requerirem les tres tensions. La baixa, que és la que fem a casa, amb els nostres veïns compartint instal·lacions; la mitjana, que és on hi ha la generació distribuïda i d’aquestes n’hem de fer moltes per aquests normalment a les grans empreses no els interessen, els haurem de fer nosaltres, aquí el ciutadà haurà d’erigir-se com a promotor, si no directament, sí via empreses energètiques que es creïn, via cooperatives, aquests projectes interessen al ciutadà i després els grossos, alta tensió, que són els que van per les grans línies, que són els que hem conegut tota la vida. Per cert, l’era fòssil s’ha caracteritzat per una energia elèctrica centralitzada. Grans centrals sovint molt allunyades del consum i grans línies de transport que porten energia cap allà. Aquest és un model de segle XX. El model del segle XXI és el model de la digitalització, les renovables al darrere porten un model digital molt important.

Com a administració tenim una feina, que no es veu, que és que aquests projectes que es vulguin connectar a la mitjana tensió hi càpiguen. És a dir, els electrons han de passar per una xarxa, han de cabre-hi. Allà on fem aquests projectes petits hem de tenir canonades on hi càpiga aquesta energia, aquesta mateixa canonada pot estar bloquejada per un projecte molt més gros que s’ha espavilat abans i, per tant, una de les feines que nosaltres com a govern i direcció general d’Energia hem de fer, és seure amb la propietària de la xarxa de distribució, que en el cas de Catalunya bàsicament hi ha una gran empresa, que és Endesa Distribución, que cobreix el 98% dels consumidors, i dir-li: tot allò petit que es vulgui connectar la resposta és que hi cap. I punt. I si, excepcionalment en algun lloc no hi cap, ho haurem de justificar molt i molt bé. Això que pot semblar una obvietat no ho és. Avui ens està succeint una cosa: és que a Tarragona i a Lleida, fonamentalment, que és on hi ha més generació renovable, pràcticament totes les xarxes estan plenes ja. I ara, des de l’1 de juliol passat, les companyies distribuïdores han de fer públic cada mes quina capacitat tenen, què hi cap, i ens hem trobat la sorpresa que a Tarragona i Lleida no hi cap res, que està tot ocupat. Per qui? És cert que està tot ocupat perquè entre altres coses, porten molta energia cap a la regió metropolitana i està ocupat per aquelles línies que acabaran venint cap aquí. Què els diem a la distribuïdora? Alguna cosa haurem de fer perquè els projectes petits hi han de cabre.

Doncs que hi ha molta capacitat però no s’hi promouen projectes. Per què? Entre d’altres, per aquell concepte, insisteixo, de necessitat d’espai. Però segur que no pot fer res més? Jo entenc que sí, tens capacitat a la xarxa i tens molts d’espais on a vegades no hi ha res, estem parlant de parcs de 5 ha, a vegades de 3 ha. Segur que no hi caben? O als edificis, segur que no hi podem entrar més? L’any 2019, el Parlament Europeu aprova el que es coneix com la directiva del comerç interior de l’electricitat, en què es regula el dret del ciutadà a generar la seva energia, emmagatzemar-la, compartir-la i vendre-la. Això, jo, com a ciutadana de Barcelona, no ho tinc garantit. Perquè necessito el permís de la resta de la comunitat de veïns amb la qual convisc, perquè tenim unes lleis de propietat horitzontal que estan dins el Codi Civil Català que ens marquen unes majories per poder decidir què fem als espais comuns, fins i tot aquells d’ús privat. Això és una normativa nostra. Mentre això no ho modifiquem, estem incomplint no una directiva, sinó un dret, i això a les grans ciutats. Per això la gran majoria de construccions que s’estan plantejant són en unifamiliars perquè entrar en el debat de les comunitats de veïns és un debat molt complex que no està resolt.

És la clau. No només en transició energètica, sinó en el pas del canvi i en el model estabilitzat; aquell qui controlarà l’emmagatzematge de l’electricitat controlarà l’energia. Això avui ja és així, ho veiem en els preus del mercat elèctric,és veritat que és el gas qui té un preu molt elevat en el mercat, i és veritat que el CO2 qui té el preu del mercat, però qui està d’alguna manera dominant el preu són les centrals hidroelèctriques que tenen emmagatzematge d’aigua. Què fan? Un producte que tinc guardat, seguint les regles del joc, jo en quin moment el poso al mercat? Doncs quan sigui més òptim per a qui tingui guanys econòmics. Per vendre l’aigua emmagatzemada, que en definitiva és electricitat emmagatzemada, en els moments que sigui més cara.També fa molts anys que ho sabem, però hem estat espectadors del que pot significar això de cop i volta. Amb la transició, entrem en escenaris que eren coneguts però no s’hi feia res.

Sí, i tant! Això que està passant ara podria fer caure un govern si no s’accelerés. I tant! Un país on l’electricitat val 170 euros és inviable com a país, però sobretot el focus aquest com que hem vist que l’emmagatzematge d’energia marca la tendència de preu, el que veurem en el futur en què les renovables seran majoritàries, i les renovables es caracteritzen perquè hi haurà dies que no hi ha gaire vent o gaire sol; aquests dies, com ho farem? Necessitarem emmagatzematge, i qui el controlarà? Qui el gestionarà? Com es farà? Tot això és molt clau. És quan diem que el ciutadà pot emmagatzemar... Si jo a casa tinc uns captadors solars i durant les hores de sol en tinc més del que necessito, guardo l’energia i la utilitzaré en els moments en què no n’hi ha tanta o l’aboques al mercat. I això ho faran noves figures que ja han aparegut en les normatives europees i fins i tot en la llei estatal que es coneixen com gradadors, que són serveis que el que fan és agrupar allò que deixes de fer tu. A Catalunya hi ha uns tres milions de cotxes tipus turisme. Si tots fossin elèctrics, la capacitat d’energia emmagatzemada de tots els que tenim aparcats, d’aquests tres milions, és d’un volum de trenta centrals nuclears. Això no és la transició energètica, és la disrupció energètica. I l’estem veient. Per tant no ens ha de sorprendre que a Europa digui dret a generar i emmagatzemar, no ens ha de sorprendre que hi hagi empreses tecnològiques que no venen del món de l’energia i que ens posen sobre la taula les bateries, el que fan es gestionar-les; no ens ha de sorprendre que fabricants de bateries com LG de cop tinguin una divisió que es diu energy solutions; tot això és aquí, tot això que és tecnologia i tecnologia es fonamenta en un concepte: que el món ha de ser renovable.

Crec que el pas enrere s’està moderant. El metro torna a anar molt ple i els autobusos i els trens de rodalies; per tant, jo crec que tothom s’està reconduint. Però és evident que l’ús del vehicle privat s’ha de transformar moltíssim. Forma part d’aquelles estructures del segle XX, ja no només era per les necessitats sinó també per l’estatus que et donava; ara és més si és un tema de necessitat. De totes maneres, rere el vehicle privat s’hi desenvolupen moltes tecnologies, i de fet, en el sector de l’automoció s’hi ha generat molta innovació que després aprofiten altres sectors. En aquest món que requereix emmagatzematge i on se’ns retribuirà, el cotxe passa a ser un actiu, però no per moure’m, sinó un actiu d’emmagatzematge. Tota aquesta gent que vegi com si tenen el cotxe a casa aturat i connectat i gestionant l’energia d’un parc solar que necessita que s’emmagatzemi en aquell moment que fa molt de sol, si els cotxes poden fer aquesta feina i retornar l’energia a la nit, és evident que si tenim aquest actiu i el posem a disposició del sistema tindrem una retribució per fer això. De cop pot ser molt atractiu aparcar a casa i jugar a emmagatzemar energia. Això és tecnologia del segle XXI i s’estan desplegant molt models lligats a la possibilitat de fer això. I tornem a LG o Tesla. Tesla el seu objectiu no és vendre cotxes; necessitaven ser atractius perquè la gent fes el salt, però quan la gent fa el salt i ells aconsegueixen tenir una tecnologia molt potent de bateries, cada cop més barates, més eficients i amb més energia, transforma, això és súper transformador. I jo veig més esperança per aquí que no pas que realment tots plegats ens fem ecologistes. Soc molt escèptica que tots plegats ens fem ecologistes o que siguem capaços d’entendre què és el que tenim a davant... No, la solució ha de venir perquè apareguin tecnologies que transformin, que siguin molt atractives i que ens facin tenir un comportament totalment diferent. I això veiem que està succeint.

Sí, però em falla. Hi ha una base prèvia: que tot això serveix per gestionar la variabilitat de les energies renovables, que no les tenim, i si Catalunya no les desplega, tot aquest món de tecnologia, de transició energètica, d’economia de segle XXI i de civilització de renovables ens costarà d’entrar-hi perquè no tenim res a gestionar. Mentre el que tinguem siguin nuclears i gas, no hi ha res a gestionar, i aquestes es gestionen quan el seu propietari tanca l’aixeta. No hem fet la feina, la feina de posar-nos-hi al damunt i dir, això que ve, ve d’aquesta manera, buscar l’espai, ens cal saber on, com es fan les inversions, saber qui hi participa, ens cal tota aquesta organització.

Bé, la ponència de renovables només feia una cosa, que era que el promotor demanava a la ponència: “Escolta, en aquest espai m’hi puc posar?” Té a veure amb una consulta orientativa. Fins i tot en el cas que digués que sí, potser des del punt de vista energètic, urbanístic o ambiental et direm que no. Què ha succeït? Com que no donava dret a res, la presentació en massa de projectes ens ha desbordat. En canvi, quan mirem quins d’aquests projectes ja estan prou preparats per iniciar el tràmit per demanar autorització, veiem que són molts menys, molts no tenen res a punt. N’hi ha molts que ni tan sols tenen lloc on connectar. D’aquest boom que ha vingut, hi ha una gran part que jo no li vull dir la paraula especulació perquè potser no és el concepte, però sí allò que, bé, com que no em costa res, pregunto. La segona part és la que ve ara, en la qual ja hi ha sortides a informació pública. D’aquest boom, d’uns 600 projectes, que la gent pugui conèixer amb els ets i uts, perquè han sortit a informació pública, n’hi ha cinc. Quatre van sortir amb l’anterior govern i ara n’ha sortit un i es preveu que d’aquí a no gaire temps en surtin uns quants més. És en aquest moment que la gent els coneix i pot dir-hi la seva. Fins ara em fa la sensació que tothom ha opinat, i dius, però si no coneixeu res d’aquests projectes si ningú els ha tret a informació pública. Podem conèixer molt de soroll, rumors, hem vist un mapa que té una taca, però res més, i evidentment aquests projectes s’han de donar a conèixer a la gent, on van, com són, qui els vol fer, què hi ha allà, perquè la gent opini i digui. “Escolti, això és casa meva i ningú m’ho ha preguntat!” Això ens ho trobarem. I ho hem d’evitar, i de fet, quan diem que hem de fer un decret llei nou i que ja hi som molt al final, evidentment aquí és on entrem més. Tots aquells terrenys afectats, el seu propietari ha de rebre un comunicat, però puc entendre que si algú rep a casa alguna carta en què se li diu que està afectat es posi nerviós. No és la manera. La manera és que ho sàpigues abans, que hagis negociat amb aquell promotor si li llogues o no els terrenys, en quines condicions, etc., i això no s’ha fet. Per això quan diem una transició energètica democràtica va d’això, de fer que els projectes siguin participats per la ciutadania, les empreses locals, i no que te’ls trobis; però els hem de fer.

Venen perquè han vist una oportunitat a l’àrea metropolitana de Barcelona, que és molt consumidora i necessita nodrir-se d’una energia que no sigui tan cara. Barcelona s’ha de nodrir de renovables, i en aquest debat no hi ha entrat. El debat només el tenim al territori, que si els volem o no... i l’àrea metropolitana està callada. Davant d’aquest silenci, tenim promotors de l’Aragó que han vist que es necessitarà en algun moment no gaire llunyà que l’àrea metropolitana estigui subministrada per energia renovable. Ells fan l’energia a Aragó i la porten directament a Barcelona amb moltes línies de molt alta tensió. Veiem que hi ha molta contestació al territori dels municipis per on passen les línies, però allà on va a parar aquesta energia hi ha un silenci absolut, com si no els afectés. O som capaços d’afrontar això o és molt complicada aquesta transició, no serà justa. Com a país hem de veure com des de les grans ciutats es pot compensar el territori, i el silenci no és la resposta. El territori per on passen les línies no obté cap mena de benefici ni econòmic ni social, i evidentment ambiental menys. Això no és una transició energètica justa.