Futur incert lluny de casa

No hi ha retorn. “Al Mar­roc, no hi ha feina i la vida és molt dura.” Com Moha­med Jar­ra­oui, la resta de com­panys que con­vi­uen amb ell al cen­tre d’aco­llida tenen clar que ha val­gut la pena arris­car-se per mar­xar i bus­car-se la vida a Europa, encara que ho hagin de fer sols i amb només 14 anys. No hi tenen res a per­dre, perquè allà no hi tenien futur. Al cen­tre d’aco­llida on els van enviar en són 64, alguns vin­guts de ciu­tats pro­pe­res del Mar­roc, però d’altres han fet un recor­re­gut més llarg, des de Mali, Gàmbia, Sene­gal o Algèria. No hi ha cap noia, tot i que la direc­tora del cen­tre, Reme­dios Rubio, diu que amb l’onada migratòria de l’any pas­sat, quan van arri­bar prop de 4.000 menors que viat­ja­ven sols, hi havia 70 noies.

Escol­tant molt atent la con­versa i amb el cap cot, Moha­med Kankou asse­gura que en el tra­jecte que va fer ama­gat sota l’autobús l’acom­pa­nya­ven dues noies. “També eren a l’apar­ca­ment espe­rant el moment d’ama­gar-nos, però quan entren, es que­den als cen­tres d’Anda­lu­sia, no pugen amunt”, explica aquest jove de Gadir que es va ven­dre la bici­cleta per pagar-se el bit­llet fins a Tànger. Explica que va arri­bar a fer fins a cinc intents, el que ells ano­me­nen “ris­quis”, per poder cre­uar dins el vai­xell. Amb només 14 anys, vol­tava fugint dels cen­tres d’aco­llida fins que, asse­gura, li van pagar el bit­llet per pujar amb autobús a Bar­ce­lona. “El pit­jor de tot és pas­sar gana i dor­mir al car­rer”, diu després de l’experiència que ha tin­gut a Lió, d’on va recu­lar fa uns mesos. “A l’Estat francès és molt pit­jor. Ningú no es pre­o­cupa de nosal­tres i no fan res per tra­mi­tar els papers”, explica.

Aquest és l’objec­tiu d’aquests joves a qui la família envia lluny de casa, endeu­tant-se amb el que no tenen per pagar a les màfies que els por­ta­ran. És la manera de garan­tir-se el futur i apro­fi­tar que els joves ho tin­dran més fàcil. La família con­fia que, abans de com­plir la majo­ria d’edat, acon­se­guei­xin tra­mi­tar el permís de residència i el NIE i estal­viar-se així els tres anys d’empa­dro­na­ment que la llei d’estran­ge­ria reque­reix als immi­grants.

Al cen­tre n’hi ha que aca­ben d’arri­bar. “Nosal­tres ens que­dem en xoc amb el que expli­quen, però ells ho viuen com una aven­tura”, explica Rubio, que no perd el som­riure per a cadas­cun dels nois que s’acos­ten a salu­dar-la i que coneix pel nom. Amine El Alami no té cap pro­blema a expli­car el mal­son que va viure dins la barca car­re­gada amb una vin­tena de per­so­nes més en un peri­ple que es va allar­gar 13 hores. La seva família va pagar 2.000 euros, però diu que amb més diners pots cre­uar amb llan­xes i amb 5.000 euros fins i tot amb motos d’aigua que et por­ten en mitja hora. La majo­ria de les sor­ti­des es fan coin­ci­dir amb els diven­dres, apro­fi­tant que és el dia de res i la poli­cia mar­ro­quina afluixa la guàrdia. “Els millors dies és quan no hi ha lluna; lla­vors, en sur­ten més”, diu un dels joves. N’hi ha que sense arris­car-hi la pell acon­se­gui­xen visats que els per­me­ten estar-s’hi com a turis­tes tres mesos, sense intenció, però, de tor­nar.

Tots es mouen ben infor­mats a través dels mòbils i les xar­xes soci­als i saben que, un cop posin els peus a Bar­ce­lona, el pri­mer que han de fer és anar a una comis­sa­ria o a la fis­ca­lia de menors, des d’on els por­ta­ran als cen­tres d’aco­llida. Moha­med Jar­ra­oui fa nou mesos que va arri­bar i diu que, des­pis­tat, va aga­far el pri­mer tren i va bai­xar a Ter­rassa. Va ser un veí a qui va pre­gun­tar que el va acom­pa­nyar fins a les ofi­ci­nes de la Ciu­tat de la Justícia. Explica emo­ci­o­nat que s’està plan­te­jant dema­nar permís al cen­tre per fer una sor­tida d’un dia i poder-se’hi retro­bar, ja que no han per­dut el con­tacte.

La seva pre­o­cu­pació, però, ara és una altra. Està neguitós perquè el permís de residència no li arriba i al juny serà major d’edat. La tra­mi­tació de la docu­men­tació dels menors depèn de la sub­de­le­gació del govern a Cata­lu­nya i s’allarga en aquests casos com a mínim un any. “Quan s’acos­ten als 18 anys, la cara els can­via, perquè no saben que pas­sarà amb ells. Veuen que dei­xen d’estar pro­te­gits i sense papers i ho tenen com­pli­cat per sor­tir-se’n”, explica un dels edu­ca­dors, José Manel Cor­deiro, que viu de prop el desànim i la frus­tració amb què es tro­ben. “Hi ha la pressió de la família, que s’han hipo­te­cat perquè puguin mar­xar, però sense papers ho tenen com­pli­cat per tenir feina i veus com es des­es­pe­ren”, hi afe­geix.

Tot i així, en Moha­med no perd l’espe­rança i con­ti­nua lle­vant-se d’hora per estu­diar i treure’s el gra­duat de l’ESO a distància. També ha tin­gut la sort de fer un curs d’auxi­liar de pin­tor i és l’enveja de molts que també vol­drien fer algun curs, però abans tenen el repte d’apren­dre l’idi­oma.