Societat

ANNA GÓMEZ

Presidenta de la Federació d'Associacions Madrasa

“Els nens sahrauís són els grans ambaixadors del seu poble”

És d’admirar del poble sahrauí que mantingui una lluita política, sense armes, i preservant la sanitat i l’educació
La meva filla se sent sahrauí; tot i que coneix el seu país vol tornar-hi, com molts, per tenir una vida digna

El poble sahrauí fa més de 40 anys que viu als camps de refugiats a tocar de la localitat algeriana de Tindouf. És un dels llocs més inhòspits del món, en ple desert del Sàhara, on 150.000 persones conviuen a les haimes que s’estenen per quilòmetres en diferents camps. El projecte Madrasa va néixer en l’àmbit de la solidaritat internacional, amb l’objectiu de facilitar que els joves de 12 a 14 anys dels camps puguin continuar estudiant en territori espanyol amb famílies d’acollida.

Amb la pandèmia es van tancar fronteres. Això com ha afectat el programa?
D’una band, els joves no han pogut baixar a l’estiu a visitar les famílies als campaments. Per als qui era el primer curs que estaven fora ha estat una mica dur, perquè s’enyoren, i estem mirant que puguin viatjar per les vacances de Nadal. El curs escolar va començar més tard per als 129 nous alumnes que van arribar a l’octubre a Catalunya. Amb un únic vol d’avió d’Algèria a Barcelona tot és molt complicat i ara estem mirant que els nens Madrasa que hi ha a Navarra puguin agafar un vol per baixar.
L’associació ha reprès l’activitat amb normalitat?
Ens hem retrobat amb els infants després de mesos fent xerrades virtuals. Com a associació, cada trimestre ens reunim amb els nens per veure com es troben i per parlar de possibles problemes de convivència o d’adaptació que tinguin. Comptem amb un professor sahrauí que fa d’enllaç amb les famílies biològiques i que els fa les classes d’àrab. Per als nens és important celebrar les festes destacades del calendari musulmà tot i ser lluny de casa.
La situació als camps ha empitjorat amb la crisi sanitària?
La pandèmia no hi ha arribat amb la mateixa força perquè les fronteres estaven tancades i el Sàhara té un clima extrem on el virus potser ha sigut més suau. La veritat és que les famílies estaven més preocupades per les notícies que els arriben d’Europa, on hi ha els seus fills, que no pas per la situació precària que viuen als campaments. Cada setmana esperen notícies de la covid i van ser els primers a entendre que els seus fills s’havien de vacunar com més aviat millor.
El nombre de famílies acollidores ha disminuït per efecte de la crisi?
Sí que s’ha notat. Per al curs vinent només en tenim quatre, quan abans de la pandèmia eren una quinzena les famílies acollidores interessades. El compromís que signen és fer-se càrrec dels estudis mentre vulgui continuar i això implica una persona més a casa a qui cal alimentar i vestir. Ens assegurem que la part econòmica de les famílies sigui solvent, seguint el mateix protocol d’acolliment de la Direcció General d’Atenció a la Infància, la DGAIA, amb entrevistes amb la psicòloga i la treballadora social. Des de l’associació mirem d’abaratir al màxim el cost per a les famílies.
Teniu ajudes públiques?
No, en això ens posem a treballar. El primer pas va ser que ens reconegués el Congrés dels Diputats com a federació, a excepció de Vox, i ara ens toca moure la part política i demanar subvencions. La despesa més important, que financem a través de les quotes que paguen les famílies, és el sou del professor i els tècnics, un a Madrid i l’altre d’Algèria, que s’encarreguen de tramitar la documentació i parlar amb les famílies biològiques. La part administrativa ens porta molts maldecaps, sobretot amb les subdelegacions del govern espanyol, on és una odissea aconseguir cites per fer els tràmits. Un dels objectius com a federació és demanar a l’administració que unifiqui els criteris i que la documentació sigui la mateixa a totes les comunitats. Fins ara depèn molt del funcionari que et toqui.
‘Madrasa’ vol dir “escola”. Com va néixer el projecte?
L’objectiu és que els nens puguin estudiar fora dels camps però mantenint el contacte amb la família i les seves arrels. Per això és important el vincle entre les famílies biològiques i les d’acollida, amb la condició que un cop l’any els infants retornin als camps de visita i renovin els visats. El programa va néixer a les Balears i després ens hi vam sumar des de Catalunya. Dels primers alumnes que van venir cap aquí en tenim un que s’ha acabat llicenciant i és metge. El projecte els acompanya mentre segueixin estudiant i en surten quan entren al món laboral.
Com us organitzeu en l’àmbit estatal?
Són estudiants i per això tenim el suport i els convenis amb el Ministeri d’Educació de la República Àrab Sahrauí Democràtica, la RASD, i qualsevol nen que surt dels camps ha de passar per la federació Madrasa. Tenim una associació amb delegats a totes les comunitats a excepció del País Basc. A Catalunya n’hi havia dues, però en formar la federació ens vam haver d’unificar per continuar el projecte amb el vistiplau del ministeri de la RASD.
L’educació als camps és obligatòria?
Sí, ells poden fer tota la primària i des de fa poc tenen el primer institut dins els camps, però és petit i molts no hi tenen cabuda. Per això és important que es mantinguin els convenis amb els governs espanyols i algerià –i antigament s’havia fet amb Líbia–, perquè puguin seguir els estudis. Els joves que van a Algèria estan internats als instituts i només a Espanya es fa amb famílies d’acollida. Ara s’està construint una universitat a la zona recuperada pel pobre sahrauí, però fins ara els alumnes que volien seguir a la universitat podien anar a Cuba.
Vostè ha repetit com a família acollidora. Com valora l’experiència?
Aquesta segona vegada va ser una mica per casualitat, perquè la Manata, que fa cinc anys que és amb nosaltres, tenia assignada una altra família. En principi els membres de la junta ens volíem mantenir al marge de l’acolliment per dedicar-nos a fer el seguiment, però per un motiu o un altre tots tenim nens a casa. Els meus fills, que coneixien la Manata de quan va venir a l’estiu amb Vacances en Pau, van dir que no podia tornar als campaments i que es quedava.
I com li van els estudis?
És molt bona estudiant. Va fer un grau mitjà i un de superior i ara es prepara per treure nota per a la selectivitat perquè vol estudiar odontologia. Li calen les específiques per entrar a la universitat i ho combina treballant, un cop ha aconseguit el document d’apàtrida que li permet tenir una feina. L’associació ha hagut de tramitar molts documents especials perquè les empreses puguin contractar els alumnes sahrauís quan han de fer les pràctiques mentre estan estudiant.
Ella, com molts joves, ha nascut sent refugiada. Quin futur els espera?
Van passant els governs, res canvia i no hi ha millora. És molt trist per als joves que tornen d’estudiar i allà no tenen cap sortida. Hi ha una part d’esgotament psicològic i de frustració. És d’admirar aquest poble que manté una lluita política, sense armes, i preservant els pilars més bàsics d’una societat com són la sanitat i l’educació. Coneixem famílies que han viscut a la part ocupada i que guarden les claus de casa seva o el DNI espanyol i d’altres que han estat tota la vida als campaments. Fa més de 45 anys que viuen en un desert on no hi ha res i depenen de l’ajuda internacional, dels algerians, la Mitja Lluna Àrab, Acnur i el projecte de Caravanes Solidàries.
Han desistit que s’acabi celebrant un referèndum que els reconegui?
No, són molt orgullosos i no hi renunciaran. La meva filla se sent sahrauí, tot i que coneix el seu país vol tornar-hi, com molts, per tenir una vida digna. Fa molts anys que esperen, amb milers de resolucions de l’ONU incomplertes. Quan el Marroc va envair el Sàhara ja no eren legals aquestes ocupacions. Només s’explica per l’amiguisme entre el govern espanyol i el marroquí. El darrer xantatge el vam veure amb el rei del Marroc quan va venir el president del Front Polisario, Brahim Ghali, i es va obrir el pas dels menors cap a Ceuta. I què va passar? Res.
No hi ha acció política, però la ciutadania noteu que està més sensibilitzada amb la causa sahrauí?
Les famílies acullen i després s’interessen pel conflicte. Els nens sahrauís són els grans ambaixadors del seu poble. Costa molt sensibilitzar la població sobre un conflicte polític que es viu lluny i es silencia. La guerra que comença a haver-hi a la zona ocupada ens té amoïnats, perquè tots sabem que si el Marroc ho vol té les de guanyar. Ara està començant a haver-hi enfrontaments i atacs armats perquè ens demanen ajuda per atendre persones ferides que necessiten ser operades. És una guerra i veus que no hi ha interès dels polítics per difondre el conflicte.
Com a associació hi aneu sovint, als campaments?
Intentem anar-hi una vegada a l’any per parlar amb les famílies. Estan molt més tranquil·les si els expliquem el que fan els seus fills i els fa gràcia veure les notes. La cara de felicitat dels pares és el que més m’il·lusiona del projecte. Abans de la pandèmia vam poder fer algunes trobades per explicar el projecte a les famílies que hi ha repartides pels cinc campaments.
El programa dona sortida a estudiar a molts infants?
Actualment tenim 300 infants acollits. La condició és que les famílies es coneguin i per això és bo que els pares que han tingut infants a l’estiu del programa Vacances en Pau i que volen seguir tot l’any estudiant visitin els campaments. És important que es viatgi per rebre el seu vistiplau perquè compartiran un fill molts anys. Per ells és molt dur però, alhora, és una mostra d’amor i de confiança molt gran per donar una oportunitat al seu fill. La Manata és la gran de tots els germans i els pares van tenir clar que volien que fos ella que sortís a estudiar fora.
Retornen als campaments quan acaben els estudis?
Molts s’acaben quedant perquè és la manera d’ajudar la família des d’aquí mirant en un futur de tenir feina. Per treballar o tenir beques s’han de tramitar els documents de nacionalitat espanyola. Ara la Manata està fent els tràmits per demanar una beca el curs que ve. En el meu cas, com a família monoparental, i també per a altres famílies, són inassumibles els estudis universitaris sense aquesta ajuda.
La trobada que vau recuperar amb les famílies, com va anar?
Va ser una festa per retrobar-se i vam anar a la platja, a on els encanta anar i on van poder fer vela. Per primer cop l’alegria de tots la van compartir les famílies acollidores, i cal agrair-los també la seva generositat. Alguns dels pares acollidors no tenen fills biològics i el contacte amb altres pares i experiències els pot ser d’ajuda. Els intentem acompanyar a tots.
Compteu amb voluntaris per fer-ho?
Estem en recerca permanent de voluntariat, però som una petita comissió de seguiment que mirem que tot rutlli, pendents dels infants i les famílies. Estem en contacte amb la DGAIA, que és qui fa els informes de la idoneïtat de les famílies que s’envien a la Subdelegació del Govern espanyol perquè es faci arribar a Algèria. Volem demanar a la Generalitat que, com passa a la resta de comunitats autònomes, es faci càrrec del servei de psicòleg i treball social per atendre les famílies.
La responsabilitat d’estudiar fa créixer abans d’hora aquests infants?
Tots ells són uns autèntics herois i supervivents i tenen molt clar que han d’estudiar per tirar endavant. Hi ha un compromís per part seva i dels pares que els acullen i que han de dedicar part del seu temps a ajudar-los a fer els deures, perquè sobretot al principi i amb el català necessiten un reforç.

Realitats diferents

Va néixer a Mataró el 1970, al barri de Cerdanyola, on va cursar els estudis de gestió administrativa. Amb dos fills, explica que es va decidir a fer el voluntariat per acollir infants sahrauís que els estius visiten Catalunya en el programa Vacances en Pau. “M’hi vaig implicar potser d’una manera egoista perquè volia que els meus fills veiessin que hi ha una altra realitat”, confessa l’Anna, que va decidir comprometre’s amb el projecte Madrasa perquè els joves que viuen als camps de refugiats de Tindouf puguin continuar els estudis a l’estranger. A casa van tenir un estiu en Molut i ara viu amb ells la Manata, que continua estudiant i es prepara per a la selectivitat. L’Anna treballa de conserge i en tasques de secretaria a l’escola municipal de música de Mataró i la resta del temps el dedica a la federació, que representa 300 famílies a tot Espanya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC
ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona