“No s’acull més per por del retorn”

L’Alberto Castro (funcionari, 43 anys) i la Mireia Díaz (infermera pediàtrica, 41) van tenir un fill, el Pablo, que ara té sis anys, i quan van començar a tenir dificultats per tenir el segon van optar per l’acollida. Van rebre la nena que ara ja té dos anys quan tenia 9 mesos. No arribava directament de la mare biològica, sinó d’una altra família, que havia fet una acollida d’urgència directament de l’hospital. L’Alberto i la Mireia tenen la nena com la seva filla, tot i que saben que el procés d’acollida no facilita les coses, que estan obligats a passar una sèrie de controls i traves burocràtiques i que la petita té tot el dret a rebre un cop al mes la visita de la seva mare biològica. “En l’àmbit administratiu no tenim gaire res a dir. Som com els seus guardians, si volem fer qualsevol cosa, viatjar per exemple, hem de demanar permís perquè la tutela la té l’administració”, explica l’Alberto, que es mostra convençut que si a Catalunya s’optés per l’adopció oberta, com passa en altres comunitats, seria més fàcil i no hi hauria tants nens menors de sis anys en centres d’acollida. Ell no hi pensa gaire en la possibilitat que algun dia la seva filla torni amb la família biològica. O si marxa als 18 anys. Està preparat per afrontar-ho. “Ens ha servit conèixer les famílies d’acolliment d’urgència, on ella va estar fins als 9 mesos. És clar que es posen tristos, però ho superen”, diu. I sap també que hi ha casos, com ara el del Lluís Vallès i la seva dona, que als 18 anys van adoptar els dos nens que tenien en acollida. Ara tenen 25 i 26 anys i encara viuen amb ells.

Tot i així, està convençut que moltes persones descarten l’opció de l’acollida “per por del retorn”. A banda que l’ajut econòmic i el suport que reben és del tot insuficient. “En l’acolliment simple no tenim ni ajut per mare treballadora ni xec de guarderia. Et diuen que no és el teu fill i et fan pagar coses bàsiques com ara la medicació o la llar d’infants”, es queixa.

Castro no pateix per l’acompanyament que poden oferir a la nena. Ni pels problemes que poden tenir en l’adolescència. Ho afronten amb naturalitat perquè saben que “totes les famílies han de superar molts entrebancs i que educar no és fàcil per a ningú”.

Luca Tancredi Barone, un home gai, docent i periodista, que va acollir amb la seva parella una nena de 14 mesos que ara ja té 9 anys, opina que per sobre de qualsevol trava, acollir “és una experiència d’amor molt gratificant”. Ell anima a fer-ho i insisteix que “la societat ha d’entendre que per aquests nens és molt important poder tenir una família”. I, quan parla de família, li agrada aclarir que aquest model trenca dos estereotips. El primer perquè la nena “té una família molt extensa on no només té dos pares, sinó també una mare biològica, germanes, tres àvies i alguns besavis”. I el segon, “aquesta idea tan assentada en la societat que els fills són teus perquè porten el teu cognom i el teu ADN ”. “No és així”, subratlla, “els fills són seus. El teu paper és acompanyar-los fins que decideixin seguir el seu propi camí”.