Crancs de potes blanques de la Muga per salvar l’espècie
Es mostren resistents al fong que transmet el cranc americà, que ha dut l’espècie al risc d’extinció
El centre de reproducció d’Olot n’estudia de totes les conques
Per a cada conca, el Molí de la Moixina té entre 300 i 500 mares
El cranc de riu de potes blanques de la Muga s’ha fet resistent al fong que transmet el cranc americà –fenomicosi– i que durant les últimes dècades ha posat l’espècie en perill d’extinció. Aquesta troballa ha estat possible gràcies a la tasca que duen a terme tècnics del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa des del 2004 al centre de reproducció del cranc de potes blanques a l’antiga piscifactoria del Molí de la Moixina d’Olot.
El responsable d’aquest projecte, Joan Montserrat, ha explicat que tenen mares reproductores de les conques dels rius Ter, Fluvià, Muga i Llobregat –n’hi havia hagut del Francolí i de l’Ebre fins que es va posar en marxa l’astacifactoria del Molí del Fort de Farena, a l’Alt Camp– i que, amb el seguiment que fan de les postes de cada any, han pogut detectar la immunitat que han aconseguit els exemplars del riu alt-empordanès.
Segons ell, encara és aviat per certificar en termes absoluts aquesta immunitat, perquè no se sap ben bé el perquè d’aquesta resistència. Quan se n’esbrinin les causes, els crancs d’aquesta conca serviran per repoblar les altres i així fer-les immunes al fong del cranc americà. “No hi ha vacunes per als crancs, ells sols s’han de tornar immunes i, per tant, és important fer-los resistents al fong ara letal. És l’única estratègia de protecció efectiva”, ha indicat Montserrat. Aquesta estratègia de separar les mares reproductores per conques els permet mantenir la genètica i això fomenta la immunitat de la pandèmia del cranc americà. Montserrat ha explicat que, a diferència de l’estratègia catalana, a les astacifactories de Ciudad Real i Guadalajara es duen a terme les reproduccions d’arreu de l’Estat espanyol partint de mares reproductores del sud de la conca de l’Ebre i es manté així l’exposició a la malaltia.
Montserrat ha detallat que el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) de Madrid està duent a terme un estudi de la genètica del cranc de potes blanques que analitza l’acció de la melanina nerviosa dels crancs. Quan els estudis siguin concloents, doncs, s’iniciarà la repoblació dels rius amb els crancs immunes al fong.
Per això, per a cada conca fluvial, l’astacifactoria del Molí de la Moixina té entre tres-centes i cinc-centes mares reproductores i un centenar de mascles. En cada cas, neixen un miler de crancs i els alliberaments es fan en punts propers a les capçaleres, on diverses barreres –la majoria naturals– impedeixen l’acció dels depredadors. Es tracta de salts d’aigua, rescloses, dels trams secs típics de la Mediterrània, etcètera. En alguns casos, no obstant, hi han d’instal·lar barreres artificials electrificades, a l’estil dels pastors elèctrics del bestiar. Joan Montserrat ha detallat que en tots els casos es tracta de reforçar les poblacions dels trams de rieres amb poca fenomicosi o gens.
LES XIFRES
Un alumne d’Escoles Verdes d’Olot salva el cranc
L’interès i l’aposta de la Generalitat per la preservació del cranc de potes blanques els va generar un alumne d’Olot que participava amb els seus companys de curs en una activitat de les Escoles Verdes. Simplement va demanar per què hi havia menys crancs al riu Fluvià i els responsables d’aquest programa, el Departament d’Ensenyament i el d’Acció Climàtica, van buscar algun lloc del país on es fes alguna cosa per preservar el cranc i van tenir coneixement d’una iniciativa iniciada a la capital garrotxina l’any 1992. Aquell any, les Beques Ciutat d’Olot, que promou l’Ajuntament, van premiar un projecte per estudiar la població de crancs al riu Fluvià. El punt de partida va ser una mortaldat molt important d’aquest crustaci detectada a la riera de Bianya, afluent del riu Fluvià. Joan Montserrat explica que coneixien l’afectació del cranc americà a les poblacions autòctones de tot Europa, però van decidir investigar per entendre per què s’havia produït la mortaldat a la Vall de Bianya. Membres de l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa i voluntaris van rastrejar una vintena de rieres de la conca del Fluvià per estudiar la situació. “N’hi havia hagut arreu i de manera abundant, però pràcticament havien desaparegut”, ha indicat Montserrat. I el Parc Natural de la Garrotxa, l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa i l’Ajuntament d’Olot van adequar les piscines de l’antiga piscifactoria del Molí de la Moixina per fer reproducció en captivitat per preservar l’espècie i, quan es va consolidar, fer repoblacions.
Essencials per mantenir nets els rius del país
J.C
“Són els voltors dels rius”, respon el responsable del Molí de la Moixina d’Olot a la pregunta sobre el paper que tenen els crancs de potes blanques en els ecosistemes fluvials del país. Joan Montserrat ha detallat que els crancs netegen els rius. “Són omnívors, però es mengen totes les coses mortes”, indica. Els de potes blanques, que són els autòctons de Catalunya, són una de les cinc espècies de cranc de riu que hi ha al món.
De fet, les instal·lacions del centre de reproducció de crancs del Molí de la Moixina és una aula en viu per difondre coneixement sobre aquests crustacis i la seva importància, i conscienciar així del risc de desaparició en què es troba a Catalunya i la necessitat de preservar-los. Així, doncs, el Molí rep cada any un munt d’estudiants d’arreu de les comarques gironines i de les més properes barcelonines de tots els nivells, fins i tot universitaris.
Per reforçar el vessant pedagògic, en una de les piscines de la Moixina els tècnics del Parc Natural de la Garrotxa hi tenen diversos exemplars de tortugues de Florida –típiques dels aquaris casolans–, que també representen una amenaça per a les autòctones. A més, en una gàbia hi tenen exemplars de bisó americà, molt estès també als rius catalans per la cria intensiva que se’n va fer per confeccionar roba d’abric.
Montserrat ha explicat que, tant en el cas de les tortugues com en el dels bisons, s’haurien sacrificat al centre de fauna dels Aiguamolls de l’Empordà. Ara són exemples vius per mostrar aquestes espècies que no són autòctones i per conscienciar sobre els danys que provoquen a la fauna del país i sobre la necessitat de no alliberar-les a la natura.