Maria de Montpeller, la reina sense amor

A Maria no la volia ningú. Si algú la va esti­mar, va ser durant poc temps i amb molt de dolor. Perquè totes les històries de la seva vida tenien un mal final. Totes, tret d’una: l’engen­dra­ment del seu hereu, el futur rei Jaume I. Però fins i tot aquest moment va estar a anys llum d’un acte d’amor. Poc després de néixer Maria –pro­ba­ble­ment el 1180–, el seu pare, comte de Mont­pe­ller, va repu­diar la seva mare i la va fer tan­car en un mones­tir. A la nena la van casar quan encara era una cri­a­tura amb el ves­comte Bar­ral de Mar­se­lla, un home sepa­rat i tan gran que va morir al cap de poc.

DRAMA I INTRIGA POLÍTICA

De seguida la van tor­nar a casar, aquest cop amb Ber­nat IV de Comenge, vidu i sepa­rat dues vega­des, que la va repu­diar i la va obli­gar a mar­xar de casa dei­xant-hi les dues filles que havien tin­gut. Al drama per­so­nal, s’hi va sumar la intriga política: poc abans de morir, el seu pare va deci­dir que fos un germà de Maria qui heretés el com­tat de Mont­pe­ller, en con­tra del que estava acor­dat.

En aquesta ocasió, la gent es va revol­tar i la van entro­nit­zar a ella. Als vint-i-qua­tre anys es va casar, per ter­cer cop, amb el rei Pere I d’Aragó. Però amb ell tam­poc no seria feliç: Pere es va pene­dir d’haver-se casat amb algú que no era de sang reial i va dema­nar la nul·litat del matri­moni per casar-se amb la filla del rei de Jeru­sa­lem. Men­tres­tant, evi­tava qual­se­vol con­tacte amb Maria i així, és clar, es feia difícil ges­tar un hereu. Per solu­ci­o­nar-ho sem­bla que la reina va fer con­xorxa amb un pri­vat del seu marit: d’acord amb ell, una nit es va ficar al llit del rei amb l’habi­tació a les fos­ques, fent creure a Pere que era una altra dona. Diuen que les esglésies van estar ober­tes tota la nit perquè el poble pregués perquè la relació obtingués fruits.

NAS­CUT DE L’ENGANY

Fos com fos, Maria es va que­dar emba­ras­sada. Mal­grat els intents del rei Pere de con­tro­lar el com­tat de Mont­pe­ller i el futur de l’hereu, Maria ho va evi­tar. Per fer-ho va recórrer a l’auto­ri­tat del papa. En el seu tes­ta­ment, en què dei­xava totes les pro­pi­e­tats i títols al futur Jaume I, esta­blia que si ella moria, seria Inno­cenci III –i no el pare del nen– qui en tin­dria la custòdia. I allà mateix, a Roma, esgo­tada i malalta amb només trenta-tres anys, la reina Maria de Mont­pe­ller va morir.