“Jo ara tinc ganes de viure i és com tornar a néixer”

De ben petita, cap als onze anys, arribava a casa plorant cada dia i els deia que no volia viure més. Tenia la idea de la mort ficada al cap del matí a la nit. Els meus pares primer no en feien cas, però ben aviat van veure que passava alguna cosa. Finalment, i gràcies a la insistència de la meva mare, que va remoure cel i terra, em van diagnosticar un trastorn de salut mental. No em fa res dir-ho, però no tothom ho accepta bé.

Que la meva malaltia em fa reaccionar d’una manera diferent de l’altra gent quan estic molt exaltada, per exemple. Tinc atacs d’ansietat, de plor. Vaig d’un extrem a l’altre. Sovint em sento molt saturada, perquè la societat va a un ritme massa ràpid per mi.

El darrer any i mig ha estat difícil. Vaig trencar relacions amb la meva millor amiga i tot es va torçar. Vaig tocar fons, em vaig desestabilitzar del tot. El dolor era insuportable i vaig caure en la depressió. No trobava ajuda.

Ma mare va trucar a totes les portes. Era desesperant. No em podia quedar sola a casa per por que em pogués fer mal i els metges responien que no n’hi havia per tant, que no calia que m’ingressessin. Finalment, vam trobar un centre privat, però després d’un temps ingressada quan vaig sortir vaig tornar a recaure.

Saben què em passa, no me n’amago pas. Els meus amics em fan costat, però tampoc en parlem gaire, potser perquè no saben com fer-ho. Encara hi ha certa por. Estic convençuda que si tingués un problema físic ho entendrien millor.

En bona part. Jo soc molt més que el meu trastorn. No soc una mala persona, però la gent em defineix pel que he fet malament i veig com a vegades em tenen por i això fa molt mal. És un greu error vincular malaltia mental amb violència. Per això és tan important parlar-ne, informar, trencar amb les mentides que molts han alimentat, com ara els mateixos mitjans de comunicació, o les sèries i pel·lícules.

Depèn de l’ús que se’n faci. N’hi ha que poden ajudar amb testimonis de primera mà i n’hi ha que fomenten els mateixos estigmes de sempre. És un error molt greu pensar que les definicions que surten a internet sobre una malaltia mental defineixen la persona que les pateix. Cadascú és un món i l’afectarà de manera diferent. Posar etiquetes és massa fàcil i treure-les no ho és gens.

Sento que m’estic recuperant, que vull aprofitar l’oportunitat de posar-me bé. He trobat professionals que m’han escoltat i m’han entès. Els pensaments negatius s’han apaivagat canviant la medicació, però també estic més animada. Jo ara tinc ganes de viure i poder-ho dir és com tornar a néixer. Vull ser més independent, poder tornar a conduir, demostrar que soc bona en la meva feina, perquè ho soc, i començar una nova vida fora del poble on visc.

Per trencar tabús i tirar a terra els murs que es posen sobre la salut mental. Per poder parlar-ne obertament amb qui vulgui preguntar, per esvair dubtes i pors que allunyen de la realitat. Per conscienciar que cal parar atenció sobre un problema de salut pública, que pot afectar tothom, sigui qui sigui. Cal trencar el silenci i crec que una manera de fer-ho és parlant en primera persona. Al final acaba sent la mateixa societat la que fa silenci davant la salut mental i això el que provoca és més estigma perquè si no se’n parla allò no passa. De salut mental en tenim tots i tots volem tenir-la sempre bé.