“Qui no sap usar la broma i la jocositat, no en sap, de predicar”

No, si de cas certa satisfacció pel fet que t’ofereixin la possibilitat de donar la darrera classe i per haver arribat als 70 anys amb corda. És com haver aconseguit fer un petit cim. Els col·legues d’institut se solen jubilar als 60 o 65 anys, els d’universitat tenim una mica més de coll.

Una tesi poder no, però soc un de tants damnificats de la Renfe. Vaig donar classes a Lleida i, després, a la Universitat de Barcelona, però durant tot aquest temps sempre he viscut a Reus. He patit una degradació progressiva d’un servei bàsic com és el ferrocarril.

Vaig ser qui primer va fer una traducció al català de Hermann Hesse i de Thomas Bernhard. De Goethe vaig traduir els Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, i em van sortir una colla d’oportunitats per dedicar-me a la traducció. A mitjans dels anys vuitanta, Xavier Folch, de l’Editorial Empúries, em va proposar traduir tot el que fos de literatura alemanya, i me’n vaig sentir temptat perquè m’ho passava bé fent traduccions. Però em vaig adonar que si em volia professionalitzar com a traductor també caldria que fes traduccions a l’espanyol, i no tinc res en contra de l’espanyol, al contrari, però em va fer certa mandra. A més, traduint disposes del teu temps, però és una feina molt esclava, t’has de fixar unes condicions estrictes.

Sèneca deia que els éssers humans aprenen tot ensenyant. En la mesura que t’has de preparar les classes i que has d’ensenyar uns coneixements, aprens molt.

Els temps han canviat molt. Jo vaig començar a treballar el 1974 al que llavors era l’Estudi General de Lleida. La gent de la meva generació vam haver de fer tota la carrera sota el franquisme, però vivíem en un estat d’ànim d’expectació. Perquè encara que allò semblava que no s’acabés mai, hi havia el convenciment que, ni que fos per raó biològica, el dictador moriria. Prevèiem que s’acabaria la persecució directa contra la llengua i la cultura d’aquest país. Llavors, quan es va acabar el franquisme, una de les poques concessions que es van aconseguir en el marc de la Transició era que la llengua catalana pogués entrar als instituts. Va caldre formar professors a cuitacorrents. Després, la cosa ha anat com ha anat i hem assistit a una davallada general. No és un fenomen exclusiu del català, sinó que forma part de la davallada general de les humanitats al Primer Món.

És que hi ha gent que va ser alumna meva i va començar a donar classe a principis dels vuitanta i, ara, ja està jubilada. Cal un relleu generacional i això ha propiciat que torni a haver-hi expectatives. Des de fa quatre o cinc anys ha augmentat el nombre d’estudiants de filologia catalana, almenys aquí al Principat.

Tot hi influeix una mica.

Sí, i això fa que a les nostres facultats a vegades hi arribi gent rebotada d’altres graus. Però la vocació es pot anar forjant amb el pas dels anys.

A vegades ho hem comentat amb col·legues, això. Ens trobem gent molt preparada, però també gent amb un nivell ínfim. Hi ha pocs estudiants de nivell mitjà. Correspondria als sociòlegs analitzar-ho, perquè jo no sé si és un fenomen que transcorre en paral·lel a la gradual desaparició de les classes mitjanes. Ja sabem de què van les polítiques neoliberals, els rics cada cop més rics i els pobres cada vegada més pobres. Doncs, a filologia passa el mateix, hi ha gent molt bona i d’altres que sembla que no s’hagin llegit mai ni un llibre. Una de les dificultats a l’hora d’impartir la docència és trobar l’equilibri, que uns no es perdin i que els altres no s’avorreixin.

Qui no sap usar la broma i la jocositat, no en sap, de predicar, perquè sense això la gent se t’adorm. Jo m’he servit d’aquesta màxima per mantenir amatent el personal.

Tenir la capacitat de saber mantenir l’atenció de qui escolta no implica rebaixar el nivell del contingut, sinó que és un recurs retòric. La degradació de la llengua és deguda a altres factors. Jo li parlo des de l’àmbit de la docència, i dic que el que importa és saber conjuminar dos grans registres, el més alt i el més planer. Una cosa és saber valdre’s de la distensió humorística i l’altra és que, en el context actual, el català es vegi cada vegada més degradat i interferit per la llengua hegemònica.

Jo no soc gaire de mirar la televisió, però m’esborrona comprovar la pèrdua de registres col·loquials i argòtics que eren genuïns. I es fa per beneficiar expressions que són absolutament calcades del castellà. No fa gaire una col·lega em va dir que estava traduint de l’anglès una obra on hi ha molt de slang, el registre més estripat de l’anglès. Em parlava de la dificultat de trobar expressions del català que no siguin manlleus del castellà. Jo li vaig recomanar tota una sèrie de bibliografia en català sobre argotismes, col·loquialismes, insults i procacitats. Els que som de generacions provectes encara hem aconseguit sentir i usar aquests registres col·loquials, no els hem hagut d’aprendre anant a consultar bibliografia.

Això passa perquè han estat substituïts per les solucions de l’espanyol.

És fatal. A veure, aquí ja sabem què va passar, no?

A partir dels segles XV i XVI aquest país és com si hagués desaparegut tot d’una, malgrat haver estat un país potentíssim a l’edat mitjana. Després, amb la guerra de Successió, la Nova Planta i la persecució es va provocar el relegament a la marginalitat dels usos cultes de la llengua. En els àmbits més alts, més formals, es va produir una progressiva substitució per recursos propis de l’espanyol. Després arriba la Renaixença i la recuperació d’un llenguatge una mica artificiós, tronat, medievalitzat. El noucentisme i el modernisme aconsegueixen restituir els usos alts, elevats i formals de la llengua. És l’època de Fabra i tota la història. Doncs resulta que quan s’havia recuperat el registre més culte i més intel·lectual de la llengua, va venir la dictadura de Primo de Rivera, la guerra i el franquisme i es va produir la inversió d’aquest procés. Els usos alts de la llengua han quedat fixats, però hi ha hagut una substitució per la banda de baix. Ara ens trobem que, en la col·loquialitat i la grolleria, les solucions genuïnes han estat substituïdes per expressions espanyoles. Ens trobem davant d’un risc de llatinització de la llengua.

Sí, i els francesos fa anys que s’exclamen del franglais. Aquest fenomen per al català és doblement perjudicial, perquè si algun avantatge tenia la subordinació envers l’espanyol és que havia fet de paraigua de la irrupció de l’anglès. Si l’espanyol cedeix als anglicismes, els catalans serem víctimes d’una doble interferència.

En darrera instància, un el que s’ha de plantejar és si accepta ser fagocitat pel poderós. La llengua és importantíssima però no deixa de ser una de tantes realitats de l’ampli conjunt social, econòmic i polític. Si un accepta la despersonalització començant per la llengua, venen altres vies de sotmetiment al poderós, en l’àmbit que sigui. Afecta la llengua igual com afecta les condicions socials de relació de classe. Si s’accepta de manera mesella la supeditació, s’acaba fent tot allò que mana l’amo de torn.

Totalment, com ho és acceptar segons quines condicions de treball, segons quins contractes laborals o segons quines dinàmiques polítiques. Tot va molt lligat. Per adonar-nos del que està passant aquí al Principat, que encara som el nucli dur de la catalanofonia, n’hi ha prou anant a la Catalunya Nord i fixant-se en com ha actuat el jacobinisme francès amb la substitució de la llengua. Qui tingui dubtes, que hi vagi i decideixi si el que ha passat allà amb el català i el francès ja li està bé que passi aquí amb l’espanyol.

Cal defugir interpretacions apocalíptiques de l’estil “això s’acaba, això és qüestió de 20 o 30 anys”, però també hi ha el fet inqüestionable que la catalanofonia es va aprimant cada cop més. I podria ser que aquí al Principat s’acabés donant el fenomen que ha passat a la Catalunya Nord, al sud del País Valencià o a l’illa d’Eivissa.

Posar-hi el coll, cadascú en la mesura de les seves possibilitats.