«Tinc gravat el somriure de qui hi torna a veure»

–«El banc va penjar un anunci a la intranet explicant el projecte d'Ulls del Món i l'oportunitat que cada treballador s'hi presentés com a candidat. N'hi va haver més d'un centenar, en van preseleccionar cinc i la fundació em va triar a mi com l'afortunada..»

–«El Sàhara és un lloc extrem; fins que hi vaig haver arribat no n'era conscient. Vent, calor, fred, una sequedat duríssima i unes condicions de vida dures. Però m'hi hauria estat més temps i tinc ganes de tornar-hi.»

–«El meu càrrec s'anomenava logista i consisteix a donar suport a un equip mèdic amb tres oftalmòlegs, tres infermeres, un anestesista i dos tècnics més. Ens vam dividir en dos subgrups, i mentre uns se centraven en la feina purament quirúrgica, nosaltres passàvem consultes en diferents wilayes, que són les subdivisions en què s'estructuren els camps de refugiats que hi ha al voltant de la zona militaritzada de Tinduf.»

–«Una població cada cop més nombrosa i tremendament jove, ja que, segons la piràmide d'edat, el 54% dels sahrauís tenen entre 0 i 12 anys. Tots resideixen en tendes, perquè qui es fa una casa d'adob dóna a entendre que ha llançat la tovallola. I entre les condicions del clima i les culturals –les noies creuen que si duen ulleres no es casaran mai–, hi ha molts problemes de visió.»

–«Els forts raigs del sol i la sorra que aixeca el vent –el xaloc– afavoreixen les cataractes, els glaucomes i les conjuntivitis. Si les inflamacions no es tracten poden derivar en ferides més greus. En 15 dies vam passar consulta a 670 persones. L'equip quirúrgic en va operar 120, i en van quedar 110 més de pendents per a la pròxima expedició d'Ulls del Món.»

–«Alguns casos són tan greus que es poden diagnosticar a simple vista. En només tres dies passant consulta vam omplir totes les hores disponibles de la sala d'operacions. Però és molt difícil fer el cribratge dels malalts quan veus casos tan greus. Al desert, un invident no pot fer res més que quedar-se tancat a la tenda de campanya, i penses que potser amb mitja hora d'intervenció podrien recuperar la visió.»

–«Sorprèn veure que el protocol quirúrgic és el mateix que funciona als hospitals de casa nostra. S'aconsegueix esterilitzar tot l'instrumental, encara que a pocs metres la sorra es fiqui a pertot. El personal mèdic té molta experiència. Només es fa el que es pot fer.»

–«I molt gratificant. Tinc gravada la imatge d'una nena operada que em somreia l'endemà que l'havien operat i hi tornava a veure. Suposo que recordava la meva veu, i encara que havia de dur l'ull embenat, s'havia mig tret la gasa i em mirava agraïda.»

–«M'agrada viatjar, i no pas a destinacions occidentals. He tornat un pèl descol·locada a l'oficina, tocada. Allà, dels deu de l'equip, en quinze dies vaig veure com vuit queien malalts. I una nit vaig haver d'actualitzar el bloc que he anat escrivint a les fosques vigilant amb una llanterna que no vingués cap escorpí. Però sí, m'agradaria tornar-hi a fer coses. Ja no podrà ser dins del calendari laboral, perquè el banc oferirà el pròxim projecte a un altre treballador, però segur que destinaré una part de les vacances a cooperar amb alguna altra organització.»