JORDI BOIX I COLL
Tècnic de l’Administració al Ministeri d’Indústries Primàries del govern de Nova Zelanda
“No vull tornar i tenir una nacionalitat imposada”
“Sempre havia volgut marxar de Catalunya. Volia anar a Sud-àfrica en acabar biologia, però al final la vida em va portar a Nova Zelanda”
“Aquí tothom parlava de Catalunya després de l’1-O. Érem notícia. Crec que vam perdre una gran oportunitat”
L’estratègia de covid zero va tenir el suport de molta gent al principi, però encadenar confinaments va ser molt dur, tant físicament com psicològicament
Jordi Boix i Coll (Palafrugell,1978) és llicenciat i doctorat en biologia i llicenciat en filosofia. El 2010 va fer les maletes per marxar durant dos anys a fer un postgrau a Nova Zelanda i fa uns mesos se li va concedir la ciutadania d’aquest país. Amb un català amb accent anglès, explica que el que havia de ser una estada per estudis va acabar sent el començament de la seva nova vida. Amb 44 anys, casat i amb dues filles, fa mesos que manté una feina estable al Ministeri d’Indústries Primàries del país en temes relacionats amb la biologia.
Com va anar a parar a Nova Zelanda? L’atreia el país?
Sempre des de molt jove havia volgut sortir de Catalunya. Un dels meus somnis, i el motiu pel qual vaig estudiar biologia, era anar-me’n a Sud-àfrica un cop m’hagués graduat. Allà no va poder ser, però em va sortir l’oportunitat de Nova Zelanda. M’atreia més Austràlia, la veritat, però la vida em va portar per aquests camins. El 2011 vaig conèixer la que ara és la meva dona, el 2012 vaig anar dos anys a Suècia a treballar. El 2014 vaig tornar a Nova Zelanda ja per quedar-m’hi.
És llicenciat en biologia, però també en filosofia.
Doncs sí. Ho vaig fer perquè m’interessa molt el tema de la bioètica. He estat molts anys treballant en laboratoris fent experimentació amb animals i sempre he tingut conflictes interns.
És possible la investigació sense els animals?
Penso que ara mateix és impossible no fer-ho. La ciència ha evolucionat d’una manera en què no es pot prescindir d’aquests animals, però estic segur que, si els debats bioètics s’haguessin tingut fa 100 anys, la situació ara seria molt diferent.
És aquest el motiu pel qual va començar a treballar a l’administració pública?
És un dels motius. Vaig pensar que necessitava un canvi. Em va sorgir una feina a la universitat per fer d’unió entre les lleis del país i els investigadors. Després d’un temps, van oferir una vacant al ministeri per fer una feina semblant. M’hi vaig presentar i no em van agafar a la primera, però sí a la segona. Pensa que van ser sis o set mesos de procés per accedir a aquest lloc. Hi va haver entrevistes molt intenses, s’havia de presentar el currículum, diverses cartes de presentació i recomanació... Va ser un procés exhaustiu.
Quin canvi, passar d’un laboratori a l’administració...
Sembla curiós que a una persona que hagi fet una carrera d’investigació durant tants anys li agradi la burocràcia, però és interessant i tinc contracte indefinit. Faig feines bastant diferents que es podrien separar en dos grans blocs. El primer consisteix a atendre les preguntes i els dubtes que tinguin els clients del ministeri i respondre-les o derivar-les a qui ho pugui respondre. L’altra part és fer auditories externes a centres d’investigació, laboratoris, universitats i algunes distribuïdores.
On està vivint ara?
Visc a Auckland, la ciutat més gran, però no la capital. És una ciutat curiosa. Té un milió i mig d’habitants, dada que representa que una quarta part del país viu aquí. No hi ha gaires edificis alts i tot són casetes amb el seu terreny. Això et dona un espai per viure molt interessant. M’agradaria viure en una ciutat més petita més endavant. Vinc de Palafrugell, que tenia 22.000 habitants quan vaig marxar, i em continua agradant més la vida d’un poble mitjà, però és una ciutat on es viu bé, la veritat. En cap moment fa la sensació de viure en una gran ciutat.
Que sigui tan extensa provoca problemes de llunyania respecte als serveis?
Estan bastant ben repartits, els serveis. El problema és que la ciutat està creixent a un ritme vertiginós. Massa i tot, des del meu punt de vista. Últimament es pot veure com sorgeix un barri i s’hi adapten les infraestructures necessàries. Al cap de dos o tres anys, hi apareixen escoles, supermercats, centres mèdics...
Nova Zelanda va fer servir la tècnica de covid zero durant la pandèmia.
Doncs sí, fins a l’òmicron, en què els casos estaven descontrolats, es va fer servir aquesta estratègia. Hem passat tres lockdowns... Com n’hi dieu?
Confinament.
Això, confinament. És que, noi, a vegades el català falla! Parlant amb els meus pares, hi ha paraules que no recordo [riu]. El que deia, que vam tenir tres confinaments estrictes de més de tres mesos i ha estat molt dur, sobretot l’últim. Una gran majoria de la població penso que va estar a favor d’aquestes mesures, sobretot al principi, el primer any i mig més o menys. Tothom estava tancat a casa i qui podia teletreballava. En el meu cas, a casa amb dues nenes, era complicat i feia el que podia.
I s’ho podia combinar?
Sí. Aquí tenen molt clara la separació entre la feina i la família. El meu primer cap em va dir: “Aquí treballem per viure, no vivim per treballar.” És una filosofia que m’agrada molt d’ells i que he adquirit.
S’ha plantejat tornar a Catalunya?
No vull tornar a viure a Catalunya per diversos motius. Per una banda, aquí he format una família. A més, els sous a Catalunya són més baixos i la incertesa laboral és més elevada. D’altra banda, no vull tornar perquè comportaria viure a Espanya, i no vull tenir una nacionalitat imposada. Ara soc ciutadà de Nova Zelanda amb molt d’orgull des de fa pocs mesos i estic contentíssim de tenir finalment una nacionalitat i un passaport que estimo. Quan a Catalunya en vam tenir l’oportunitat, es va desaprofitar.
Hi era, durant l’octubre del 2017?
Sí. Ja tenia pensat venir. Ja teníem els vols comprats des de feia temps. És clar, un viatge tan llarg s’ha de pensar amb antelació. Vam arribar dos o tres dies abans de l’1-O. Jo ja havia votat a distància, que em va costar una pasta, ja que s’havia d’enviar correu certificat. Nosaltres érem en un col·legi de Palafrugell veient els vídeos que ens anaven arribant. Ho vaig viure amb la certesa que era un moment històric, i penso que els polítics ens van abandonar.
Quan va tornar, havia arribat la notícia a Nova Zelanda?
Se’n va parlar molt. Va sortir als mitjans de tot arreu, perquè al cap i a la fi era una policia colpejant una gent que no feia res. Poques vegades a la història Catalunya ha tingut tanta repercussió com llavors. No tothom hi estava a favor, però almenys se’n parlava. Uns mesos després, el meu cunyat em va preguntar què havia passat. Li vaig haver de dir que els polítics s’havien fet enrere. És una llàstima, perquè érem notícia, i dubto que tornem a tenir una oportunitat com aquesta en les properes dècades.
Nova Zelanda: una societat marcada pel colonialisme anglès
La configuració de la societat neozelandesa es deu en part al colonialisme anglès. “Hi ha grups clarament diferenciats com són els maoris, els nadius, i els pakeha, els anglesos que van venir fa un parell de segles i els estrangers que hem anat arribant”, explica en Jordi. Malgrat que les diferències han anat disminuint, els maoris encara són el col·lectiu amb més dificultats per accedir als llocs importants de feina, mentre que els pakeha constitueixen més de mig govern. Nova Zelanda, però, sempre ha estat un país acollidor. Només a Auckland hi ha persones de gairebé tots els països del món. Ell se sent integrat en els costums del país. A la imatge surt cuinant en una barbacoa. “Aquí és molt típic fer-ho en qualsevol moment de l’any.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
