“La neuroeducació vol mirar que ningú es quedi pel camí”

Va ser un procés lent i progressiu, en els darrers 14 anys. La meva branca de treball havia estat la genètica i l’estudi dels cervells i sistemes nerviosos, primer dels cucs i després de vertebrats petits, i vaig anar entenent com es desenvolupen algunes funcions cognitives i com es podrien aplicar a l’educació dels humans, en paral·lel a les recerques d’altres experts i equips arreu del món.

S’ha avançat molt en els últims 15 anys, tot i que fins aleshores hi havia pocs coneixements sòlids i útils. I a la UB es va decidir engegar la primera càtedra específica a escala mundial, que avui integrem 30 docents i investigadors, però amb antenes cap a altres punts de l’Estat, Sud-amèrica i els països anglosaxons, on es coneix com a brain, mind and education. No és pas una nova pedagogia, però sí entendre que hi ha eines i estratègies que poden ajudar a ser millors pedagogs.

N’hi ha que ja hi aposten al 100%, perquè és aplicar solucions, com ara abans de dissenyar una activitat i arribar millor al cervell de cada participant, no pas una esmena a la totalitat del sistema educatiu.

Sobretot, es tracta d’implicar els alumnes. Als quatre més motivats, potser no cal, però sí a la resta. Pot ser tan simple com una dinàmica de cinc minuts prèvia a la lliçó o a la feina, i és aplicable no només als infants, sinó també als adults, per generar interès o curiositat. No és perdre temps, potser cinc minuts, sinó fer que cada ment assimili i aprofiti més la resta de la classe. O la importància del treball cooperatiu o col·laboratiu, amb grups heterogenis de treball en què cadascú aporta una part de la feina en funció de la seva capacitat. Si a algú amb alta capacitat li poses el llistó baix, s’avorrirà. I si a algú amb dificultats li demanes l’impossible, no ho farà. La neuroeducació vol afavorir l’aprenentatge del grup mirant que no es quedi cap alumne pel camí, pel fracàs i l’abandonament d’estudis, depressions o coses pitjors.

La idea és que els docents que hi assisteixin comencin el curs amb les piles carregades, amb una primera sessió teoricopràctica sobre el funcionament del cervell humà i les experiències d’alguns centres que ja han començat a aplicar tècniques.

Tothom està fent coses. Hi ha agrupacions de centres privats, com ara els d’ordes religiosos, que han fet programes de formació global per als seus docents. I entre els públics, menys coordinats, també hi ha moltes experiències i interès, tot i que depèn més de la voluntat de cada docent.

És cert que s’han fet feines que han acabat en no res pels canvis de responsables i legislacions, però enguany ho veurem aviat en forma de preguntes competencials per a matèries del nou batxillerat, un dels estudis superiors que fins ara eren més reticents a la disciplina.

Ben utilitzades, ajuden. Cal cercar informació, però un cop trobada, per pensar, la pantalla ha d’estar apagada. S’ha de saber gestionar l’ús, però ja no és només feina de les escoles, sinó dels pares. Per exemple, i de vegades se m’enfaden en alguna xerrada, no cal l’abús al cotxe, un moment de comunió familiar per parlar, jugar, aprendre...