“Som el que parlem”

L’empobriment i el procés cap a la marginació que sembla haver agafat la nostra llengua solen ser motiu d’alarma i de laments, però en canvi no són tan nombroses com caldria les iniciatives per frenar el procés. Una manera de fer-hi front és fixar el lèxic que sobreviu (si més no, en la nostra memòria) per així conservar-lo i posar-lo a disposició de qui vulgui utilitzar-lo, tal com ha fet l’artista olotina Duaita Prats a Diccionari de records d’una xava garrotxina, pensat i elaborat a tall de rebel·lió contra “la uniformitat dels mitjans de comunicació” i “la maleïda globalització” que han fet estralls en el català.

No es tracta d’un recull de paraules exhaustiu i convencional, sinó d’una llista ordenada alfabèticament de mots molt personal. Prats ha tingut la paciència –el “bei”, que diria ella– d’anar anotant durant anys les paraules que anava recordant del temps de convivència amb els avis –última generació d’una manera de viure i parlar en extinció– i que presenta en el context de les escenes i sensacions concretes a les quals les vincula l’autora, nascuda el 1960 i que ha repartit la seva vida entre Barcelona i la Vall d’en Bas. És en aquest vessant tan íntim (“un farcell d’emocions”) on trobem la riquesa del llibre, un petit tresor autoeditat fa dos anys que està passant desapercebut, injustament. Uns exemples del seu contingut: “Allinllà. Cap allà, vista enllà, lluny. La iaia Ramona de petita havia anat tan lluny, viatjant sola de la Cot a Barcelona, que no es treia la paraula de la boca tot acompanyant-la amb el gest de la mà”; “Ennaigar-se. Estar molt desitjosa d’una cosa que no sembla a l’abast. M’ennaigava de menjar olives cada vegada que veia el recipient rodó de vidre de la botiga i no en podia agafar perquè tenia prohibit de tocar-les”; “Suet. Jersei. Em va costar entendre l’avi Ton les primeres vegades que me l’esmentava. Pensava com puc ‘suar’ si fa un fred que pela? Aquesta similitud em confonia. No anava molt lluny la cosa! L’avi sense saber-ho usava un anglicisme: de sweater (suador), suèter i el seu suet.” En total hi ha prop de 300 paraules i frases fetes, seleccionades d’entre un recull de 600. En cada una d’elles, s’explica si està recollida a l’Alcover-Moll o al DIEC. Moltes no figuren en cap d’aquests diccionaris de referència, una circumstància que l’autora lamenta però que, en la seva opinió, dona més valor al seu treball.

L’origen d’aquest vocabulari –explica Prats– són bàsicament els quatre avis, nascuts entre 1884 i 1910 a Esparreguera, la Cot (Santa Pau) i el Mallol i els Hostalets (Vall d’en Bas). “Gràcies a aquestes quatre persones em sento privilegiada per haver viscut els darrers alens d’una època entre un modus vivendi encara arcaic i un futur trencador que picava a la porta”, argumenta l’autora, una d’aquelles persones convençudes que l’idioma és el pal de paller de la nostra identitat: “Al cap i a la fi, som el que parlem.”