“Sabíem el que venia, però no la intensitat del fenomen”

Un període llarg de dos anys en què el sis­tema sani­tari va estar molt con­di­ci­o­nat per una malal­tia nova, des­co­ne­guda, greu en molts casos, i que es com­por­tava pro­duint ona­des epi­de­miològiques suc­ces­si­ves que ens van gene­rar una certa sen­sació de fata­lisme.

Les pri­me­res notícies que es tenen de la covid venien de la Xina. Les mesu­res dràsti­ques de con­fi­na­ments i cons­trucció d’estruc­tu­res exprés que van pren­dre cri­da­ven l’atenció, però des d’Occi­dent ens ho miràvem de lluny. Poc després, un pri­mer gran brot al nord d’Itàlia. I, al cap de pocs dies, el tsu­nami de la covid va arri­bar a tot Europa i, per des­comp­tat, a Girona. Sabíem el que venia, però pot­ser no la inten­si­tat del feno­men.

Quan has por­tat una vida labo­ral intensa, sem­pre hi ha aspec­tes de la teva feina que recor­des amb nostàlgia. Ara mateix, però, pre­si­deixo els con­sells rec­tors del Con­sorci Sani­tari del Maresme i de la Cor­po­ració de Salut del Maresme i la Selva, amb res­pon­sa­bi­li­tats esta­tutàries de direcció estratègica i con­trol de la gestió, jun­ta­ment amb els meus com­panys dels con­sells. Per tant, encara estic molt vin­cu­lat al sec­tor sani­tari inten­tant apor­tar valor afe­git des d’aquesta posició en un ter­ri­tori, el Maresme i la Selva Marítima, que conec prou bé perquè hi he tre­ba­llat i amb el qual em sento emo­ci­o­nal­ment vin­cu­lat.

Eren dies inten­sos de tre­ba­llar molt i dor­mir més aviat poc, i tot l’equip de direcció de les dues ins­ti­tu­ci­ons es va ori­en­tar a tro­bar els mit­jans, escas­sos i bus­cats a causa del tren­ca­ment inter­na­ci­o­nal d’estocs, per al per­so­nal sani­tari que feia l’atenció directa als paci­ents, i també per al no sani­tari, espe­ci­al­ment els equips a càrrec del man­te­ni­ment, els sub­mi­nis­tra­ments i la millora i adap­tació de les infra­es­truc­tu­res a les noves cir­cumstàncies.

No hi vàrem ser lluny en punts àlgids, sobre­tot durant la pri­mera onada i la segona. Girona era i és encara la demar­cació amb menys llits de paci­ents crítics per habi­tant. Això era quel­com cone­gut i previ a la pandèmia. Per sort, vàrem tenir l’encert de pro­po­sar al Ser­vei Català de la Salut de Girona posar en marxa una nova UCI al Santa Cate­rina pocs mesos abans de la pandèmia, amb la cre­ació d’un equip assis­ten­cial amb capa­ci­tat i conei­xe­ments per aten­dre paci­ents crítics. En el moment de la pandèmia, òbvi­a­ment el Tru­eta va por­tar el pes prin­ci­pal, però el Santa Cate­rina va aten­dre apro­xi­ma­da­ment un 25% dels paci­ents que varen reque­rir ven­ti­lació mecànica inva­siva, que no és poc. Aquesta ini­ci­a­tiva d’ampliar el nom­bre de llits d’UCI al Santa Cate­rina va ser cru­cial i penso que ens va sal­var d’un des­as­tre.

El Tru­eta i en gene­ral tots els cen­tres sani­ta­ris de la demar­cació es varen recon­ver­tir en pocs dies en cen­tres pràcti­ca­ment monogràfics covid. En el cas del Tru­eta, però també del Santa Cate­rina, i en gene­ral de la resta de cen­tres de la demar­cació, es varen haver d’impro­vi­sar àrees d’atenció a paci­ents crítics i semicrítics covid. Recordo bé que anàvem cre­ant nous espais d’UCI cada tres o qua­tre dies, a mesura que el nom­bre de paci­ents no parava de créixer. Tot­hom va donar el millor de si mateix, però cal des­ta­car sens dubte la tasca exem­plar del per­so­nal assis­ten­cial. Met­ges, far­macèutics, infer­me­res, TCAI, tècnics de labo­ra­tori, psicòlegs, reli­gi­o­sos, zela­dors, per­so­nal de neteja... Tots varen fer el do de pit. Vol­dria des­ta­car algu­nes espe­ci­a­li­tats que van ser gai­rebé heroi­ques. Parlo d’inter­nis­tes, inten­si­vis­tes, anes­te­sis­tes, urgenciòlegs, pneumòlegs, cardiòlegs, neo­natòlegs i, òbvi­a­ment, tot el col·lec­tiu d’infer­me­ria, que va ser cru­cial i el més expo­sat. També vull fer una menció espe­cial a la tasca dels equips d’atenció primària.

Efec­ti­va­ment, l’atenció primària va por­tar el pes dels paci­ents covid que no tenien cri­teri d’ingrés, es varen fer càrrec de mol­tes residències geriàtri­ques que neces­si­ta­ven ajut i ho van fer molt bé, penso. Van ser els pro­ta­go­nis­tes d’un pro­grama mas­siu de vacu­na­ci­ons sense pre­ce­dents, amb unes vacu­nes que tenien un con­junt de con­di­ci­o­nants en la seva logística que va ser tot un repte. També les ins­ti­tu­ci­ons de recerca del ter­ri­tori, com l’Idibgi, donant suport al labo­ra­tori, i la Fun­dació Gol i Gurina, que ens feia les pre­vi­si­ons epi­de­miològiques dia a dia per poder pre­pa­rar-nos amb certa ante­lació als pics de demanda assis­ten­cial, van ser de gran ajuda.

Fa de mal dir, sem­pre hi ha coses que es podrien haver fet millor. Però déu-n’hi-do el que es va fer. En gene­ral, penso que les deci­si­ons que es varen pren­dre des de la con­se­lle­ria i en tots els cen­tres van ser posi­ti­ves. El fet d’estar obli­gat per les cir­cumstàncies a ser cen­tres quasi monogràfics anti­co­vid i d’urgències, perquè els ictus, els infarts i els parts con­ti­nu­a­ven arri­bant, va fer que no es pogués actuar amb la inten­si­tat necessària en pato­lo­gies no covid i, sobre­tot, en la cirur­gia pro­gra­mada menys urgent i en els pro­gra­mes pre­ven­tius com els cri­brat­ges de mama, còlon o cèrvix, i això va tenir les seves con­seqüències no desit­ja­bles. Per a futu­res situ­a­ci­ons de crisi, aquesta experiència s’ha de tenir molt en compte.

En les pri­me­res ona­des, vam patir molt l’escas­se­tat de mate­ri­als, fruit d’un incre­ment expo­nen­cial i gene­ra­lit­zat de les neces­si­tats i el tren­ca­ment dels estocs. Estem par­lant bàsica­ment d’equips de pro­tecció indi­vi­dual per pro­te­gir el per­so­nal sani­tari direc­ta­ment expo­sat, moni­tors, res­pi­ra­dors, reac­tius per fer les PCR o fun­gi­bles. A poc a poc, la cadena de sub­mi­nis­tra­ments es va anar nor­ma­lit­zant. No sé si hem après que una exces­siva dependència exte­rior ens afe­bleix...

Veure la llista crei­xent de per­so­nal sani­tari que s’infec­tava era la nos­tra prin­ci­pal pre­o­cu­pació i ocu­pació. Vam tenir pro­fes­si­o­nals greu­ment afec­tats ingres­sats a les UCI, i això és el que por­tava més mala­ment amb diferència. La col·labo­ració dels agents soci­als també va ser clau en tota aquesta crisi.

Quan estàvem tenint difi­cul­tats en les pri­me­res ona­des, vam girar la nos­tra mirada cap als veïns i ins­ti­tu­ci­ons que teníem al vol­tant i molta gent ens va aju­dar, donant o faci­li­tant mate­ri­als. Empre­ses, enti­tats, fun­da­ci­ons, admi­nis­tració local, cen­tres sani­ta­ris pri­vats, vete­ri­na­ris, volun­ta­ris..., tot­hom volia col·labo­rar. Real­ment vam rebre una allau de soli­da­ri­tat que vam agrair moltíssim. Recordo bé l’esforç econòmic altru­ista que va fer el sec­tor carni de la demar­cació, amb sub­mi­nis­tra­ment impor­tant, gai­rebé diria que mas­siu, d’equips de pro­tecció per als pro­fes­si­o­nals, i la ino­bli­da­ble col·labo­ració també altru­ista que vam tenir d’Hipra, la nos­tra mul­ti­na­ci­o­nal far­macèutica d’Amer, que va ser durant un temps el nos­tre labo­ra­tori de PCR. Pot­ser fruit d’aquest con­tacte amb el sis­tema sani­tari, Hipra és ara mateix pro­duc­tor acre­di­tat per la Unió Euro­pea per a la fabri­cació de vacu­nes con­tra la covid.

Que davant d’una crisi hi ha la neces­si­tat de cer­car la coo­pe­ració amb tots els actors i que la coo­pe­ració entre ins­ti­tu­ci­ons sanitàries, admi­nis­tra­ci­ons i també amb el sec­tor pri­vat és sem­pre necessària i posi­tiva, sigui en situ­a­ci­ons de crisi o no.

En un pri­mer moment no va ser així, tot­hom estava pre­o­cu­pat per l’evo­lució de la pandèmia i en gene­ral la men­ta­li­tat era cons­truc­tiva. La crisi va ser llarga i òbvi­a­ment hi va començar a haver dis­crepàncies sobre la inten­si­tat de les res­tric­ci­ons en la mobi­li­tat, que s’ente­nen, però val a dir que, quan les res­tric­ci­ons s’amo­ro­sien, als cen­tres sani­ta­ris ja fèiem càlculs de quan començaria la pro­pera onada, amb la con­següent corba ascen­dent de morts i paci­ents greus i per­so­nal sani­tari infec­tat.

No ho sabem, i el que digui que ho sap tam­poc ho sap. Com i quan serà la pro­pera pandèmia produïda per un nou ger­men? Espe­rem que vagi per llarg!

El nou Cam­pus de Salut de Girona és un pro­jecte coral que depassa amb escreix la tra­jectòria del gerent de torn. Òbvi­a­ment he estat partícip en la decisió del Cam­pus de Salut, que és un pro­jecte neces­sari, impres­cin­di­ble i impor­tant, i seria un greu error no cul­mi­nar-lo amb una certa cele­ri­tat. L’edi­fici actual del Tru­eta ja no dona més de si i és urgent cer­car un recanvi. Que aquest recanvi pugui fer pos­si­ble un cam­pus de salut on es com­bini assistència de pri­mera cate­go­ria, docència i recerca és una opor­tu­ni­tat única i les ins­ti­tu­ci­ons de Girona, tant de l’espec­tre polític i admi­nis­tra­tiu com sin­di­cal i pro­fes­si­o­nal, han d’anar a l’una i sense fis­su­res, perquè, si no, els recur­sos per fer aquest pro­jecte no arri­ba­ran a Girona i es que­da­ran en altres zones, entre el Besòs i el Llo­bre­gat.