“Ens han espremut”

Veient certs comportaments d’ençà de la desaparició de l’estat d’alarma es podria dir que la pandèmia s’ha acabat, però res més lluny de la realitat. Hi ha qui encara la continua combatent, qui acumula més de catorze mesos posant-se els equips de protecció individual (EPI) dia rere dia, qui s’hi està deixant la salut física i mental. Amb motiu del Dia Internacional de la Infermeria, que se celebra avui, el col·lectiu es reivindica com un dels pals de paller que han permès al sistema de salut fer front a la crisi sanitària i vol fer més visible la seva feina, alhora que reclama una millora de les condicions laborals. “Només ens han tingut en compte per treballar”, es queixen.

“Han espremut al màxim les nostres possibilitats. Hem viscut les conseqüències extremes de la falta de professionals i el dèficit de recursos”, constata Anna Bastidas, infermera de salut mental a l’hospital Clínic. Sosté que l’àrea de psiquiatria “sempre ha estat la germana pobra de la medicina” i en temps de pandèmia també ho ha notat. Quan els malalts de Covid ocupaven cada cop més i més zones del hospitals, el seu servei se les va haver d’empescar per unificar en un mateix espai l’atenció als malalts més descompensats amb els ja estabilitzats. “A més, vam convertir l’hospital de dia en un call center per fer seguiment, per telèfon o videotrucada, amb els malalts que ja estaven en tractament. Era important que no es descompensessin o evitar que recaiguessin en addiccions”, explica. També recorda que, tot i el nombre “ridícul” de professionals, van haver d’anar casa per casa a punxar els que tenien tractaments per trastorn bipolar o esquizofrènia: “Les infermeres s’havien de canviar i posar els EPI als portals i replans. Sovint els veïns s’alarmaven i preguntaven què passava, si hi havia algú infectat. Per privacitat no podíem dir res, però la psicosi era molt gran”, recorda.

Tot plegat va obligar les infermeres a “flexibilitzar la resistència extrema” del col·lectiu. Ara Bastidas pateix per l’allau de problemes de salut mental que ja estan començant a detectar. “La pandèmia de salut mental ja la vivim en el dia a dia, ja és aquí i no sé com ens en sortirem, perquè no tenim recursos i, en canvi, hi ha una alta prevalença.” Els estudis indiquen entre un 30 i un 40% de la població tindrà alguna malaltia mental al llarg de la vida, però es tem que la crisi derivada del coronavirus n’elevi la incidència.

En aquest sentit, al servei de psiquiatria del Clínic ja han detectat que molts pacients s’han descompensat durant la pandèmia i temen que molts altres hi arribaran pròximament. Ja ho noten en la salut mental d’infants i adolescents –“Un dels grans problemes que tenim, perquè la llista d’espera creix de manera exponencial i no la podrem assumir”–. A més, recentment han hagut de doblar la capacitat de hospital de dia de trastorns alimentaris i a urgències les autolesions per part de joves superen les expectatives.

Bastidas, formada també en el camp de la bioètica, posa damunt la taula alguns dels dilemes que ha deixat la pandèmia: “Està clar que la Covid era un problema de primer ordre que s’havia d’atendre, però tot el que es deixava de fer implicava un risc per al pacient, en major o menor mesura. Els nostres malalts, per exemple, també si els desatenem poden suïcidar-se.”

Una equació difícil de resoldre, com el panorama que, segons indica, es presenta ara: “La pandèmia ha agreujat tot el que no era Covid i ara és molt difícil que el sistema ho recuperi, sobretot si no hi ha recursos.” Donant valor a la tasca de les infermeres, Bastidas recorda que, “a banda de la feina purament assistencial, moltes fan també tasques de docència en hores que surten del temps lliure i de recerca, a expenses dels caps de setmana i de menys hores de son”.

Per això, però fonamentalment per l’estrès viscut el darrer any, el col·lectiu d’infermeria ha vist com la seva salut es deteriorava per culpa de la crisi sanitària. “Conec casos de gent que ha hagut de recórrer a fàrmacs o a la beguda com a via d’escapament per portar-ho millor”, certifica Alejandro López. Per la seva joventut, 27 anys, ell ha pogut portar la situació tot i treballar torns de dotze hores a l’UCI de l’hospital de Bellvitge i al Sistema d’Emergències Mèdiques en dies alterns. Encara té gravada, però, la impotència del pitjor moment de la primera onada, quan el sistema va haver d’administrar els recursos i prioritzar els malalts: “Trucaves demanant un respirador i et preguntaven l’edat. Si la persona tenia més de 65 anys no hi tenia dret i es quedava al passadís, sense les mateixes oportunitats que una de 63.”

López recorda que el reconeixement que en aquells moments la societat oferia en forma d’aplaudiments no s’ha traduït en millores des de l’administració i els hospitals: “No volem que ens tractin com a herois, sinó drets fonamentals que reverteixen en la seguretat dels pacients, com poder fer un traspàs entre torns en condicions”, explica.

Irene Gutiérrez, infermera del CAP Barceloneta, també sent que forma part d’un col·lectiu agreujat i poc recompensat per l’esforç que ha fet. Ella coordina un equip de vacunació que, com tots, funciona al marge de la jornada laboral, i ha detectat que, aproximadament, només un 25% dels integrants han cobrat la feina feta al gener.

“La infermeria es un gremi que mai ha estat ben tractat, ni l’administració ni els centres –diu– no ens han tingut en compte més que per treballar.” Ara té la sensació que una part de la ciutadania també els falla. “La que s’ha muntat amb el final de l’estat d’alarma no deixa de ser una falta de respecte. Nosaltres ho vivim amb molta pena. Hem normalitzat els morts diaris i que els sanitaris estem esgotats.”