“La persona gran maltractada sovint creu que la seva situació és normal”

No. Clarament no. La nostra és una societat que té una visió molt negativa del que és la vellesa. L’afrontem com una etapa a la qual no volem arribar, perquè no ens agrada el que comporta de pèrdues i de degradació. Una imatge com aquesta, que ens mostra el nostre futur més o menys immediat, condiciona sens dubte el rebuig cap al mateix concepte de gent gran. Si a sobre hi afegim els tòpics que associem a la vellesa com ara la dependència, el deteriorament cognitiu, la lentitud… Però el cert és que generalitzem una etapa amb estigmes que no són certs, perquè hi ha molta gent d’edat avançada que no és dependent, que té plenes facultats i és totalment autònoma. Potser el que hauríem de començar a superar són aquests criteris negatius i veure l’envelliment més com una oportunitat, perquè el cert és que envellir és un èxit de la humanitat. Abans la gent es moria amb trenta o quaranta anys, i ara la mitjana és de vuitanta-cinc anys les dones i vuitanta els homes. I la idea és que l’esperança de vida augmenti. El problema no és envellir, el problema és com envelleixes. Hi ha molt poca consciència social cap a les persones grans, i en tenim exemples cada dia. Els mitjans de comunicació van plens de reivindicacions de col·lectius molt diversos que pateixen discriminació i maltractament, però la gent gran amb prou feines hi surt.

D’una banda perquè la mateixa persona gran assumeix aquest rol negatiu que parla de convertir-se en una càrrega i en una despesa per a la família. I de l’altra, la mateixa societat propicia aquesta imatge negativa d’anar sumant anys. Des de la publicitat que ens omple de productes per no envellir fins al culte constant a l’eterna joventut. Ens volen fer viure en una mentida, perquè des que naixem estem envellint, i els metges ens diuen que el deteriorament fisiològic comença ja als trenta-cinc anys! Hem d’assumir que es tracta d’un procés natural que, ens agradi o no, tots haurem de passar. Sovint passa el mateix que amb la mort, de la qual no volem ni sentir a parlar. Queda un camí molt llarg per deixar d’estigmatitzar la vellesa.

Fa mal veure com pràcticament no se’n parla en els mitjans. L’exemple més clar el tenim el dia 15 de juny, un dia en què es vol conscienciar i sensibilitzar de la problemàtica. Una commemoració a escala mundial, i quina és la repercussió? Mínima a tots els nivells. Si fem referència a qualsevol altra problemàtica, com el dia de l’orgull LGTBI, se’n parla abans, durant i després a tot arreu. Vols més evidència que el maltractament a la gent gran és un tema poc visible? La societat té consciència d’altres problemàtiques, però no d’aquesta. Sense consciència social no hi ha ni reacció social ni reacció política. Parlava avui mateix amb un company que cada cop més ens estem trobant amb casos d’abusos sexuals a la gent gran dins del propi entorn familiar. Fills i nets que abusen sexualment de les mares i de les àvies. Aquesta realitat existeix i en canvi ni se’n parla, ni es tracta. No hi ha ressò, queda amagat. Tot i això, cal defensar com es mereix el grandíssim treball que fan els professionals dels serveis socials, de salut, assistencials i policials a l’hora d’afrontar el problema, perquè majoritàriament són ells els que avisen que en aquella casa hi ha una dona o un home gran que pateix. Malauradament, aquesta gran feina no ve acompanyada dels recursos i serveis que caldrien per donar la resposta que cal al maltractament a ancians. No deixo de preguntar-me per què no poden rebre aquests recursos i aquesta atenció que són habituals en altres col·lectius. I no hi trobo una resposta vàlida. Fa massa anys que treballem per capgirar la situació, i a vegades penso que la gent gran simplement no interessa. La qualitat de vida no la podem negar per motius d’edat. O és que hem de dir a la persona de vuitanta anys que ja no té dret a tenir una vida digna?

Perquè és habitual que la persona gran que rep maltractaments cregui que la seva situació és normal. Han viscut durant anys una situació anormal que s’ha acabat convertint en habitual. Que l’escridassin, que el tinguin apartat en una habitació, que li donin empentes o fins i tot que li peguin o que li agafin els diners forma part de la seva quotidianitat. No coneix res més i, per tant, no és conscient que la seva realitat no és la de tothom. Costa molt en aquests casos detectar el maltractament, perquè la mateixa persona afectada protegeix el seu entorn, sobretot quan hi ha algun tipus de dependència, física o emocional. S’aferren al seu maltractador o maltractadora perquè és l’única persona que tenen al costat i temen que si parlen els abandonarà. Bona part de la feina dels professionals de l’atenció social i d’entitats com la nostra és transmetre a la gent gran que no estan sols i que no s’hi quedaran si denuncien que són maltractats. A vegades s’atreveixen a parlar-ne amb el professional, però immediatament després els demanen que no ho expliquin a ningú.

La primera mancança que tenim és que no hi ha pràcticament estudis en profunditat sobre el nombre de persones grans maltractades tant a Catalunya com a Espanya. L’altre dia, en les jornades del 15 de juny, els Mossos d’Esquadra van presentar unes dades que parlaven de 1.186 persones majors de 65 anys víctimes de violència a la llar. Però aquestes dades fan referència només a les denúncies tramitades. A una persona gran li costa moltíssim denunciar, perquè la resposta judicial que se’n derivi acabarà afectant la seva vida, i no tothom està disposat a afrontar-ho. A més, no serà una resposta ràpida, i molts cops aquell ancià o anciana haurà de continuar compartint habitatge amb el seu agressor. Els casos més habituals que ens arriben són de maltractament psicològic, sigui per si sol o perquè estigui vinculat a altres tipologies de maltractament. Costa molt de detectar i sobretot d’acreditar, perquè no hi ha prou recursos ni equips que en puguin verificar l’existència. També hi ha molt maltractament econòmic vinculat al cobrament de la pensió o de la propietat d’un immoble que significa un valor del qual el maltractador es pot aprofitar. Hi ha també una part important d’engany, que amb l’excusa de fer-se el simpàtic o mostrar interès, el que busquen és una compensació econòmica. Cada cop hi ha més mala gent que sap que és més fàcil aprofitar-se de les persones grans, sobretot si són vulnerables. En algunes ocasions han arribat a deixar la persona al límit de la pobresa, sense diners i sense casa. Un altre dels maltractaments habituals és l’abandó per part de l’entorn, sobretot quan la persona és dependent, i finalment hi ha un calaix de sastre on s’inclou la resta de vulneracions de drets.

Qualsevol persona que pensi que està patint un maltractament o que sospiti que hi ha una persona que el pot estar patint, pot actuar. La recomanació és que només que hi hagi la sospita, cal posar el cas en coneixement dels Serveis Socials, dels professionals de la salut o dels mateixos cossos policials. Són els millors recursos per detectar una situació anòmala i poder resoldre-la. És comparable a la violència masclista que es vivia fa trenta o quaranta anys, que ja existia, però quedava tancada dins del domicili. Si no s’hagués arribat a superar aquesta mal entesa privacitat no s’hauria avançat tant en la detecció i lluita contra la violència de gènere. En el cas del maltractament de la gent gran, estem encara en aquest punt, que es pensa que forma part de la vida privada de cadascú, quan no és així. Els maltractaments són com les malalties, cal agafar-les a temps per evitar que siguin incurables. I tenim la sensació que en aquest àmbit anem a una velocitat molt lenta, quan la gent que se n’ha de beneficiar tampoc és que tingui tot el temps del món.

El que crec que seria important és disposar d’una llei específica per a les persones grans, perquè garantís els mínims per a la seva qualitat de vida. En l’aspecte penal, sí que disposem d’un grau sancionador en què es protegeix el factor vulnerabilitat, el factor discapacitat i el factor edat. Al meu entendre, encara ens manca una major sensibilitat per part dels operadors jurídics. Molts cops quan vas al jutjat amb un cas de maltractament de gent gran et responen que es tracta d’un problema social. Un problema social ho és tot! Suposo que entre els jutges i els fiscals passa el mateix que amb la resta de la població, que no tenen una especial atenció cap al col·lectiu. Ens urgeix aquest canvi de l’administració de justícia, una nova mirada cap a les persones grans. Només com a exemple, en la meva feina dec haver fet formació per a uns 7.000 professionals, i d’aquests només sis eren de l’administració de justícia. Alguna cosa falla.

Perquè és violència domèstica! Des de fa molts anys el Codi Penal recull el concepte de violència domèstica d’una manera genèrica. Tot i això, en els últims anys hem focalitzat el concepte només en la dona i, sovint, en una dona que no és gran. L’article, insisteixo, parla de violència que passa dins del domicili i, entre d’altres, també parla d’ascendents i persones que estiguin sotmeses a tutela. Malauradament als jutjats no acostuma a haver-hi aquesta sensibilitat que podria facilitar tot el procés.

La pandèmia va evidenciar encara més que som una societat que no té cura dels seus ancians. En ple confinament va saltar la notícia de l’assassinat de George Floyd a mans d’un policia als Estats Units i la reacció de rebuig va ser immediata arreu. La gent va sortir al carrer a denunciar la brutalitat policial. Al mateix temps, aquí es morien milers de persones grans en residències i als seus domicilis pel virus. Ningú no va sortir al carrer, ni es van fer debats ni programes denunciant-ho. Des de les administracions van trigar tres setmanes a reaccionar davant la situació que es vivia a les residències. Tres setmanes! El 36% de les morts per covid es van concentrar en les residències, on hi viu només el 0,8% de la població de Catalunya. I no ha passat res.

Crec que com a mínim seran més reivindicatives. La gent de més de vuitanta anys va viure una postguerra, crisis econòmiques i penúries de tot tipus. Són més conformistes i tenen molt assumit el sentit de l’obligació. Amb el canvi generacional, estic convençut que la gent reclamarà els seus drets i no acceptarà allò que no li convingui. Tot i això, el maltractament a la gent gran no és cap novetat. Ciceró en el seu llibre De senectute ja reivindicava el valor de les persones grans en una època en què començaven a ser discriminades i apartades. I parlem de 2.000 anys enrere.