Societat

AURELI ORTÍN MAYNOU

DIACA PERMANENT

“A Catalunya som 136 diaques permanents”

La instauració del diaconat permanent a Catalunya va ser impulsada a partir del 1971 per l’arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany
El primer diaca català va ser Lluís Nadal i Padró, ordenat a la parròquia de Santa Maria de Badalona. Era casat i amb quatre fills

Aureli Ortín Maynou va ser el quart diaca permanent ordenat a Catalunya després del Concili Vaticà II, que va renovar aquest ministeri i el va obrir a homes casats. En els principis de l’Església, ja existia el ministeri del diaca, però durant molts segles va anar perdent pes, perquè com que no podien celebrar l’eucaristia va acabar passant que només s’ordenaven diaques com a pas transitori a l’ordenació presbiteral. Això va acabar a mitjan segle XX, quan el concili impulsat per Joan XXIII va renovar el diaconat i va permetre també l’ordenació d’homes cèlibes i d’home casats “d’edat madura”. “Per això, i des d’aleshores, hi ha dos tipus de diaques –explica Ortín–: els transitoris, que són aquells que després acabaran sent preveres, i els diaques permanents, homes casats i homes cèlibes, bàsicament religiosos.”

I quants diaques permanents hi ha a Catalunya ara mateix?
El primer que cal saber és que a moltes diòcesis del món no en tenen, de diaques, perquè no es fan ordenacions si no ho decideixen els bisbes. A Espanya, per exemple, on hi ha 70 diòcesis, hi ha 531 diaques, tot i que en quinze diòcesis no n’hi ha cap. A Catalunya, on el Concili Vaticà II va ser molt ben rebut, la instauració del diaconat permanent va ser impulsada a partir del 1971 per l’aleshores arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany. El mateix Jubany va considerar que la recepció del diaconat permanent era un acte de fidelitat al concili, un concili que, per cert, ell havia viscut com a bisbe auxiliar de Barcelona, primer, i com a bisbe de Girona, després. Les primeres ordenacions a Catalunya i a Espanya van ser el novembre del 1980, i avui, després de tants anys, a les deu diòcesis catalanes hi ha 136 diaques permanents: 133, la majoria casats, som diaques diocesans, que depenem del bisbe, i tres són religiosos. Això sense comptar els diaques de Montserrat i Poblet.
Sap les xifres exactes?
A la diòcesi de Barcelona en som 51, dels quals 2 són religiosos; a la de Girona n’hi ha 13; a la de Lleida, 7, un dels quals és religiós; a la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat n’hi ha 18; a la de Solsona, 4, i a la de Tarragona, 6. A Terrassa en són 19; a Tortosa, 5; a Urgell, 4, i a Vic, 9.
Què és un diaca? Quin és l’origen d’aquest ministeri?
Hem d’anar-nos-en al principi del cristianisme. Quan Jesús va ressuscitar després de morir a la creu, als apòstols se’ls va encomanar una missió: “Aneu i anuncieu la paraula de Déu!” Aleshores els apòstols (els successors dels quals són els bisbes) van triar una sèrie de cristians perquè fossin ajudants seus: eren els diaques. El primer diaca va ser sant Esteve, que també va predicar, com els apòstols, el missatge de Jesús. La paraula diaca, que ve del grec, vol dir ‘servidor’.
I què fan els diaques?
Com els primers cristians triats pels apòstols perquè els ajudessin, els diaques, en col·laboració amb els preveres, ajudem els bisbes i tenim tres missions: anunciar l’Evangeli, celebrar la fe que Déu ens ha donat i organitzar i servir la comunitat. El que no podem és celebrar l’eucaristia ni confessar.
Per tant...?
Nosaltres fem l’anunci de la paraula, batejos i presidim matrimonis i exèquies sempre que no hi hagi eucaristia. També podem fer l’atenció caritativa de la nostra parròquia..., i ens poden donar altres encàrrecs perquè estem al servei del nostre bisbe i anem allà on el bisbe ens diu que cal la nostra ajuda.
Quins encàrrecs? El recordo de quan era el director del Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya (GIEC)? Això era un encàrrec?
Sí, era un encàrrec dels bisbes de Catalunya. Durant 20 anys vaig ser el director del gabinet de comunicació de la CET i durant 23 anys més vaig ser vicesecretari de la Conferència Episcopal Tarraconense. I també durant un munt d’anys vaig ser secretari de la Delegació Diocesana de Catequesi.
Però vostè tenia una feina!
Sí, jo era professor. Soc llicenciat en filosofia i teologia i durant molts anys (ara ja estic jubilat) vaig ser professor de secundària a l’escola Santa Anna. També impartia classes a l’acadèmia Maragall i a l’acadèmia Lumen, que ja no existeixen. Aleshores m’havia de combinar la feina amb el ministeri de diaca, mig i mig, sense oblidar que tenia una família i també que a mi m’agrada fer coses, que també tenia el meu espai personal. La veritat és que ara que estic jubilat vaig més tranquil. De tota manera, cal dir que quan un bisbe té un diaca que l’ajuda, ja té en compte que aquest diaca té una família. Ho ha de tenir en compte.
Aquí és on la seva esposa era vital perquè vostè pogués fer tantes coses.
Sí, sense el seu suport hauria estat impossible. Allà on no arribava jo, que era a moltes coses, hi arribava ella. El diaconat ha estat cosa de tots dos, el nostre projecte de vida. I també dels fills, que ho han viscut de petits.
La història de la introducció del diaconat permanent a casa nostra queda molt ben explicada en el seu llibre ‘La renovació del ministeri diaconal en el 50è aniversari del Concili Vaticà II’ (Centre de Pastoral Litúrgica, 2014). Abans parlava de com de clau va ser a casa nostra el cardenal Narcís Jubany.
Sí, explicava abans que quan Jubany va ser nomenat arquebisbe de Barcelona va treballar incansablement per anar promovent l’aplicació de les diverses decisions conciliars a l’arxidiòcesi i entre les quals hi va haver la instauració del diaconat permanent. Va treballar també per a la instauració del diaconat a la Conferència Episcopal Tarraconense, que és la pròpia de Catalunya, i en el conjunt de les diòcesis espanyoles. A tot arreu va trobar col·laboradors i les ordenacions es van anar fent en totes les diòcesis al llarg de molts anys. L’ordre d’implantació a Catalunya va ser Barcelona, Lleida, Tarragona, Urgell, Vic, Tortosa, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa, Solsona i Girona.
Diu que el 1978 el cardenal Jubany va crear la comissió diocesana per al diaconat permanent i els ministeris laïcals.
La va crear al març i estava presidida per mossèn Joan Oriol i formada pels mossèns Josep Maria Aragonès, Josep Herrero, Joaquim Monasterio i Pere Tena. El maig del 78, Jubany va publicar la carta pastoral Els ministeris en l’acció pastoral de l’Església, i l’abril del mateix any ja la Santa Seu, a petició de la Conferència Episcopal Espanyola, havia concedit als bisbes espanyols la facultat d’instituir el diaconat permanent i en va provar les normes. El desembre d’aquell any, Jubany va signar el Decret de constitució del diaconat permanent, i el 1980 aquella comissió fa pública la circular Diaconia. Directori per a la promoció del diaconat permanent a l’arxidiòcesi de Barcelona, amb les orientacions bàsiques, els criteris de discerniment de la vocació, l’itinerari que han de fer els candidats..., i el 24 de setembre del 1980 Jubany ja anunciava en una carta als sacerdots l’ordenació del primer diaca permanent.
Qui va ser?
El 8 de novembre del 1980, a la parròquia Santa Maria de Badalona Jubany va ordenar Lluís Nadal i Padró, casat i amb quatre fills, de professió aparellador. Va quedar adscrit a aquella parròquia i se li va confiar la promoció de la catequesi, així com la formació de catequistes a Badalona, Sant Adrià de Besòs, Montgat i Tiana. L’any següent, el 1981, el 19 de març, es va ordenar a la parròquia de Santa Maria del Taulat, al Poblenou de Barcelona, Jaume Batlle, casat i pare de set fills. També aparellador. Com que es dedicava a les Llars Pere Relats per a ancians i jubilats, se li va encarregar d’atendre persones de la tercera edat, subratllant-ne el caràcter pastoral. El tercer diaca va ser Josep Urdeix, casat i pare de tres filles, col·laborador del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, redactor d’El Ciervo i Foc Nou i crític de teatre a El Correo Catalán, que va ser ordenat a la parròquia de Sant Joan d’Horta de Barcelona. Se li va confiar la missió de treballar en l’àmbit de la pastoral litúrgica i implicar-se en la divulgació de l’Església en les arts i les lletres, que era el seu àmbit. Després vaig ser ordenat jo.
El quart de tot el país?
Sí, a mi em va ordenar Jubany el 18 d’octubre del 1981 a la parròquia de Sant Francesc de Sales, que era la meva. Sempre que ordenen un diaca permanent, queda adscrit a una parròquia i jo vaig quedar adscrit a aquesta del passeig de Sant Joan, on la meva esposa, Montserrat, i jo estàvem tan implicats. Quan em van ordenar jo tenia 38 anys, estava casat i tenia quatre fills, la més gran tenia onze anys.
Li va fer falta el permís de la seva dona?
Sí. Aquest és un dels requisits més importants per a un candidat a diaca permanent: que la seva esposa doni el seu permís. L’esposa d’un diaca és imprescindible, perquè el seu acompanyament serà vital perquè ell pugui desenvolupar la seva tasca ministerial, també perquè en molts moments haurà de dur el pes de les responsabilitats familiars. Hi ha hagut candidats a diaques que finalment no ho han pogut ser perquè les seves esposes no s’hi han vist amb cor i finalment no han donat el seu permís.
I la segona diòcesi de Catalunya on es van ordenar diaques va ser Lleida.
El bisbe Ramon Malla i un laic, Andreu Isern, van començar a treballar perquè s’instaurés el diaconat permanent. Mossèn Ramon Prat, rector del seminari, va començar a preparar un grup de laics. La primera ordenació va ser el novembre del 1984, a la parròquia de la Transfiguració del Senyor. La imposició de mans del bisbe Malla va ser a Jesús Orteu, casat, pare de nou fills i de professió industrial. Després van ser ordenats Plàcid Burguès, casat i pare de dos fills, auxiliar tècnic de la companyia Telefónica, i Andreu Isern, casat i pare de tres fills, catedràtic d’institut.
Els diaques eren de professions molt diverses, veig.
Sí, hi havia i hi ha de tot. S’han ordenat diaques de professions tan diverses com capità de la marina mercant, enginyer, jurista, un forner, un tècnic de la ràdio... Molts estaven lligats al món del comerç i molts altres, a la docència.
Em deia que primer va estar adscrit a la parròquia de Sant Francesc de Sales, la seva. Però va anar canviant ?
Sí. Després d’estar 32 anys a Sant Francesc de Sales, vaig passar a estar adscrit a la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè, on vaig estar sis anys. En aquests moments, estic adscrit a dues parròquies, també de Barcelona: la de Santa Maria de Sants i la de Sant Medir.
Abans de ser ordenat va haver de formar-se.
Una formació llarga i conscient, el pes de la qual el va dur la comissió presidida per mossèn Oriol. I quan ja estava format –tant en la formació com en el discerniment hi va participar també la meva esposa–, va ser quan em van demanar per ser diaca... Va ser una crida que em va fer Déu, a qui jo sempre he volgut servir.
I si ara hagués de tornar a fer el pas?
El tornaria a fer sense cap dubte.

Sant Fructuós, patró dels diaques

“La festa litúrgica del 21 de gener (que va ser ahir) commemora el martiri del bisbe Fructuós de Tarragona i dels seus diaques, Auguri i Eulogi, jutjats pel governador romà de Tarragona i condemnats a morir pel foc en l’amfiteatre romà de la ciutat el divendres 21 de gener de l’any 259, sent Valerià emperador de Roma”, explica Aureli Ortín, que recorda que les actes autèntiques del judici i del martiri “són les més antigues conservades de la Hispània romana i periòdicament es representen dramatitzades a Tarragona en aquest dia”. La commemoració litúrgica dels tres sants màrtirs se celebra en les diverses diòcesis catalanes i, pel que fa a les de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa (que componen la demarcació eclesiàstica de Barcelona), els seus bisbes han decidit celebrar-ho amb els diaques de manera rotativa un any en cada diòcesi. Aquest any, a la catedral de Sant Feliu.

Figueres intenta desencallar la reforma de la Sala Edison

FIGUERES

Vueling anul·la 27 vols aquest divendres a Barcelona per la vaga de tripulants de cabina

BARCELONA

Neix el primer obrador compartit per a empreses i emprenedors gironins a Ripoll

RIPOLL

Catalunya continua líder en el rànquing d’ocupacions

barcelona

A les portes de l’infern

badalona

Assenyalats

BARCELONA
Societat

Tothom hi posa el cor

CALDES DE MALAVELLA

Milloren l’entorn del camí de ronda de Palamós a Castell

PALAMÓS
Societat

Un gran arbre que fa poble

Sant Feliu de Pallerols