“A Badalona el nivell de pobresa exigeix un gabinet de crisi”

Sí, així és. El primer dia hi va haver una desbandada, després d’aquell final que s’hauria pogut evitar, buscant moltes altres sortides, més civilitzades. Això era, de fet, el que demanàvem, perquè aquestes persones ja sabien que havien de marxar, però demanaven posar una data més endavant, per esperar que el fred afluixés i que, amb sort, hagués baixat el nivell de contagis. Es tractava de fixar un període suficientment llarg per tal que la Generalitat i l’Ajuntament, junt amb les entitats socials, poguessin trobar sortides a cada cas.

És clar, la situació no és homogènia, cada un té la seva i cal mirar sortides i possibilitats. No existeix allò que diuen alguns que aquestes persones “volen un pis i ja està”. Això no ho planteja ningú; així només apareix des de la demagògia que es fa des de posicions contràries i extremes. El que es demana és un acompanyament, una sortida o, moltes vegades, ajuda per ajudar a obtenir papers, a actualitzar-los, o per inserir-se al mercat laboral. També busquen, alguns, una habitació per llogar, però tot això no es fa d’un dia a l’altre. Ara, un problema afegit és recuperar la cohesió del grup, ja que hi ha hagut una diàspora i alguns no sabem on han anat. Estem parlant d’un col·lectiu que havia oscil·lat entre vuitanta i cent persones. Alguns segueixen dormint al davant mateix de la nau amb mantes i com poden, altres han acceptat l’ajuda de l’Ajuntament. Aquests darrers temps l’Ajuntament s’ha mobilitzat una mica, però no calia arribar a aquest punt dos dies abans, calia posar-s’hi una mica més seriosament.

Sí, és evident que el cas de l’Ajuntament de Badalona és especial i hi han passat coses que no passen enlloc més, ja que canviem d’alcalde cada dos per tres. Per tant, això forma part del problema, ja que el desgavell municipal porta conseqüències. Cal recordar que aquesta nau feia almenys cinc anys que estava ocupada. Però va augmentar el focus d’atenció quan s’hi van traslladar persones que venien de la nau que es va incendiar al Gorg, on hi va haver quatre morts. I anteriorment ja hi havia arribat gent procedent de desallotjaments de les naus del Poblenou. L’arribada de més ocupants ho va posar més en relleu. Per tant, era un tema que se sabia que calia afrontar d’alguna manera, però no es va fer res del que es demanava.

Nosaltres no hem defensat mai que es poguessin quedar a la nau per sempre. Sobretot per ells mateixos, perquè aquesta no és una manera digna de viure. No és acceptable en una societat normal i democràtica. Això són situacions que només es poden acceptar quan no hi ha més alternativa i cal buscar el mal menor. Però la nostra proposta, tal com dèiem en un comunicat que vam fer públic, era poder comptar amb aquest període de tres mesos. I fer una comissió de treball, amb la Generalitat i l’Ajuntament, per poder anar fent feina i buscar sortides, de moment immediates i després de futur, una mica més amb calma, d’acompanyament, en tots els sentits. Es podien anar solucionant casos de quatre o cinc persones juntes, buscar algun pis, ajudar a buscar un lloguer. Fins i tot tenim casos de gent que està treballant amb normalitat en el mercat laboral però a les agències de pisos demanen requisits que no compleixen i, sobretot, segons el nom que es dona ni s’ho plantegen.

Tristament, sí que el problema de l’accés a l’habitatge és terrible i comú a tota l’àrea metropolitana de Barcelona, i per això caldria buscar almenys solucions provisionals i ràpides. Ara mateix, si aquesta nau, que és de la Sareb, queda buida, potser es podria adequar per acollir-hi persones, amb alguns serveis comuns i en condicions, fins que es trobin solucions millors. O aquella opció dels contenidors. Potser es pot fer el que acaba passant, com és el cas d’aquesta nau, però en millors condicions fins que es troben sortides.

Això de l’efecte crida ja és a tot Europa ara mateix. Sí que podria ser una conseqüència, però l’efecte positiu que té ho compensa amb escreix i no crec que fos tan important. A més, potser seria a la inversa i el que aconseguiríem seria marcar un camí que es podria aplicar en altres ciutats, en altres ajuntaments. A més, el que cal és fer-se la pregunta de quina altra alternativa hi ha. S’ha desallotjat, molt bé, i ara què? Què s’espera que facin aquestes persones? Que desapareguin? Una bona part és allà, al carrer, acampades. Alguna cosa cal fer. Per als d’aquí i per als de fora.

I tant, i nosaltres no fem cap diferència a l’hora de defensar el dret a l’habitatge. Cal asseure’s de manera seriosa amb qui té pisos, que solen ser els bancs o les entitats que se’ls han quedat perquè els bancs no volen veure el seu nom esquitxat amb temes d’aquests. A Badalona, uns 8.000 pisos buits. Imagina tot el que es podria fer. Però t’hi has de posar. Els fons voltors no són ONG, d’acord, però sí que s’hi podria negociar. Alguns pisos es podrien cedir, altres es podrien arreglar, altres, que estan ocupats, es podrien regularitzar..., però cal posar-s’hi. Des de la Plataforma Sant Roc Som Badalona hem aconseguit, quatre penjats que som, obrir negociacions amb bancs, o alguns petits fons per a lloguers socials. Cada vegada que ho aconseguim tenim una gran alegria, però alhora ens dol pensar que, si nosaltres ho podem fer, com és que l’administració no hi fa res.

Estem d’acord que calen més recursos, però a vegades no és només qüestió de diners. Des de Serveis Socials i Habitatge potser podrien reorganitzar una estructura. Són dues potes que són bàsiques per afrontar aquest tema. I marcar unes línies clares i uns objectius molt definits, que hagin de ser assumits mani qui mani. Venim d’on venim i cal recordar que a Badalona hem tingut períodes llargs governats pel PP, amb una de les cares de més d’extrema dreta que pot haver-hi, i això ha fet molt mal. En aquells anys, la línia a seguir era posar pocs recursos i anar en contra de buscar solucions per mantenir la confrontació entre pobres i més pobres. Fruit d’aquests anys, els serveis socials han anat perdent recursos tant humans com econòmics. D’això n’ha parlat fa poc una treballadora social en una carta que és feridora.

El dilluns dia 10, després d’una baixa, va tornar al seu lloc de treball, i només hi era ella amb dues educadores, quan, segons la ràtio, n’hi hauria d’haver hagut sis, de treballadores socials. És inacceptable. Ha fet aflorar el problema dels serveis socials. Perquè aquests, per manca de personal i de recursos, només poden fer un paper assistencial i menys proactiu. Les treballadores socials dels serveis bàsics primaris, que són les que reben els inputs més forts de la població, estan totalment absorbides pel tema de l’habitatge. Fent informes de vulnerabilitat per a advocats, per aturar desnonaments o altres tràmits. Són quasi administració, han d’anar tapant forats i no poden fer feina de seguiment ni d’acompanyament a les famílies. Hi ha una altra estructura, que és l’Oficina Local de l’Habitatge, que tampoc serveix. El personal només pot anar fent. Si algú hi va per demanar poder tenir un pis o un lloc per viure-hi, li fan omplir uns impresos i, quan ho han fet tot, se’ls comunica que passen a una llista de demandant, en la qual, en uns anys, uns anys!, et diran alguna cosa. I, a més, cada any has de renovar els papers, si no, perds la plaça a la llista. Si tens sort, vas a la mesa d’emergència, que, curiosament, també vol dir anys d’espera. Hi ha qui triga a rebre el pis uns dos o tres anys.

També reclamem ajuts al lloguer, i el problema torna a ser d’estructura. És igual que hi hagi 1.000 euros o 3 milions per ajudar a llogar, perquè per accedir a l’ajut has de tenir el contracte, però és el contracte el que la gent no aconsegueix! Cal trobar un sistema d’avals, de garantia, des de l’administració, perquè el propietari s’avingui a donar el lloguer, amb el compromís que a aquella persona se l’ajudarà a arribar al preu acordat. I això no ho podem fer des de les entitats. Les immobiliàries no ens fan cas.

El govern actual és d’un altre tarannà, però estem decebuts per les declaracions de l’alcalde, que recordava altres temps molt pitjors, defensant l’actuació policial. I no van fer res per aconseguir la pròrroga que demanàvem. Sempre hi veus una acció basada en la visió electoral. Però cal dir que la posició i l’empatia amb els problemes i l’obertura de canals de col·laboració del regidor de Serveis Socials és molt bona. Hem passat que no volien parlar amb les plataformes, tot i que ho fèiem d’amagat, a poder parlar. Però queda molta feina. Veurem què passa. El que demanem és que el govern municipal, que ara té un any i mig de coll, comenci a tenir clares les prioritats.

Cal afrontar el problema de la pobresa com un tot, en totes les seves vessants: habitacional, energètica... Tot és pobresa. Dediquem-hi esforços especials i de manera transversal. Des de l’àmbit cultural i d’educació, també. Badalona està en crisi, sobretot en tema d’habitatge, i el que ha fet aflorar el desastre de la nau és un tema que no es vol veure. I més a Sant Roc, que és un barri que necessita de tot. Cal recordar que des de fa quatre o cinc anys els talls de llum, en ple hivern, són constants. Quan cau la llum, venen uns operaris, fan un nyap, i ells mateixos reconeixen que allò només aguantarà unes hores. La xarxa és obsoleta. Hi viu gent que no pot pagar i ocupa. I punxa la llum. I sí, també hi ha casos de cultiu de marihuana que ho empitjoren. Hi ha la responsabilitat d’Endesa de resoldre-ho d’una vegada, però també hi ha altres responsabilitats. Cal afrontar-ho.

Si no s’afronta, no s’arreglarà sol. Badalona ha d’acceptar que estem en un moment en què perdem aigua per totes bandes. I que si no es prenen mesures excepcionals no avançarem. El nivell de pobresa a Sant Roc i en altres parts de Badalona exigeix crear un gabinet de crisi en el qual han de treballar conjuntament la Generalitat, l’Ajuntament i també tenint en compte les entitats socials, que poden fer de mediadores perquè coneixen la realitat de més a prop.