El “llegat” de Sebas Parra
Tenia clar que era l’arma més poderosa per canviar la societat
Les escoles ensenyaven però, alhora, reivindicaven drets i deures
D’on era fill
“La seva batalla era contra l’analfabetisme, també el polític”
Era tossut i fill de quatre terres. La Manxa, de Socuéllamos, on va néixer, una terra complicada marcada pel caciquisme; Euskadi, on com a tècnic electrònic va viure la primera vaga i el bateig polític; Catalunya, en especial Girona, on va exercir de mestre i va conèixer la seva companya de vida, l’Empar Casanova, i l’Amèrica nostra, atrapada per les revolucions i les contrarevolucions que va patir en primera persona intentant canviar la realitat. Es deia Sebastià Parra Nuño i tenia clar que l’educació era l’arma més poderosa per millorar la societat. Com diu Joan Colomer, el company fidel en la batalla per a l’educació d’adults: “Creia que les persones no tan sols havien d’aprendre a llegir i escriure, sinó que si es volia canviar l’estat de coses que les condemnava a la pobresa i la ignorància també calia lluitar contra l’analfabetisme polític i plantejar una alternativa al poder establert.”
Seguidor del mètode de Paulo Freire que vincula la teoria amb la pràctica, va convertir la paciència, la constància i la determinació en els pilars sobre els quals va construir la formació d’adults en unes comarques on, com diu Xavier Besalú, “l’any 1971, quan es va començar a Barcelona, l’educació d’adults no existia i el que passava és que alguns mestres feien hores extres, però a Girona, zero, no n’hi havia cap i no va ser fins a l’any 1977 que es van nomenar dos mestres per a l’escola de Salt i un era en Sebas Parra”. Aquell va ser l’inici d’una cursa que va intentar donar respostes a les noves realitats i, així, amb l’arribada de treballadors estrangers, no tan sols es va muntar una escola a Santa Coloma de Farners batejada com a Samba Kubally –inicialment va ser definida com un gueto per la Generalitat–, sinó que va crear GRAMC (Grups de Recerca i Actuació amb Minories Culturals i Treballadors Estrangers), una associació que va esdevenir pionera en atendre les necessitats de les persones subsaharianes o arribades del Magreb, des d’acollida fins a serveis sanitaris o socials. L’escola d’adults de Salt, juntament amb la de Girona, que dirigia Miquel Blanc, ensenyava, però alhora reivindicava drets i deures. En definitiva, feia política: un pecat mortal que va fer que l’administració del tripartit expulsés del càrrec Parra i Colomer. “Quan el 2006 –assegura Besalú– els van destituir, era dir: ja s’ha acabat, les escoles d’adults s’han de dedicar a fer graduats, però no s’admet l’acció política.” Miquel Blanc ho confirma afegint-hi: “El sistema ha canviat, ara es tracta de transmetre coneixement sense fer una lectura del món.” Malgrat la seva expulsió de l’escola de Salt, en Sebas va continuar la lluita, ja fos a través del teatre amb Reinald Roca o fundant amb Juli Suárez la Guerrilla Comunicacional. Tots els entrevistats remarquen que el seu llegat principal va ser “l’humà, les complicitats que va saber trenar amb molta gent”. “Va ser un referent –assegura Suárez–, agafarem la bandera de la batalla contra la ignorància que tants anys ell ha portat.”
El Nucli Paulo Freire i la cooperació
En Món Marquès reconeix que en Sebas Parra va ser l’impulsor del Nucli Paulo Freire de la UdG: “Ell tenia idees molt potents. Entre d’altres, volíem que el món de la universitat, no tan sols els d’educació sinó també d’altres disciplines, conegués Freire, volíem que fos un recurs educatiu i alhora un dispositiu generador d’activitats pedagògiques, socials i culturals a la facultat i al territori des d’una perspectiva progressista i transformadora. Però això no ha acabat de tenir èxit perquè, d’una banda, hi ha hagut poc coneixement i, d’una altra banda, la gent que puja té un altre estil de fer classe.” En aquest aspecte, un ideograma a la porta d’entrada obra de Pep Caballé obre l’espai on es guarden la majoria de les obres d’art donades a l’escola d’adults de Salt, i també s’hi pot trobar una valuosa documentació.
D’altra banda, els responsables d’educació social de la UdG van engrescar molts alumnes a fer el pràcticum a Nicaragua, la qual cosa es va traduir en un flux continu de col·laboració. Rosa Maria Terradellas, directora de la Càtedra de Responsabilitat Social i Sostenibilitat de la UdG, assegura que aquell pas va fer que molts estudiants universitaris s’impliquessin en la cooperació i també que el 2003 Parra participés en el document bàsic de cooperació al desenvolupament que encara avui és vigent, i va ser decisiu en la consolidació de la xarxa Yo sí puedo, que va arribar de Cuba, en què van treballar conjuntament i van participar moltes universitats espanyoles i nicaragüenques.