“La petroquímica no ha estat mai a l’agenda política”

[R.M.] Aquesta frase encara la sentim ara quan ens parlen del llibre: “És que qualsevol dia sortirem tots volant.” I podria passar, perquè aquella nit no va petar tot perquè Déu no ho va voler. El principal producte que produeix Iqoxe és l’òxid d’etilè, que és un contaminant perillós, el compost que més risc de tenir càncer pot provocar, però també és un producte altament explosiu; de fet s’hi fan bombes d’alt poder destructor. El dia de l’explosió, Iqoxe té de 1.000 a 1.500 tones emmagatzemades d’òxid d’etilè, i els dipòsits són a uns 200 metres del reactor que explota. Si la planxa que cau a Torreforta hagués anat a aquests tancs potser ara no estaríem parlant, aquesta cafeteria no existiria. El cap de Bombers d’aquella nit, Oriol Pellisa, va dir als Mossos que el risc d’una reacció en cadena, que explotés l’òxid de propilè que hi havia i va estar dies incendiat, va ser present tota la nit.[T.O.] De fet els bombers d’Iqoxe estan allà remullant dient ‘apretem, que si peta això volem tots pels aires’.

[T.O.] Això s’explica per molts factors, però un d’ells és obvi, que és que la gent s’ha acostumat a la química i fins i tot ha oblidat que és molt perillosa. Els responsables de l’Associació Química Empresarial de Tarragona (AEQT) el 2019 deien que havia costat 40 anys que la gent els percebés com a segurs. Fins al d’Iqoxe, semblava que la gent s’havia oblidat que hi podia haver grans accidents. I després, quan tu t’acostumes a un paisatge, a una activitat, quan hi convius cada dia, hi vius a prop, com és el cas de milers de persones, normalitzes determinades situacions de risc i assumeixes que allò és segur. Quan ho normalitzes tant que fins i tot has construït al costat un dels parcs d’oci més importants d’Europa, i hi sumes que l’administració durant quaranta anys ha dit que no hi ha perill, que els estudis de qualitat de l’aire diuen que tot és fantàstic i et diuen que està tot controlat, arriba un moment que, com a ciutadà, per què has de desconfiar. Són múltiples factors que fan que tothom hagi abaixat la guàrdia, també la ciutadania.[R.M.] Aquest paisatge que explica el Toni és real. Des de l’últim far del port de Tarragona realment es veu la catedral en una punta de l’skyline i en l’altra, Port Aventura. I tot al mig són empreses químiques, i al darrere hi ha els barris de Ponent. És quan t’adones que tot això és una aberració urbanística i un risc per a les persones... I no és que tinguem un dels parcs més importants d’Europa, junt amb Disney, sinó que ara volen posar el Hard Rock, no té cap sentit.

[T.O.] Pretenem intentar entendre algunes coses, com ara com hem acabat tenint una concentració d’indústria química tan perillosa a tocar de barris i pobles on hi viu gent i de parcs d’oci turístic. Arran de l’accident d’Iqoxe es produeix un escenari que ens deien que no era possible: que en cas d’accident si et tancaves a casa no passava res, i en aquest cas marxa una planxa de mitja tona –i podia haver estat més gran– i xoca contra un bloc. Volem explicar i entendre determinades dinàmiques: com és possible que hagin passat 60 anys i mai de la vida s’hagin fet els mesuraments ambientals adequats, no s’han fet estudis epidemiològics independents i seriosos. No preteníem tant posar la por al cos, sinó que la gent i l’administració fossin conscients que les coses es poden fer molt millor des d’un punt de vista de fiscalització de la indústria.

[R.M.] Que sapiguem, és la més gran que hi ha hagut, tot i que és una proposta de sanció i l’empresa encara hi pot recórrer. I dels quatre motius que dona, tres ja els exposem, tot i que no és arran del llibre perquè ja consta al sumari judicial: no hi havia alarmes sonores, estaven desactivades, i els treballadors no podien saber què passava; no hi havia ningú mirant les pantalles de control dels processos i van modificar la recepta del producte que feien sense haver fet els testos adequats. [T.O.] Si algú al principi del llibre pensa que estem exagerant, no és així. La proposta de sanció que Treball fa per a Iqoxe certifica el nostre relat, és com si l’administració ens l’hagués confirmat.

[R.M.] El paper ho aguanta tot, el Plaseqta va ser el primer pla de seguretat química de tot Espanya i en el document hi ha un seguit de protocols, però quan va passar l’accident i en dies posteriors hem vist que ningú és capaç de fer-lo complir. Per exemple els alcaldes abandonen els municipis i van al 112 quan no ho haurien de fer, tenen plans d’autoprotecció caducats, diuen que no podien activar les alarmes quan sí que poden... Això vol dir que la documentació existeix però està desada en un calaix i no es revisa, i el dia que passen coses ningú sap què ha de fer. [T.O.] I no la van revisant en part pel que dèiem abans, perquè pensen: “Si no passa mai res, de què hem de tenir por?” [R.M.] I el dia que peta, el caos s’apodera de les autoritats no només locals, sinó també les principals del país, el conseller d’Interior i el president de la Generalitat.

[R.M.] Protecció Civil ha après una lliçó de tot això, i ha fet proves de sirenes i alarmes, tot i que en l’última no van funcionar molts telèfons... Ara la crua realitat ens demostra –i això ho expliquem en la segona edició– que quan han passat coses som al mateix lloc. El setembre del 2022 hi va haver una fuga de nafta d’Acesa i la pudor va arribar al Maresme, però Protecció Civil no avisa la població fins deu hores després, quan la pudor ja era més que evident. I tarden 16 hores a enviar algú a fer mesuraments. I tothom diu que la qualitat de l’aire és bona però obre diligències la fiscalia i s’arxiva dient que no ha passat res, que només un bomber s’ha marejat, quan resulta que 90 persones han hagut d’anar al CAP... Dos anys i mig després tothom s’hauria d’haver posat les piles, però quan passa un incident i grates una mica t’adones que ets al mateix punt, i això ens fa ser pessimistes. [T.O.] Protecció Civil és obvi que s’ha adonat que aquell dia no va funcionar i està intentant millorar, però l’anunci d’Acció Climàtica de mesuradors ambientals ens sembla un avenç important.

[R.M.] El conseller Sàmper de seguida va anunciar al Parlament que s’invertirien 2 milions en sensors vora els polígons, i després va dir que no tenia pressupost.

[R.M.] Exacte. Aquells sensors ara s’han començat a posar però són els d’emergència, només mesuren concentracions molt grans, d’accident pràcticament i de no poder sortir de casa. El que no estava sobre la taula de cap manera era posar els sensors ambientals que Acció Climàtica va anunciar fa tres setmanes. D’òxid d’etilè i de butadiè ningú en parlava, i ara es posen fins i tot més sensors de benzè, que ja es mesurava, perquè hem tingut les fuites de Repsol al polígon nord al setembre i l’octubre. Tot això apareix ara i creiem que el llibre hi ha tingut a veure.

[T.O.] Si és producte del llibre no som qui per dir-ho, però això no figurava a l’agenda de cap administració local, provincial ni autonòmica, és obvi. Ara estan parlant per primer cop de fer mesuraments ambientals, que al llibre expliquem que no se’n fan, i d’òxid d’etilè, un dels productes d’Iqoxe, que no té normativa, no es mesurava ni se n’havia parlat mai. I és evident que també hi té a veure la lluita de CelNet durant anys, determinats partits com la CUP de Tarragona que s’han preocupat de posar-ho a l’agenda... Siguis cupaire o no, són dels pocs que han fet un esforç, perquè això és part del problema: la petroquímica no ha estat mai a l’agenda política si no era per aplaudir i dir que n’és de meravellosa. Al final en una societat democràtica és important que els partits i periodistes, a vegades xocant, posem temes a l’agenda pública, de què es parla i de què no. I, veient el que està passant, el llibre aconsegueix col·locar a l’agenda un tema que havia desaparegut del debat públic, tot i que als anys vuitanta, al principi de l’actual democràcia, hi era. I es debatia sobre la petroquímica al Parlament, als ajuntaments i al Congrés dels Diputats. [R.M.] És que tot i que el Parlament va rebutjar fer normativa sobre aquests compostos, la direcció general de Qualitat Ambiental vol portar una nova proposta perquè hi sigui, no entén per què no es fa. Ha parlat per primer cop amb l’agència de protecció dels Estats Units de què parlem a La gran explosió. No podem assegurar que tot ha estat gràcies al llibre, però d’òxid d’etilè se’n fa des del 1964 i no se n’havia parlat, així que algun paper hi haurà tingut. Es tracta de fiscalitzar, al llibre hi fem feina de periodistes. Aquí hi ha una activitat molt gran que pot ser contaminant, i intentem saber si realment és perjudicial, amb dades i contrastant-ho amb documents que hem aconseguit. Expliquem al pròleg que genera molts llocs de treball i riquesa, però té una contrapartida que no s’havia explicat mai.

[R.M.] Una de les excuses que dona la Generalitat quan se li demana per què no tenim normativa pròpia d’òxid d’etilè és que la UE no hi obliga, tot i que altres països sí que en tenen, com Itàlia i Alemanya. Ara ha contactat amb l’agència americana, on ho mesuren i tenen legislació des dels anys noranta, per dir, tot i que la normativa es podria transportar, “No volem copiar el rang màxim, però expliqueu-nos com ho feu vosaltres, per traslladar-ho aquí”. Això vol dir que la Generalitat farà mesuraments i a partir d’això es faran uns càlculs en funció de la producció, els corrents del vent... I d’aquí en sortirà una normativa.

[R.M.] La normativa sempre va per darrere de la capacitat tècnica, tu no li pots demanar a una empresa que faci unes emissions tan petites que després no pugui produir tecnològicament. És clar que la Generalitat parlarà amb les empreses, és un dels interlocutors igual que els ajuntaments, però la decisió la prendrà l’administració. Posarà límits d’acord amb la salut que tècnicament siguin viables, perquè si no hauries de prohibir aquella producció, però entenc que sempre has de trobar l’equilibri. Ara, tots sabem que els límits es van fent més restrictius a mida que passen els anys.

[T.O.] Els primers ajuntaments democràtics, a principi dels vuitanta, van reclamar saber quin impacte tenia la petroquímica, que llavors tenia vint anys. Volien saber què respiraven, quin impacte tenia sobre la salut, per què hi havia pudors, aigua contaminada a Tarragona... Llavors hi havia consens per plantejar-ho. Però és acollonant, i et porta a la perplexitat, pensar com és possible que des que vam sortir del franquisme, tot i que existeix la consciència que hi ha una indústria química que té una afectació, no hem sigut capaços de mesurar bé en el dia a dia. Ara se’n comença a parlar, però ningú ho ha fet, no hem sigut capaços que des de la Generalitat s’impulsi un estudi epidemiològic independent. Ja sabem que el franquisme era un forat negre, però un ministre de la UCD, Garrigues Walker, ja va dir que a Tarragona no s’havien fet les coses bé i que hi havia un problema ambiental... Com coi en democràcia no has estat capaç d’activar això des de la Generalitat en més de quaranta anys?

[T.O.] Aquesta indústria té uns fonaments corruptes quan s’instal·la a Tarragona, tant que fins i tot ho certifica la justícia franquista, no li pots buscar cap altre adjectiu. Però parteix d’un pecat original i és que els alcaldes franquistes i la societat tarragonina de final dels 50 i principi dels 60 hagués matat per la industrialització de Tarragona. Haguessin fet de tot i més, mil martingales, perquè això funcionés: enganyar els pagesos, robar... Però aquest pecat original continua estant a l’aire, allò de dir ‘necessitem la indústria, ai a veure si un dia s’enfadaran i marxaran’. A Tarragona existeix una por a parlar de la indústria química en part per això, com tenint clar que tens una espasa de Damocles al damunt i que un dia et poden dir que se’n van al Pakistan... Aquesta idea de dir ’hem de fer tot el possible perquè aquesta indústria estigui aquí’ arrenca al franquisme i arriba fins als nostres dies.

[R.M.] Sí, tot i que hi ha mitjans de Tarragona que ens han entrevistat, però és veritat que a Barcelona molt més. Ara que aquí hi ha una altra reflexió important: aquest no és un problema del Camp de Tarragona, és un problema de país. Els mesuraments que s’han fet als Estats Units d’òxid d’etilè parlen de 1.500 quilòmetres quadrats de difusió de la contaminació des de les plantes. És clar que les poblacions del voltant estan més exposades, però és la petroquímica més gran del sud d’Europa. La contaminació arriba molt més lluny del Camp, poca broma. [T.O.] En tot cas és com un acudit, a totes les presentacions ens pregunten si hem rebut amenaces i si tenim por.

[T.O.] No ha passat, però evidencia que la gent té por quan et diu: “Que valents, de parlar-ne, ningú s’hi atreveix.” Que a tot arreu et diguin això evidencia que una part de la societat té por o es pensa que qüestionar la petroquímica és perillós. [R.M.] És que sembla, quan ens ho pregunten, que estiguem parlant del crim organitzat, i parlem d’una activitat industrial reglada! El que sorprèn és que no se n’hagi parlat abans, i l’accident d’Iqoxe ens ajuda a entendre molt del que passa a la petroquímica. Però els mitjans depenen molt dels diners d’aquesta indústria, i aquí hi ha per una banda un tema editorial, de mitjans que no ho volen tocar perquè pressuposen o els hauran dit –no ho sabem– que si ho fan es queden sense publicitat, però també hi ha una autocensura important. Si la gent considera que som valents és que molts periodistes no s’han atrevit a parlar-ne mai gaire.[T.O.] I cal sumar-hi la precarietat econòmica de molts mitjans, amb una dependència excessiva d’aquesta indústria en la seva cartera de clients, que fa que hi hagi por d’una retirada publicitària. És lògic, no crec que deixi de passar enlloc del món on depens de poques fonts de finançament.

[R.M.] Els hem preguntat coses, com ara quant els va costar l’estudi de la qualitat de l’aire que van presentar fa poques setmanes, i Repsol ens va dir que 150.000 euros. Ara, també li vam preguntar quant s’havia gastat en responsabilitat social corporativa des que va arribar als anys 70 fins ara, ens va dir que ens ho passaria i no ho ha fet.[T.O.] I després quan decidim fer un historial d’accidents, la Generalitat no ens ho volia donar i la Comissió de Garantia d’Accés a la Informació va intervenir amb recursos de dues indústries químiques. Fins i tot han anat al TSJC, que els va negar les cautelars i ens han donat la informació.[R.M.] Al final del llibre ho expliquem, Repsol i altres empreses van intentar bloquejar aquesta documentació.