Societat

CARME LAURA GIL

Exconsellera d'Ensenyament

“Intentaran posar fi a la immersió, però no se’n sortiran”

L’escola és la que ha donat força a la societat durant tots aquests mesos, perquè ha transmès una imatge de normalitat
El concepte de democràcia està molt devaluat a l’Estat. A Catalunya, però, sí que li hem donat un altre valor

Enmig d’una pandèmia atroç que es resisteix a ser doblegada i que sembla que ho ha trastocat tot, o gairebé, parlem amb Carme-Laura Gil d’això, de com la Covid ha impactat també en l’àmbit que possiblement més bé coneix de tots, l’educatiu, i, és clar, de política.

Com ha viscut aquest tràngol personal i col·lectiu que ha representat la pandèmia?
Bé, amb molta serenitat. A la família no hem tingut cap drama i hem estat tots bé. Tant jo com el meu marit, que ja tenim una edat, ja no sortíem ni viatjàvem com abans i, per tant, no hem trobat a faltar tant certes coses, a excepció de veure la família, que sí que ho hem trobat a faltar. Però tot això, és clar, ha estat des d’una òptica molt personal.
I en la col·lectiva?
M’han preocupat, i m’han fet patir, sobretot aquells que han perdut algú estimat, els que s’han quedat sense feina, i la gent gran i els joves. També m’amoïna el que vindrà després, sobretot des del punt de vista econòmic, perquè la pandèmia, en el fons, no ha estat prou llarga perquè pugui deixar una petjada important en la nostra societat.
Però va haver-hi un moment, sobretot arran del confinament, que semblava que això ho capgiraria tot, començant per la manera de relacionar-nos i acabant per la nostra escala de valors, no?
Jo mai vaig arribar a creure que hi hauria un canvi tan profund. Tres, quatre o sis mesos de confinament no canvien la vida que has viscut o la que has de viure, i sobre la qual no saps com serà. Pot ser que algú, molt individualment, hagi fet aquest canvi, però no des del punt de vista col·lectiu.
Un dels molts àmbits en què la pandèmia ha picat de ple és l’educatiu, que vostè coneix, i molt. Com ho ha vist?
L’escola és la que ha donat força a la societat durant tots aquests mesos. Ha transmès una imatge de normalitat, perquè els nens han anat a escola i això ha ajudat a fer que la pandèmia no es veiés com un fet tan dramàtic. On hi havia nens, hi havia la mateixa vida, o molt semblant, a la d’abans. En aquest aspecte, l’àmbit educatiu ens ha salvat emocionalment.
Però en el procés d’aprendre és molt important estar amb companys, socialitzar, jugar, tocar-se, esbatussar-se una mica si cal, i ara tenim uns estudiants que han hagut d’aprendre a través d’una pantalla. Els deixarà petja?
Serà una situació de trànsit. L’ús d’internet els ha ajudat molt perquè, de fet, molts d’ells ja l’utilitzaven abans de la pandèmia per socialitzar entre ells. Un exemple són tots aquests videojocs en què es juga en línia. A més, han tingut la família a prop, que és el niu on es desenvolupen. Crec que és una experiència que han superat amb nota, gràcies al professorat, i no els marcarà.
És imaginable, a partir d’ara, un model educatiu que aposti més per la semipresencialitat?
A determinades edats podria ser, però no a les primeres. Els nens necessiten jugar amb d’altres, relacionar-se amb els mestres, estar junts, etc. Ara bé, en nivells superiors es podria fer, en gran part perquè, com deia, internet ja forma part de la seva vida més normal i quotidiana.
Deixem la pandèmia de banda, però no l’educació. Per què és una matèria que sempre és al centre del debat polític i sembla impossible el consens?
Perquè és política pura. I això fa, per exemple, que una llei d’educació sigui la llei política més important, fins i tot més que la de pressupostos. És un programa de com vols que sigui la ciutadania, i per extensió, una societat. Si ha de ser liberal o socialdemòcrata, per exemple. Cadascú canalitza el seu programa polític sobre l’educació, i creu que aquesta li farà el tipus de ciutadà que ell voldria, més dòcil, més crític...
I tot plegat no fa que hi hagi debats irresolubles, almenys a casa nostra, com ara el paper que ha de tenir, per exemple, l’escola concertada?
És així, tot i que aquest és un debat que ja s’està calmant. Són proclames que el 2021 estan perdent molta vigència. Políticament sempre busquem la dicotomia, voler enfrontar. I en el cas de l’escola, això es dona entre pública i privada. Això, en part, és una herència del franquisme, on a Catalunya l’escola pública va ser absolutament abandonada. El règim va voler utilitzar l’educació per homogeneïtzar-ho tot i espanyolitzar-ho tot, i la privada, en general, es va adherir a aquests principis. I la societat va veure la pública com una cosa depauperada, pròpia de la formación del espíritu nacional, mentre que la privada es percebia com un senyal d’elevació social. Però tot això, avui, ha canviat. Cadascú té el seu segment, i en aquest cas la privada o la concertada té el d’aquella part de la societat que vol que li donin un plus religiós, entre cometes, mentre que la pública és absolutament neutral. En general l’escola catalana és molt bona i voler enfrontar dos tipus d’escola, quan la societat no ho està, és una actitud més sindical que social.
Ara que hi feia referència, quin paper ha de tenir la religió a l’escola perquè resolta, que diguem, no ho acaba d’estar del tot, aquesta qüestió.
En la pública no hi ha de ser. Però per fer aquest debat, primer hem de començar per concretar què volem dir quan parlem de religió. Perquè no només hi ha la catòlica. Però, insisteixo, com a regla general, aquest és un àmbit que ha d’estar separat de l’educatiu.
Com veu la situació del país?
Ara mateix la repressió és molt forta, i n’hi continuarà havent encara que sigui a través de formes i fórmules més subtils. Dit això, a Catalunya hem arribat a un punt en què la societat no és indiferent políticament. Segueix allò que passa i està interessada, en general, en la política. Però el que és molt sorprenent, o gairebé un cas únic, és que continua havent-hi un coixí molt nombrós, molt, d’activisme independentista. I si calgués explicar per què passa això, per què hi ha aquest grup tan nombrós de ciutadans que volen que Catalunya sigui un estat, jo no començaria explicant allò que som una nació, etc. Hi ha qui explica la Revolució Francesa a partir de quan Maria Antonieta és guillotinada. Doncs jo començaria explicant l’1 d’octubre, amb cues de gent pacífica anant a votar i la repressió posterior, per fer entendre després les causes que van portar a aquest 1 d’octubre i que expliquen els motius de per què volem ser independents.
Ara mateix, però, sembla que l’independentisme hagi de centrar els esforços més a fer front a la repressió de l’Estat que no pas a bastir una estratègia, o nou full per ruta, per assolir el seu propòsit, no?
Si existeix una agenda, o full de ruta com tu dius, no s’explica. Si és que hi és. Ara bé, sí que hi ha l’objectiu a aconseguir, que és la independència, que és el que és vertaderament important. I les circumstàncies socials, polítiques o econòmiques de cada moment ja fixaran la resta. Fixa’t que fa uns anys, tampoc tants, ningú, i ningú vol dir ningú, hauria profetitzat que hi hauria un 1 d’octubre. Va sorgir en un moment determinat, i després tot es va accelerar i va anar molt ràpid. Ara de ruta potser no n’hi ha i el que cal fer és aturar-se de tant en tant, i prendre consciència d’on ets. En tot això no podem oblidar que, ara mateix, estem enmig de la pandèmia, que demana concentrar molts esforços, i recursos.
No veu un cert desànim entre les bases sobiranistes per l’excessiva desunió entre els partits?
Excessiva no, però de desunió sí que n’hi ha. La dicotomia de la qual et parlava abans i que ho presideix gairebé, els llenguatges polítics sobretot, també influeix en això. És un fet que hi és, i no decep, però sí que sorprèn. Sorprèn que no hi hagi una unitat, activa, per assolir un objectiu tan important com és el que volem.
Però sí que hi ha una dicotomia, i no menor, entre aquells que defensen la via del diàleg amb l’Estat i els que propugnen la unilateralitat?
Però jo d’això no en diria una dicotomia, sinó dues visions sobre com arribar allà mateix. Una és la del diàleg, que cal explorar, i l’altra el que diu és que, si no hi ha més solució, potser caldrà fer-ho de manera unilateral. No crec que si seus a la taula del diàleg això exclogui que més endavant, i en funció de com vagi tot, puguis optar per l’altra via.
Dedueixo que no veu gaire recorregut al diàleg amb l’Estat.
No, en aquest moment francament no. No és possible, pel que és Espanya en termes d’estat nació. On sí que he tingut una decepció ha estat amb determinada intel·lectualitat de l’Estat. Que davant d’una repressió tan forta com la que hi ha hagut, no hi hagi hagut una resposta pública contundent, i que aquesta sí que hi hagi estat des d’altres llocs més llunyans, em fa veure que no han entès absolutament res del que està passant aquí. Quan hi havia el franquisme, vivíem sota el domini d’una ultradreta absolutament autoritària. I quan va morir Franco, i va venir la Transició, vam acceptar un simulacre de democràcia. I avui en dia aquest concepte, el de democràcia, està molt devaluat ara mateix a l’Estat. A Catalunya, però, sí que li hem donat un altre valor, a aquest principi. Per això vam posar les urnes. I jo creia que, quan vaig votar, els que estaven a favor del no també ho farien. Perquè d’això es tractava. No es van posar les urnes pel sí, sinó també per als del no.
I Europa ha estat una decepció també?
La Unió Europea és una unió d’estats, i per a ella és un problema que se’n creï un de nou a partir d’un que ja en forma part. Perquè això crea un precedent. Tampoc tenia gaires esperances amb ella, però sí que creia que valorarien d’una altra manera el concepte de democràcia en si mateixa, el fet de votar i fer-ho de manera pacífica. Crec que això mereixia ser tractat de manera diferent, tot i que, repeteixo, no creia que ens dirien que sí, endavant, a la independència. Una altra cosa són els tribunals europeus, que sí que han entès que aquest és un moviment pacífic. I això també és Europa.
Quina opinió té dels indults?
S’han venut com un acte de generositat per part de l’Estat, i no de reparació en el que es pugui. I això, un altre cop, és perquè no entenem de la mateixa manera el sentit de la paraula democràcia. Des de l’Estat no s’ha arribat a entendre el valor del vot, o el mateix concepte en si de democràcia. No poden acabar d’entendre, o no volen entendre, que una part de la població catalana no vulgui ser espanyola. Això els trenca. Sobre els indults, només de veure que els antics presos són tots a casa, tot i l’espasa de Dàmocles que tenen a sobre, estic contenta per ells. Ara bé, crec que és un acte polític que a l’Estat espanyol no els donarà cap rèdit, perquè esperen que estiguem agraïts, i això no passarà. És com quan parlen que no hem après la lliçó quan, en realitat, els que continuen sense entendre res són ells. No vull ni més herois ni màrtirs, ni exili. Això només genera infelicitat a molta gent.
Veu un intent, ja deliberat i desacomplexat, per posar fi a la immersió lingüística a l’escola?
Ells ho intentaran, però no se’n sortiran. No es permetrà. En el fons ell saben que això ho tenen perdut, per molt que insisteixin i perseverin en les seves campanyes. Ells no cessaran. Ciutadans, de fet, va néixer per això, tot i que després s’ha convertit en una altra cosa o no és gairebé res. El català serà la llengua col·lectiva del país. Si jo, quan estava prohibida, no vaig perdre la llengua, ara imagina’t! De ben petita ja em vaig adonar que la llengua era la meva pàtria, el lloc on ens trobàvem, tot i que la família del meu pare era de parla castellana. La llengua ens conforma com a col·lectiu.

L’educació, el tot

Nascuda el 1935 a Benissanet, l’educació és aquell fil vermell invisible que ressegueix tota la trajectòria vital i professional de Carme-Laura Gil. Filòloga de formació, va exercir la docència a l’institut Joan Maragall o la Universitat de Barcelona. En l’àmbit institucional, entre el 1981 i el 1994 va ser directora general de Batxillerat, Professorat i Centres i Planificació Escolar del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, i entre el 1999 i el 2003 va ser consellera d’Educació. Del 2003 al 2006 va ser diputada de CiU, i actualment està afiliada a JxCat, tot i que la seva és una militància que no va més enllà d’alimentar el seu blog personal i fer allò que, assegura, sempre li ha agradat. I de què es tracta? “Llegir molt més, escriure molt més, aprendre i observar”, segons ens comenta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona
Societat

El servei d’atenció a víctimes de violència masclista de l’Eixample obrirà el 2026

Barcelona