Societat

YADIRA BETANCOURTH

Treballadora a la botiga de roba de segona mà de Càritas

“Tot el que he patit ha estat un aprenentatge, m’ha fet forta”

Així va començar la meva aventura, amb promeses que mai es van complir, enganyada i sense feina de cap tipus
Si hagués d’aconsellar algú per venir o no, no li podria dir ni sí ni no. Penso que les oportunitats són diferents per a cadascú

La Yadira Betancourth té trenta set anys, tres fills i és hondurenya. Com tants altres va venir amb un sac ple de somnis que al primer contacte amb la realitat es van fondre com glaçons al pic de l’estiu. La visió idíl·lica que es té de l’anomenada civilització occidental es trenca just al moment de passar la duana. Venia amb ganes de treballar, fugint d’una situació laboral i política molt dura, amb recomanacions i contactes que a l’hora de la veritat no eren res més que fum. La patacada inicial la va deixar desconcertada, però l’instint de supervivència i les ganes de prosperar per poder ajudar els seus són molt més forts, són el combustible que ha impedit que tirés la tovallola.

En quin entorn vivia al seu país? Prové d’un medi rural o d’una ciutat?
De Tegucigalpa, la capital d’Hondures, i una de les ciutats més poblades de l’Amèrica Central, amb gairebé dos milions de persones. Urbana cent per cent.
I per què va decidir triar la ciutat de Girona com a objectiu?
Coneixia una noia, que havia estat la meva cunyada, que va ser qui me’n va parlar i qui em va recollir a l’aeroport. Aquest contacte em semblava suficient. Després, un cop aquí, m’he hagut de buscar la vida jo sola. Em vaig instal·lar al carrer de la Rutlla i aquí va començar la meva travessia.
Els fills es van quedar a Tegucigalpa?
Sí, soc mare soltera amb tres fills, i em va semblar que era millor venir sola i una vegada instal·lada intentar reagrupar-nos tots. En aquells moments la més gran tenia onze anys; el nen, set, i la més petita, dos anys. Eren molt petits per a un viatge tan arriscat Actualment visc amb la filla gran, i la resta viuen amb el seu pare a Hondures, tot i que volen venir aquí.
Expliqui’ns els orígens d’aquesta odissea i si s’han complert les expectatives que tenia quan feia les maletes?
Vaig arribar fa cinc anys amb molts somnis, moltes il·lusions i moltes expectatives, perquè quan una ve d’aquests països es pensa que el viure aquí et facilita tenir una bona estabilitat econòmica. A mi em van dir que jo venia a Girona amb una oferta de feina, jo vaig marxar del meu país convençuda que venia a treballar en un lloc concret.
I no era veritat. Qui li va assegurar que tenia aquesta oferta laboral?
No, no ho era. Hi havia una noia del meu país que ja havia estat aquí, i bé, érem un grupet de noies que ens coneixem. Aleshores, quan jo vaig dir un dia que volia venir cap aquí, no com a alguna cosa concreta, sinó com a idea, com a somni, ja que per poder fer-ho no tenia els diners suficients, una d’elles de cop i volta em va oferir deixar-me’ls per poder venir. Només em va demanar el número de compte i ja vaig tenir fet l’ingrés. Després em vaig haver de treure el passaport, i tota la paperassa, i al cap de quinze dies vaig arribar aquí. Venia amb la il·lusió de treballar en un restaurant, que al final va resultar que no era ni restaurant ni oferia cap tipus de feina. A hores d’ara encara l’espero. Em sembla que em van enganyar. Fins i tot em van dir el nom, però res. Així va començar la meva aventura, amb promeses que mai es van complir, enganyada i sense cap tipus de feina. Volia venir aquí, ja que l’empresa on jo treballava a Hondures, que era una farmacèutica, va tenir problemes amb l’estat i a mi em van acomiadar i no vaig poder rebre cap indemnització. Així doncs, em vaig quedar amb un pam de nas, sent mare soltera amb tres nens, no sabia cap a on tirar. I el tema va sorgir amb aquestes noies de manera espontània, i aquí estic.
No sembla pas una entrada gaire triomfal. Això no la va desanimar?
Tres mesos després d’arribar encara estava sense feina. Ni per cuidar nens petits, ni persones grans, ni fent el servei de neteja, no trobava res de res. Em va costar molt obrir les portes. Recordo que la meva primera feina va ser gràcies a una amiga. Ella va ser mare pocs dies després que jo arribés a Girona, i em va demanar que l’ajudés per quan havia de fer algun encàrrec, anar al metge... Li cuidava la nena. D’aquesta manera va ser com vaig començar a guanyar-me els primers calerons. Em pagaven a 7 euros l’hora. Més endavant, aquesta petita tasca va passar a ser una feina amb cara i ulls, i durant uns tres mesos vaig estar cuidant aquesta criatura a jornada completa. Però, és clar, la meva amiga, que era conscient que amb els 200 euros que em podia pagar no arribava enlloc, em va dir que no em volia posar entrebancs per complir el meu somni, i que el millor que podia fer era buscar una feina més estable. I a més a més, ella em va ajudar a trobar-la. I així va ser que vaig començar en un restaurant, fregant plats durant el cap de setmana, sense contracte, i des d’aquell moment vaig tenir la sort de, a poc a poc, conèixer molta més gent. Jo treballava en negre. Si em sorgia alguna feina l’havia d’aprofitar, sobretot en la temporada d’estiu, ja que a l’hivern era molt més complicat i em podia quedar sense res.
Va ser a partir d’aquí que va començar a posar fil a l’agulla i va entrar en contacte amb Càritas?
Just en aquell moment, entre feines precàries, va ser quan vaig anar a Càritas per primera vegada, amb l’objectiu que m’ajudessin a regularitzar la meva situació administrativa i laboral. De seguida em van derivar al Centre de Distribució d’Aliments per pal·liar les mancances més urgents. Al mateix temps em van explicar que per demanar els papers havien de passar tres anys, però tot i que era una mala notícia, em van ajudar molt.
No hi havia cap altre camí per aconseguir la regularització?
A la meva família, a Hondures, ens van matar un oncle les bandes per l’anomenat impost de guerra. Jo podia haver demanat l’asil polític just en arribar i no ho vaig fer, perquè ho desconeixia, i quan me’n vaig assabentar ja estava fora de termini.
On està empadronada?
Per motius diversos vaig acabar empadronada a La Sopa, i de fet encara hi continuo, i la meva filla també. Amb tot, és molt difícil trobar algú que et faci un contracte de feina, o et vulgui llogar un pis. Tres anys per poder iniciar la tramitació dels papers, la veritat és que és una experiència molt dura. He viscut en habitacions compartides i en poques condicions i recursos. Però a poc a poc les coses es posen a lloc, gràcies a l’ajuda de Càritas, de les administracions i de Déu.
La via de les entitats socials ha estat eficaç per aconseguir un treball?
Vaig aconseguir feina en l’àmbit de la neteja, i gràcies a la Cooperativa Avancem Santa Clara i Ecosol, l’empresa d’inserció de Càritas, finalment he pogut trobar feina a la nova botiga Moda Re-, que han obert al centre de Girona i que es dedica a vendre roba de segona mà i a generar llocs de treball per a persones amb dificultats, com el meu cas. És molt gratificant saber que tens un horari, un lloc fix de treball i unes companyes i responsables que es preocupen per tu. Els meus diners els he de dividir, per a la casa, per als meus fills, per als meus pares, i també de tant en tant ajudo una germana que no està bé.
Sembla, doncs, que el camí ja no és tan costerut?
Mai he estat parada, vaig estar buscant oportunitats en altres entitats, perquè estava convençuda que alguna porta s’havia d’obrir. Estant en la situació que estic, ara tinc moltes ganes de convalidar els meus estudis, vull continuar endavant, tinc moltes ganes de preparar-me i saber molt més. Tinc ganes de tirar endavant, tant per mi com per la meva filla. Ella està aprenent molt bé el català, però a mi em costa parlar-lo.
Com va ser que decidís portar la filla gran quan les circumstàncies no eren ni de bon tros les ideals? Com va anar la cosa?
Al juny farà dos anys. Just quan va arribar, va ser quan jo tenia més feina. Sobretot a la costa. Per sort vaig poder pagar-li el bitllet i fer tots els papers, uns treballs que van resultar ser molt costosos. Uns familiars, que són aquí, em van ajudar a fer la carta de convidat. Van fer tots els papers perquè ella estigués aquí. Quan va arribar, la nena va rebre l’acompanyament de Caixa Proinfància a través de Càritas, i des d’aquell moment tot es va anar posant a lloc. L’enyorava molt.
Però no ha estat ni de bon tros un camí de roses...
Malauradament, si no tens papers, no pots obrir un compte corrent ni tenir targetes de crèdit. Quan vaig escolaritzar la meva filla, no podia ni comprar-li la roba d’educació física a l’escola, o el transport, i havia de demanar a altres mares que ho fessin amb la seva targeta. Em sentia exclosa del tot. Sense pis, sense nòmina, sense NIE ni ajudes. Era molt dur. Actualment, la meva filla encara no té tots els papers i no pot sortir del país ni anar d’excursió amb els companys, i és un patir constant.
Com es va veure trasbalsada la seva vida per la pandèmia?
Amb la pandèmia em vaig quedar sense recursos. Ho vaig perdre tot, cada hora de feina, tots els clients, em vaig haver de quedar a casa, com qui diu, amb els braços plegats. En aquell moment encara treballava en l’àmbit de la neteja, i vam perdre tots els clients. A més, el confinament, en un pis petit, va ser molt dur. La meva filla no està bé de salut, li han fet diverses intervencions coronàries, i també va estar aïllada perquè jo vaig tenir el virus i no volia que tingués contacte amb mi per por d’infectar-la.
El fet d’anar a parar a Catalunya, un país amb una llengua pròpia, tot i que tothom parla el castellà, li va afegir un plus de dificultat. Com porten el tema del català?
No crec que hi hagi hagut cap dificultat afegida. Sempre m’he entès molt bé amb tothom. Pel que fa al català, la veritat és que la nena ho porta molt bé. A l’escola estan realment sorpresos, ja que ella va venir just abans que comencés la pandèmia, i és clar, amb tota aquesta situació, des de casa, sense ordinador, sense internet, es va fer complicat, però aquest any ha agafat el curs amb moltes ganes, i n’estic molt orgullosa perquè treu molt bones notes. També m’han comentat que parla molt bé el català, que l’entén també molt bé, tot i que el tema escrit li costa una mica, però, segons diuen, sembla que la nena hagi nascut aquí.
I els dos petits?
Els dos petits continuen a Hondures amb el seu pare. M’agradaria portar-los cap aquí, però ara mateix tinc dificultats per fer-ho perquè al meu país no és fàcil tramitar permisos, però mantenim un contacte estret, i a ells els encantaria venir. A Hondures no hi ha aquestes oportunitats, ni entitats que t’ajudin a superar les dificultats.
Es penedeix del que va decidir?
No, no. Crec que tot aquest recorregut, tot el que he patit ha estat t un aprenentatge, crec que tot això m’ha fet més forta. En la meva família em deien que ells potser no haurien aguantat tot això, que segurament haurien hagut de tornar, però per a mi aquesta no era cap opció. Tot el que m’ha passat m’ha servit per a bé. Si hagués d’aconsellar a algú per venir o no aquí, no li podria dir ni sí ni no. Penso que les oportunitats són diferents per a cadascú. I aquí tampoc és com pensava. Quan se’t presenta una oportunitat s’ha de tenir en compte el temps i el moment. Potser aquell no era el meu moment, però sí que he sabut superar-lo i aprofitar també tot el que se m’ha anat presentant.

No és cap ganga

La Yadira, com molts altres, ha viscut un procés migratori complex, amb dificultats per regularitzar la documentació. Viu a Girona amb la seva filla gran i espera poder abraçar aviat el dos petits que s’han quedat a Hondures. Acaba d’aconseguir una feina a jornada completa a la botiga de roba de segona mà del projecte Moda Re-, que ha obert Ecosol, l’empresa d’inserció de Càritas Diocesana de Girona. Tot i el sofriment patit intenta viure aquesta fase amb optimisme, com un aprenentatge que la farà més forta. Veu difícil aconsellar algú a seguir el seu camí, ja que cadascú és diferent, i les oportunitats també. Emigrar no és cap ganga. Considera que cal tenir en compte el temps i el moment per prendre una decisió d’aquest tipus i si el moment no és l’adequat has de saber assumir les dificultats que es presentin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC
ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona