“La pandèmia passarà, però ningú pot dir ara mateix quan”

És obvi que el virus ha trobat camí per córrer, que no ha trobat barreres, i això, bàsicament, es redueix a un concepte, que és la interacció social. L’explosió de contagis ha passat des del moment en què hem interaccionat més intensament quan, justament, acabava d’arribar una variant molt més transmissible. Tot plegat lligat a un relaxament de les mesures.

El missatge que es va enviar va ser que ho estem obrint tot de nou, que ja és possible més oci, més festivals, més esbarjo per als nens. Tot això va generar un boom d’interaccions que, afegit a una variant més transmissible, ha fet de disparador dels contagis. Si a tot plegat hi sumes una certa miopia de l’administració en la lectura de les dades, que no va tenir en compte que una fase exponencial costa molt de frenar, doncs ja hi som.

Honestament, podríem no haver obert l’oci i haver dit als festivals que els fessin a la tardor. En el moment del relaxament de les mesures, els responsables sanitaris no van saber veure que la davallada de casos que hi havia era massa lenta i que no estàvem ni molt menys prop del terra. Estem cometent errades similars a les d’altres moments de la pandèmia. “Obro perquè crec que estic bé i estaré millor”, però no. A finals de l’estiu passat ja va passar el mateix. Aquest cop la situació s’ha agreujat perquè la variant és més transmissible, però també perquè molta gent ha interpretat que les vacunes són una mena d’escut protector. I els que sabem una mica d’immunologia sabem que la vacuna ajuda molt, però és una mesura més del ventall de mesures de mitigació i control.

Que no són esterilitzants, com ja ho sabíem, que els protegirà d’agafar la malaltia de manera greu i que gairebé segur que evitaran la mort, però que no necessàriament evitaran que s’infectin, sobretot si la pressió d’infecció és elevada com ara.

Possiblement el que deu fer la delta és reconèixer millor el receptor (la porta d’entrada) a les cèl·lules humanes, o infectar-ne més cèl·lules o produir progènie vírica per més dies (més durada). A això caldria afegir-hi que, possiblement, també té la capacitat de persistir en el cos durant més temps. Per exemple, un seria positiu i excretaria la variant alfa de tres a cinc dies i, la delta, en canvi, la transmetria entre cinc i set dies.

A l’interior, mascareta i tota la distància que es pugui. A l’exterior, en molts ambients, la mascareta pot decaure i n’hi ha prou amb la distància de seguretat. El rentat de mans sempre és bo com a concepte de salut pública. Pel que fa a la desinfecció de superfícies dic el que he considerat sempre, que el SARS-CoV-2 no és transmet per superfícies o que aquestes no són vies significatives epidemiològicament parlant. Que algú s’infecti si toca una superfície que hagi tocat una persona malalta és molt improbable, i això no obliga a desinfectar-ho tot dia sí dia també, no és realment necessari. I, finalment, una conducta social d’acord amb tot això. No pot ser que durant tot el dia portis la mascareta a l’oficina i que al vespre no mantinguis cap precaució quan ets amb els amics en una terrassa.

La resposta educada és que és una decisió individual i cadascú fa la valoració de riscos que troba convenient. De fet, és un tema de responsabilitat individual i col·lectiva. Individual perquè tu pots dir: “Això és un engany, no hi crec”, i el dia que t’infectis ja cauràs del cavall. La responsabilitat col·lectiva és que protegint-me a mi mateix estic ajudant a protegir més gent. La resposta menys política és que arribarà un dia que el virus els farà canviar d’opinió segur.

És un tema més complex. En virologia no podem dir mai res de manera absoluta. Amb la variant inicial de Wuhan, que tenia un número bàsic de reproducció d’entre 2 i 3, es va calcular que amb un 65-70% de gent vacunada es podria arribar a la immunitat poblacional. Amb les noves variants aquest percentatge ha pujat fins al 75-80% o més enllà. Això fa que la immunitat poblacional sigui impossible d’assolir si no es vacunen els menors, que són aproximadament el 20% de la població, i això és una qüestió sobre la qual tinc les meves reserves. Aquí no es pot fer com en veterinària, en què sí que hi ha el concepte d’immunitat de ramat quan es vacunen tots els animals i talles així la transmissió d’un virus. A Catalunya mai hi podrà haver tota la població vacunada, perquè no és obligatori i perquè hi ha sectors que no es poden vacunar. Què passarà, doncs? En el millor dels casos, que amb molta gent vacunada frenarem molt la propagació però hi continuarà havent esclats de la Covid-19 en llocs o moments concrets. No una onada com l’actual.

No és per si les vacunes són segures o efectives, que ho són. I en menors també, com han demostrat diferents assajos clínics. El problema és que vacunarem un col·lectiu que rarament té problemes amb el virus. I ho farem no perquè els pugui servir a ells, que els serveix, sinó per protegir altres persones. Aquest és per a mi el conflicte ètic. A això cal sumar-hi alguns potencials efectes secundaris greus en menors, amb una probabilitat molt baixa, com miocarditis. Tot plegat em provoca molts dubtes.

Indubtablement que passarà la pandèmia. El que ningú pot dir ara mateix és quan. La majoria dels virus que ara considerem endèmics en algun moment han estat pandèmics. La gent vol de la ciència el 100% d’exactitud, de la virologia o la immunologia el 100% de claredat i un pronòstic a molt curt termini. Però les coses no van així. Ara mateix hi ha una competició entre una població vírica nova i una població humana que s’està adaptant. És una mena de cursa i en algun moment arribarem a un punt d’equilibri que farà que la majoria de la població ho acabi passant com ara passem un refredat. D’altres, de manera més forta i d’altres necessitaran un record de vacunació. Però el que cal tenir ben present és que a aquesta situació no hi arribarem fins que tot el món no estigui en aquest equilibri dinàmic amb molta gent vacunada. I ara mateix som ben lluny d’això.