Societat

MICHELE CUREL

FOTÒGRAFA I PROPIETÀRIA FORESTAL

“Aznar em va dir que era una manaire”

Quan Annie Leibovitz va veure el meu currículum em va dir que ja anava ben encaminada i no em va agafar per a una feina
Estic encantada de la meva etapa a Nova York. Jo no hi coneixia ningú, però vaig aconseguir treballar per a les millors revistes del món
La seva passió per la fotografia se li va despertar de ben joveneta, oi?
El meu pare ja feia fotos i filmava en 16 mil·límetres. No s’hi dedicava professionalment, però tenia aquesta sensibilitat i me la va inculcar. Quan vaig fer deu anys em va regalar una càmera Kodak Instamatic. La meva família va fer un viatge per tota la Panamericana, des d’Alaska fins a la Patagònia. El meu pare es va comprar un Ford i hi va pintar els llocs de sortida i arribada. Jo els vaig acompanyar fins a Califòrnia i llavors ja vaig fer fotos. Algun dia hauré de fer alguna cosa, amb aquell material.
Com entra en contacte amb Catalunya?
El meu pare tenia l’única agència de viatges de Nova York especialitzada per a parlants de l’espanyol. Un dia va aparèixer un client català, i arran d’aquella coneixença vam venir a Barcelona. Vam comprar un pis a Sant Feliu de Guíxols i un altre a Barcelona, com a inversió. Era molt barat, per als americans. Regalat! Després del viatge d’Alaska a la Patagònia la meva mare i jo vam venir a viure a Barcelona.
I com va ser l’encaix?
A mi el canvi em va encantar i se’m va posar molt bé. Vaig començar a anar a l’escola americana de Barcelona. Molts alumnes, quan acabaven la secundària, tornaven als Estats Units, però jo em vaig quedar aquí i vaig anar a la Universitat Autònoma de Barcelona a estudiar periodisme. Quan vam començar a viure aquí la meva mare, que era bioquímica, es va posar a estudiar arqueologia a la UB per lliure i es va relacionar molt amb la gent del món de l’arqueologia de Girona, com Enriqueta Pons o Aurora Martín. Anava a excavacions a Pontós, la Fonollera, Ullastret, i jo en algunes ocasions l’acompanyava i també excavava. Recordo una vegada que em va acompanyar una amiga meva a una excavació i de tornada a Barcelona ens van deixar a Canet de Mar per assistir a un dels primers Canet Rock.
En la seva època universitària comença a fer fotografies de concerts. És el seu debut en la fotografia professional?
Sí. Publicava en les revistes underground de l’època, com ara Vibraciones, que va fundar l’Àngel Casas, o Star, de Juanjo Fernández. La meva primera foto publicada va ser d’un concert dels Plasmatics, una banda punk de Nova York, a la revista Star.
Devia ser molt estimulant en aquells moments d’inici de la democràcia.
I tant, i jo era molt jove. Recordo un dia que vaig arribar a portar darrere del meu cotxe dos membres dels Ramones, després d’un concert. El periodista Jaime Gonzalo els volia entrevistar i jo li havia de fer d’intèrpret. Era una època molt diferent. Érem pocs, i les entrades dels concerts internacionals no s’esgotaven. Sempre t’hi trobaves la mateixa gent. Érem com una colla d’amics. I tot era més fàcil. Et passaves tot el concert davant de l’escenari. Ningú et feia fora al cap de dues cançons. I crec que era de les poques dones que feia fotos, si no l’única. Entre els companys, recordo Francesc Fàbregas o Ferran Sendra. No anava a tots els concerts, com en Fàbregas, que era fix en una revista. Jo era freelance i quan sortia l’oportunitat hi anava. Va ser una època molt divertida. També recordo que un dia Jaime Gonzalo em va dir que aniria a Nova York l’estiu següent per fer unes entrevistes i em va preguntar on es podia allotjar. Li vaig oferir casa meva perquè jo també hi anava. Vaig acabar fent-li d’intèrpret a les entrevistes i també li vaig fer les fotos. Al llarg de la meva carrera he fet fotos d’entrevistes o en concerts a John Cale, Talking Heads o Patti Smith. Em va fer molta il·lusió un retrat a R.E.M. que vaig fer en un viatge a Niça els anys 90.
Durant els vuitanta se’n torna a viure a Nova York. Comença llavors la seva època de més aprenentatge?
És així. Vaig treballar per a vint o trenta fotògrafs diferents. Feia d’ajudant en bodegons, retrats, fotografies de moda i arquitectura... De tot. Llavors era fàcil trobar feina a Nova York perquè hi havia molts fotògrafs. Vaig aprendre sobre tècnica, però també sobre business.
Amb quins fotògrafs va tractar, en aquella època?
Vaig enviar el meu currículum a gent com Richard Avedon, Irving Penn o Robert Mapplethorpe. Tots grans noms de la fotografia. I gairebé vaig arribar a treballar amb una d’aquests mestres quan vaig enviar el currículum a l’estudi de l’Annie Leibovitz. M’acabava de comprar una càmera Hasselblad, que és molt bona per fer retrats. Em va entrevistar ella mateixa, però quan va veure el meu bagatge em va dir que ja anava ben encaminada i no em va agafar. Era per a un lloc de segon o tercer ajudant. Potser no em va donar feina, però sempre puc dir que Annie Leibovitz em va donar dos copets a l’espatlla, com volent dir que era massa bona per a aquella feina. Estic encantada d’aquella època, perquè m’ho vaig treballar des de zero. Jo no coneixia ningú, a Nova York, però vaig aprendre a moure’m fins a treballar per a les millors revistes del món. A vegades penso que he tingut la sort d’estar en el lloc adequat en el moment adequat.
És en aquella etapa quan fotografia Bill Gates?
Sí, llavors també treballava per a revistes americanes de gremi poc conegudes, com ara Adweek. El mateix grup editorial tenia la revista Computer Marketing. Un dia el seu director em va encarregar unes fotos en un congrés informàtic. Hi vaig arribar, vaig muntar la il·luminació i vaig demanar qui fotografiàvem. Em van dir que Bill Gates. “Who’s that?”, vaig preguntar jo. No sabia ni qui era. Era el 1987 i encara no era popular fora dels cercles informàtics. Em van contestar que era el jove més ric del món. Vaig preparar un carret de 36 fotografies, però quan en portava divuit em va dir: “That’s enough!”
Quan comença la seva relació amb els grans diaris americans?
A principis dels noranta vaig tornar a Barcelona perquè no em volia perdre la celebració dels Jocs Olímpics. Els diaris americans necessitaven llavors algú aquí que no només parlés anglès, sinó que entengués la seva visió fotogràfica. Portava tot l’any movent-me i trucant aquí i allà. Ningú em va fer cas. Però, quan ja no hi comptava, una setmana abans de la cerimònia d’inauguració, em van trucar de la secció d’esports de New York Times. No volien fotos estrictes d’esports, sinó més de temàtica social relacionada amb els Jocs.
Després dels Jocs, va continuar la seva col·laboració amb el ‘New York Times’?
Sí, vaig fer fotos de la vall de Boí, per a la secció de viatges, o de la inauguració del museu Guggenheim, per a la secció de cultura. També vaig anar quatre vegades a El Bulli, però no només per al New York Times. També per a Food and Wine, Newsweek i Le Figaro.
Va treballar gaire en l’àmbit de la gastronomia?
El fotògraf amb qui vaig treballar més temps a Nova York era d’alimentació. La part tècnica la tenia molt coberta. I, a més, era aquí, on s’estava produint un esclat gastronòmic capitanejat per Ferran Adrià. A Nova York interessa molt l’alta gastronomia, encara que no ho sembli. Un dia em vaig trobar en Ferran Adrià i li vaig preguntar si jo era qui havia anat a fotografiar-lo més vegades al restaurant. I em va dir: “No, però ets la de les millors bombes”, perquè jo l’havia fotografiat per al New York Times i a altres grans mitjans americans.
De nou sembla que està en el lloc adequat en el moment adequat, perquè la fama internacional de Barcelona continua creixent.
I tothom volia saber coses de la ciutat. Jo era a Barcelona i m’hi vaig agafar. Soc americana, parlo català i castellà i en aquell moment coneixia molt gent. Tenia contactes als dos costats de l’oceà.
Què li passa, amb el canvi de segle?
L’11 de setembre de 2001 canvia exponencialment el món de la publicació a Nova York per culpa de l’atemptat a les Torres Bessones. Va ser un catacrac total. Cada any anava a Nova York a fer contactes i negociar treballs, però aquell any em van dir que no hi anés perquè no hi havia feina. Però aquella falta de feina va encaixar perfectament amb la meva vida de llavors, perquè estava embarassada i al novembre vaig tenir el meu fill Jan. Si no hi havia gaire feina, podria estar més per ell. Però no vaig pas deixar de treballar, no et pensis. De fet, em van trucar de la revista del New York Times 48 hores després de sortir de l’hospital. Els vaig haver de dir que no.
De polítics, n’ha fotografiat?
A José María Aznar, dues vegades, Jordi Pujol, Josep Borrell... No m’agraden els polítics. Jo, a la universitat, era àcrata i anava amb els cenetistes. També vaig fer fotos a Carlos Salinas, expresident de Mèxic. Acabava de publicar un llibre però jo ni sabia qui era. Volien que anés a la piscina de l’hotel Arts a fer les fotos, però el vaig fer venir al meu estudi, que era a sis carrers de l’hotel. Va ser un senyor encantador i molt educat, però quan va marxar el periodista em va explicar que se l’havia implicat en una trama d’assassinat. Aznar, i també l’empresari Javier de la Rosa, em van dir que era una manaire només per fer la meva feina i donar-los indicacions.
Això ho haurien dit a un fotògraf home?
No. És veritat.
I ara també es dedica a la gestió forestal. Com acaba una urbanita de la Cinquena Avinguda tenint cura d’un bosc?
Amb la meva parella vam començar a llogar un mas de Vall-llobrega, al mig de les Gavarres, als anys noranta. El 2011 el propietari ens va oferir la possibilitat de comprar-lo. Només volíem la casa, però el propietari ens va dir que el bosc anava de paquet. No teníem ni idea de gestió forestal, i de cop ens vam trobar amb una finca amb suros. Però com que som com som, quan ens van dir que els suros es pelen, ens hi vam posar. I vaig anar a congressos i xerrades. I vaig anar aprenent, tot i que tot just acabava d’arribar i encara no sabia res. I resulta que aquest món m’encanta, el trobo fascinant. I em vaig fixar que els amics de ciutat no en tenien ni idea, del que passa amb els suros i el bosc, tot i que al bosc hi passen moltes coses i molt importants.
I finalment, en la seva nova faceta de gestora forestal veu la manera d’encaixar-hi la seva professió de fotògrafa.
Em vaig adonar que això s’havia d’explicar. Jo sé fer fotos. I m’hi vaig posar. I el suro em va canviar la vida professional perquè el 2018, per primer cop a la meva vida, em vaig interessar pel vídeo. Vaig veure que els dos formats es donen suport mutu, t’ajuden a explicar allò que vols explicar.
I és així com passa de fer fotos a celebritats internacionals a fer-les a humils peladors de suro de les Gavarres.
Em va interessar que ells són els primers a manipular el suro. Ningú en parla, però fan una feina molt concreta que s’ha de fer de forma molt concreta. Volia explicar la història del suro des que es pela l’arbre fins que els camions el descarreguen a la fàbrica. Aquí acaba el meu relat. Estèticament és un tema molt bonic.
Què l’atrau del suro?
Doncs que és un producte natural limitat en quantitat i en espai. Pràcticament només n’hi ha aquí. Jo el comparo, salvant les distàncies, amb els diamants, que també només n’hi ha en uns llocs concrets del món. El suro hauria de ser més valorat. Falten iniciatives per fer conèixer aquest món a fora. Molts no saben ni d’on prové un tap.
Ha intentat vendre aquest projecte a Nova York?
Moltes vegades, però no me n’he sortit. Hi ha algun problema i no sé quin és. Tothom em diu que no ho coneix i que és molt interessant. I m’envien a les revistes de vins, però jo ho vull publicar en alguna publicació estrangera. Però ja ho aconseguiré. No saben amb qui han topat.

De Nova York a Barcelona

Nascuda a Nova York (1958) i filla d’emigrants argentins, Michele Curel va arribar a Catalunya a principis dels setanta. Va començar la carrera de fotògrafa cobrint per a revistes underground els concerts internacionals que es feien a Barcelona. Durant els vuitanta va tornar a Nova York, on va fer el salt a la professionalització definitiva aprenent l’ofici com a ajudant de diversos fotògrafs. Va començar a publicar per a revistes de primer nivell, però va ser quan va tornar a Barcelona, per als Jocs Olímpics, que se li van obrir les portes dels grans diaris americans. Sempre com a freelance, ha cultivat el retrat, el bodegó i la fotografia d’arquitectura i interiors. Ha fet exposicions sobre el Circ Raluy i sobre el poble sahrauí. El seu últim projecte, motivat per la seva nova faceta de propietària forestal d’una finca de les Gavarres, ha estat una exposició sobre la pela de suro al Museu del Suro de Palafrugell. Li va fer especial il·lusió retratar el ballarí Mikhail Baryshnikov i el poeta beat Allen Ginsberg. També li hauria agradat fotografiar Steve Jobs i Camarón.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Olot

La pressió veïnal fa reestudiar la urbanització de Montolivet

Olot

Nomenen Joaquim Mundet i Creus, fill predilecte de Cassà de la Selva

CASSÀ DE LA SELVA
salut

La primera fase del futur parc sanitari Joan XXIII s’enllestirà aquest trimestre

tarragona

El CAFGi veu inviable l’aplicació del decret d’obertura de piscines

GIRONA

L’Antic Hospital de Sant Jaume de Mataró reubicarà els nous interns a altres centres

mataró
LA CRÒNICA

Terricabras, patrimoni polifacètic

El 2028 s’enderrocarà l’edifici Venus de la Mina

Sant Adrià de Besòs

Campanya per omplir les motxilles d’infants vulnerables que van de colònies

Barcelona
barcelona

Una vintena d’entitats reclamen que la prefectura de la Via Laietana sigui “només un lloc de memòria”

barcelona