Societat

Societat

No són flors tot el que lluu

Visi­tar Girona aquests dies és per a valents o impru­dents. S'ajunta una quasi esti­uenca mete­o­ro­lo­gia amb els rius de gent que omplen tots els racons del Barri Vell i l'entorn imme­diat. Tanta gent ata­bala, i fa com­pli­cat visi­tar els pro­jec­tes amb calma, l'ànim d'espe­rit més adi­ent per gau­dir de les com­po­si­ci­ons. És per això que no és mala idea ini­ciar la ruta ben aviat. Amb aquesta idea vam ini­ciar ahir un iti­ne­rari per Temps de Flors que incloïa alguns dels espais més emblemàtics i alguna nove­tat. A les nou del matí, a la Copa, ja ens tro­bem els busos arri­bant un rere l'altre replets de turis­tes que bai­xen i se'n van cap al pont de Sant Feliu per començar la visita. En vista d'això, i defu­gint fins on es pugui la gen­tada, tirem pel pont de Pedret per començar el recor­re­gut. Tot i que a Sant Pere de Galli­gants ja hi volta gent, no és ni de bon tros una ger­nació, o sigui que ens per­met obser­var amb tran­quil·litat els jar­dins del Doc­tor Figue­ras i les com­po­si­ci­ons de dar­rere l'absis del mones­tir. Als jar­dins hi tro­bem peces gegants de fusta dels clàssics jocs infan­tils. Molt aco­lo­ri­des, però cap flor. Dar­rere l'absis sí que hi tro­bem flors, marcs de fines­tra, pome­res de fil i pomes natu­rals. Tra­ves­sem el Galli­gants, on veiem màqui­nes talla­gespa taron­ges, les canyes i ten­dals taron­ges que deco­ren la llera en una altra explosió de color –en aquest cas, mono­cromàtica–, i man­cada també de flors. De moment, massa andròmines i poques flors.

On n'hi ha és a la plaça dels Jurats. Una gegant i esplèndida rosa dels vents ben flo­re­jada, coro­nada per una sirena amb dues cues, cen­tra el pro­jecte –en aquest cas, sí– flo­ral. La gent –poca encara– la foto­gra­fia per totes ban­des i sem­blen gau­dir de la seva bellesa, con­tin­guda i ele­gant. Pujant pel pas­seig Arqueològic tro­bem un cub de palets d'on sur­ten flors ver­me­lles. La pre­sen­tació diu: “Qui inter­preti que es tracta d'un tan­cat d'un petit cemen­tiri blanc de poble, amb el per­ti­nent xiprer ver­ti­cal i amb un sol grup de nínxols [...], pot haver encer­tat un argu­ment de l'actu­ació.” Fugim amunt, que als cemen­ti­ris s'hi ha d'anar només per força, i ens endin­sem al pas­seig de la Reina Joana. Volem anar fins a la mun­ta­nya de la O, un dels espais que s'ha venut com una de les nove­tats d'aquest any. A la con­fluència amb el car­rer de Sant Cristòfor hi neix un cami­net des del qual obser­vem la inter­venció en l'entorn natu­ral que s'ha fet. L'han nete­jat, n'han deco­rat alguns mar­ges i han tallat l'herba donant-li ondu­la­des for­mes. Pot­ser perquè hi acaba, pot­ser perquè ens per­dem –no està senya­lit­zada la con­ti­nu­ació–, anem a parar al car­rer de la mura­lla, a tocar de la torre Giro­ne­lla. En aquest punt, de turista ja no se'n veu cap. Tirem cap al camí del Cal­vari, on espe­rem tro­bar més inter­ven­ci­ons que donin un toc enjar­di­nat a la sal­vatge natura. Tro­bem algu­nes ter­ras­ses del marge netes, però, fins a l'església del Cal­vari, res més que això. Ens diem que no pot ser, i enfi­lem fins al cap­da­munt de la mun­ta­nya de la O, on espe­rem tro­bar alguna cosa ben guar­nida. Cap senyal que hi hagi pas­sat ningú a arre­glar res. Les úniques flors que hi tro­bem són sil­ves­tres, i les males her­bes crei­xen entre les pedres. La vista, però, de la vall de Sant Daniel sí que és esplèndida. La catifa verda, que s'estén des de Girona fins a les Gavar­res, com­pensa l'esforç de la pujada. Després d'una estona d'obser­vació tor­nem cap a la ciu­tat. A l'entorn dels jar­dins dels Ale­manys. Hi tro­bem dos mun­tat­ges flo­rals ben bonics a l'entrada, a la cis­terna. Un que repre­senta un pai­satge de l'Empordà amb flors sil­ves­tres i on s'escolta una veu reci­tant el poema La galera de Pas­qua, de Josep Tarrés, i un altre dedi­cat a la pau. Hora punta. Als jar­dins dels Ale­manys l'efer­vescència humana és enorme –ja no l'aban­do­na­rem fins al final–. Cri­den molt l'atenció dels fotògrafs les figu­res fetes de paper que pen­gen d'un racó, i les flors pen­ja­des en una altra banda dels jar­dins. Tot ben bonic. De bai­xada, pas­sem per la plaça dels Apòstols i anem cap a la part alta de les esca­les de la cate­dral. La gent puja i baixa pel mig dels miralls que hi ha des de dalt de l'esca­li­nata fins a la plaça de la Cate­dral. S'hi sen­ten comen­ta­ris de tot. Alguns visi­tants s'emba­da­lei­xen amb els refle­xos dels miralls, però a una majo­ria no els agrada: es quei­xen que no hi hagi cap flor, ni tan sols una mica de gespa que tren­qui la mono­to­nia grisa. D'altres el tro­ben massa insípid trac­tant-se de l'espai més emblemàtic de la ciu­tat. L'esca­li­nata hau­ria de ser el gran emblema de Temps de Flors. Hau­ria de poder ser­vir per al car­tell de cada any, si fes falta. Però no pot ser-ho si no té ni un trist color. Pas­sem per davant els soter­ra­nis de la cate­dral, els Banys Àrabs i les Sarraïnes, on les cues són llarguíssi­mes. De tor­nada a Sant Pere de Galli­gants, tro­bem una dar­rera mera­ve­lla. En un racó de l'exte­rior del mones­tir hi ha un pro­jecte de con­tin­gut ter­ri­ble. Repre­senta una platja sepa­rada en dues mei­tats per un filat de ferro. En una banda, un para-sol i jocs de mai­nada, típics ele­ments del gaudi esti­uenc. A l'altra banda, armi­lles sal­va­vi­des estri­pa­des i un munt de gent a l'aigua dema­nant ajuda. Un rètol fa una pro­posta: “Obre els ulls i mira.” Al cos­tat, un mis­satge: “L'Estat espa­nyol es va com­pro­me­tre a aco­llir 17.337 per­so­nes refu­gi­a­des. El com­promís acaba [aca­bava ahir] d'aquí a 133 dies.” Una bufe­tada molt ben repre­sen­tada a la indi­ferència i la into­lerància. Temps de Flors també és això, i en aquest cas la falta de flors està ben jus­ti­fi­cada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia