“Quan s’ha optat per l’eutanàsia, haver d’esperar 41 dies és molt”

Sí que ho és, i primer de tot cal felicitar-nos perquè tenim la llei. El dia que la LORE va entrar en vigor a l’associació ho vam celebrar perquè ha estat la culminació d’una lluita que vam iniciar l’any 1984. Aquesta llei és fruit de lleis anteriors, no ha sortit com un bolet. Hem treballat a favor de moltes lleis que ja donaven més autonomia al pacient, i ara ens toca treballar perquè es pugui desplegar bé la LORE i ajudar la gent a aclarir-se amb el document de voluntats anticipades i amb el procediment de l’eutanàsia.

Hi ha algunes coses, com per exemple que la llei no cobreixi els menors, en què no estem d’acord. En altres situacions sanitàries, la majoria d’edat és als 16 anys i, per desgràcia, hi ha molts joves que estan molt malalts i que pateixen. Molts d’ells estan considerats menors competents, perquè de la seva malaltia en són terriblement competents i podrien tenir el dret a l’eutanàsia, però en canvi queden fora d’aquest reglament perquè són menors de 16 anys i aquesta llei és per a majors de 18. L’altra cosa que ens ha fet gruar molt és la comissió de garanties i avaluació, que als països en què ens emmirallàvem, com ara Holanda i Bèlgica, no hi és. Igual que tampoc no hi és quan un metge o una metgessa ha de fer una sedació o ha de retirar un tractament que manté en vida una persona. En aquests casos, el metge o la metgessa decideix, juntament amb el pacient, sense una comissió que hi doni el vistiplau. De tota manera, això, que podria semblar una falta de confiança en els metges, al final, vist com funciona la comissió de garanties, que per cert funciona molt bé, dona una certa seguretat als metges. La comissió és molt àgil i el que fa és revisar tots els informes tant del metge responsable com del metge consultor, i si veu que tot és correcte ja dona el vistiplau sense necessitat que un jurista i un metge aliens al procés hagin de visitar la persona que demana l’eutanàsia.

Està formada per dotze persones: tres metges, tres juristes, dues persones d’infermeria, una de psicologia, una de treball social, una de ciutadania (de la nostra associació) i una de secretaria. Està presidida pel doctor Albert Tuca i el vicepresident és el jurista Francesc José María Sánchez. És una comissió de la qual coneixem els membres amb nom i cognoms, i aquesta transparència, que ens sembla lògica, en altres comunitats autònomes no hi és. Donem el nostre vistiplau al Departament de Salut per com està enfocant tot el tema, n’estem contents i fins i tot sorpresos. La comissió, tot i ser extremament garantista, ajuda perquè el procés sigui fluid.

Hi ha hagut 53 peticions. D’aquestes, 3 han estat denegades i 24, aprovades i dutes a terme. La resta estan en curs. No són els números que hi haurà sempre, perquè hem de tenir en compte que aquesta gent feia molt de temps que ho esperava. De totes les peticions, 23 eren de persones amb malalties neurodegeneratives, com ara l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica), i 14, amb malalties oncològiques. I entre aquestes persones podia haver-hi casos que ja estaven amb cures pal·liatives i d’altres que van renunciar-hi a passar.

No ho sabem i segurament no ho sabrem fins que es faci l’informe anual. El que s’ha de tenir en compte és que la llei ajudarà que els drets al final de vida siguin més reconeguts i es tinguin més en compte socialment i també en l’àmbit sanitari. Això ja ho notem ara. Ens preocupem molt dels naixements, amb classes de preparació per als pares, però, en canvi, el final de vida s’amaga perquè socialment encara és un tema tabú. I ara ja es parla de consentiments informats, de documents de voluntats anticipades.

Crec que són molts dies, però podria arribar a ser de cinquanta dies o bé podrien no tenir resposta, que és el que passa en determinades comunitats de l’Estat espanyol. I 41 dies, quan parles d’una persona que està al final de vida, doncs déu-n’hi-do, perquè està tot parlat, tot decidit.

Es fa una primera petició al metge responsable del cas. Aquí pot haver-hi un cert problema si aquest metge, que pot ser un metge de medicina familiar, no ha fet mai un acompanyament d’aquest tipus tot i la formació rebuda. Però hi ha una cosa interessant: hi ha una xarxa de professionals sanitaris que fan de referents i que ofereixen assessorament. També et pots trobar un metge objector, cosa molt estranya, perquè el percentatge és d’un 0,1%. I a partir d’aquesta primera sol·licitud s’inicia el procediment.

Han de passar quinze dies, en què el metge t’ha d’informar de totes les teràpies existents, i quinze dies després es fa una segona petició al metge responsable i se signa el consentiment. Aquest termini de quinze dies, per a totes aquestes persones que ho tenen tan pensat, és absurd, creiem que no seria necessari... A partir de la segona petició, el metge mira si estàs en algun dels dos supòsits de context eutanàsic: una malaltia greu incurable o un patiment greu crònic i impossibilitant. Si estàs en una d’aquestes dues situacions, i moltes vegades s’està en les dues situacions, el metge dona el vistiplau i aleshores avisa un metge consultor, que torna a visitar el pacient, torna a deliberar amb ell si ho veu necessari, i si els dos metges estan d’acord (el responsable i el consultor) passa el cas a la comissió de garanties. La comissió nomena un metge i un jurista, que revisen tota la documentació i, si els sembla tot correcte, ho passen a la presidència de la comissió, que hi dona el vistiplau. Un cop donat el vistiplau, el metge responsable acorda amb la persona que ha fet la sol·licitud com tirar-ho endavant. Perquè és pot fer de dues maneres: o l’equip assistencial –un metge i una infermera– posa la via i prem l’èmbol amb tota la medicació, o és la mateixa persona la que prem l’èmbol o es pren la medicació que li dona l’equip assistencial. Sempre hi ha l’acompanyament de l’equip assistencial fins al final.

L’eutanàsia és una bona manera de morir i ha vingut en un moment en què hi havia una mala manera de morir. L’any passat vam tenir de tot: gent que ens va trucar per saber què podia fer per intentar veure la seva mare que estava al final de vida i no hi havia manera d’arribar-hi, i també el revés, gent que havia fet el document de voluntats anticipades i deia que no es volia moure de la residència i anar a l’hospital. La pandèmia ha posat sobre la taula un seguit de deficiències pel que fa a l’atenció a la vellesa i el final de vida que et fan posar els pèls de punta. Que no es tingui en compte el desig de la persona que està en el final de vida és una cosa terrible. A les residències, quan hi entra algú se li demana, per exemple, si té una assegurança d’enterrament i, en canvi, no se li pregunta si té un document de voluntats anticipades, quan això seria el mínim. I una altra cosa que ens ha fet veure la pandèmia és que tots els “T’estimo”, “Has estat important per a mi”, “Has estat la meva guia, mama”..., tot això s’ha de dir abans. A partir d’una certa edat, de la cronicitat d’una malaltia o de la situació general de la vellesa, has de trencar el tabú, parlar de la mort i decidir coses.

En el darrer registre de què disposem amb les visites, aquestes s’havien duplicat respecte a les de l’any anterior. Són de persones que venen a parlar sobretot del document de voluntats anticipades, en què es pot optar per diverses instruccions sanitàries, entre elles l’eutanàsia. Unes instruccions que dones sempre basant-te en uns valors vitals i en una situació concreta.

Sempre s’ha de tenir en compte el dret del professional a reclamar-la, però això no vol dir que s’abandoni el pacient que ha demanat l’eutanàsia. Fins i tot es considera l’objecció puntual, és a dir, un professional pot fer objecció en un cas perquè no el veu clar o perquè és d’una persona propera. L’ideal seria que el metge que t’ha portat durant tota la malaltia, tot el procés, pogués fer-ho. Però si objecta, ho ha de comunicar de seguida als seus superiors i aquests han de buscar un altre metge, i a més han de fer-ho ràpid, en dos dies. La llei diu molt clar que mai s’ha d’abandonar el pacient.

I tant! A Catalunya es tenia molt treballat. L’associació DMD, per exemple, va presentar unes propostes al Parlament que van ser acceptades. I el 25 de juliol del 2017 el Parlament va aprovar, per una àmplia majoria, una proposta de llei per regular l’eutanàsia i despenalitzar el suïcidi assistit. Tenim un comitè de bioètica a Catalunya que funciona molt bé i els experts han impulsat un seguit de qüestions que quan va arribar el moment de fer la comissió de garanties i avaluació va ser molt fàcil perquè teníem tota una base. Hi ha altres comunitats, com Andalusia i Madrid, que estan a les beceroles.

Aquesta no és la nostra llei però n’estem contents. Això no vol dir que no tinguem coses a dir sobre el seu desplegament. Per exemple, els metges i les metgesses necessiten temps per atendre aquest final de vida informat. I això requereix temps, i en la salut pública el temps està molt restringit. Per tant, les retallades que es van fer a partir del 2011 s’haurien de revertir. Calen recursos perquè no és una prestació que sigui cara en si mateixa, sinó que és cara pel que fa a temps. Això vol dir que cal reforçar la sanitat pública, perquè, si no, pot aparèixer la privatització i això aniria totalment en contra de l’esperit de la llei. Volem una sanitat pública que es pugui fer càrrec del final de vida dels pacients.

No és una mort freda, perquè encara que sigui hospitalària es pot fer propera. Té un punt de burocratització que l’allunya del que podria ser la relació entre el metge i el pacient. De tota manera, el pacient, d’aquesta part burocratitzada, si tot és positiu, no se n’assabenta. El que és segur és que és una mort millor; la mort terrible és la d’una persona que s’ofega, que pateix o que està sedada però no arriba a morir-se. En canvi, aquesta és una mort ràpida i segura. Sobretot comparada amb el que teníem abans d’aquesta llei: morts perilloses, incertes i en solitari per no imputar la família.