KODO NISHIMURA
MONJO BUDISTA TRANSGÈNERE
“El budisme m’ha permès trobar-me i ho vull compartir”
El maquillatge és la meva passió i no ha d’estar renyida amb el budisme, al contrari. Estic orgullós del budisme integrador
Des del budisme considero que tinc una responsabilitat per lluitar contra la discriminació i a favor dels drets LGBTQ+
El monjo budista japonès Kodo Nishimura ha estat a Barcelona per promocionar el seu llibre Este monje usa tacones. Sé quién realmente eres (Amat), un llibre d’autoajuda en el qual explica la seva vida, com ha arribat a acceptar-se i com a través del budisme pot ajudar persones que, com ell, són membres de la comunitat LGBTQ+. És maquillador professional i li agrada pintar-se i posar-se talons i és fan dels concursos de miss i de les princeses Disney. Molt presumit, diu que totes aquestes característiques seves sumen i són perfectament compatibles amb ser monjo. Es va fer famós quan va sortir com a convidat en un episodi del programa de Netflix Queer Eye: som al Japó, on va ajudar “un noi acomplexat per la seva sexualitat, que se sentia atrapat per la conservadora societat japonesa, a estimar-se i a estar orgullós del que era”.
Diu al seu llibre que la seva manera de ser i la seva sexualitat va topar i fort amb la conservadora societat japonesa.
A la televisió japonesa quan jo era petit als homosexuals els ridiculitzaven, els feien protagonistes d’acudits, els menyspreaven. Mostrar la meva sexualitat va ser molt difícil perquè al meu país els homosexuals eren discriminats i jo vaig créixer pensant que havia d’avergonyir-me de ser com era. Ara la cosa ha millorat però continua sent difícil perquè el Japó és una societat tancada on costa acceptar valors que vinguin de fora, però és veritat que ja es comença a parlar dels drets del col·lectiu LGBTQ+.
I amb aquest llibre d’autoajuda pretén ajudar persones que s’han trobat en la mateixa situació que vostè?
Des de la meva posició de monjo budista que de professió soc maquillador i que a més a més soc membre del col·lectiu LGBTQ+, m’agradaria partint de les ensenyances budistes donar suport a gent sense importar quina sexualitat tinguin. Des del budisme vull fer saber que tots podem tenir més confiança en nosaltres mateixos si acceptem les diferències i aprenem a estimar el que som.
Com és que es va fer monjo budista?
Perquè crec en el budisme integrador i em ve de família: el meu pare també és monjo budista i jo vaig néixer en un temple. Em vaig formar com a monjo als 24 anys, després de tornar dels Estats Units, on havia anat a estudiar. Vaig fer tots els exàmens per ser monjo i em vaig ordenar mostrant-me tal com soc, cosa que havia amagat durant la meva infància i primera joventut. Jo intento compartir les ensenyances budistes amb els altres i ajudar-los a estimar el que són, siguin com siguin. El meu budisme és inclusiu.
Vostè al seu llibre parla, sobretot, de la seva sexualitat.
Sí, perquè legalment soc un home però jo no m’identifico amb un home, però tampoc soc una dona, tot i que sempre, sobretot de molt jove, he volgut ser una princesa.... però no vull canviar de sexe. Fins als 20 anys vaig pensar que era gai, però tampoc encaixo en la definició que es dona dels gais: persones que s’identifiquen amb homes i qui agraden els homes. Soc queer?, doncs tampoc. El que soc és membre de la comunitat LGBTQ+ però no pertanyo a cap categoria. Si vols, posa que soc transgènere.
No havia sentit a parlar mai d’un monjo budista transgènere com vostè, que es maquilla i du talons.
Jo tampoc. Crec que soc únic.
I ha pogut fer-se monjo?
Tot i que molta gent es pensa que tots els monjos són silenciosos, que es desprenen de tot i es vesteixen d’una determinada manera molt austera, i malgrat que jo no encaixo en aquesta definició perquè em maquillo i em poso talons i vestits bonics, sí, m’he pogut fer monjo. Quan vaig anar a estudiar a Nova York vaig aprendre que és molt important ser original i no amagar-te’n si n’ets i vaig veure que dintre del budisme, evolucionant amb el budisme, jo podia arribar a acceptar-me tal com soc. Vaig descobrir que el budisme és totalment obert i ha estat clau per alliberar-me. M’ha permès trobar-me i això és el que vull compartir.
A quina branca del budisme pertany?
En el budisme ens ensenyen que una de les parts més importants per arribar a la il·luminació, al nirvana, és la meditació. Jo pertanyo a una branca budista que es diu de la Terra Pura (Jodo Shu), que va ser fundada per Honen al Japó al s. XII, quan només els rics es beneficiaven de les ensenyances budistes i els pobres en quedaven exclosos. El fundador d’aquesta branca del budisme va veure que era molt difícil per a algunes persones, diguem-ne “normals”, arribar a la il·luminació fent meditació, aleshores va buscar una altra via per arribar-hi i va ensenyar a recitar i a invocar Amida Buddha, el buda celestial. La nostra branca del budisme, doncs, entén que invocant Amida Buddha podem arribar a la il·luminació.
És una branca pròpia del Japó?
L’escola de la Terra Pura, que és tolerant i inclusiva, és una branca del budisme Mahayana, que es practica principalment a la Xina, Corea i el Japó i és diferent del budisme Theravada, que es practica més a l’Àsia del sud i el sud-est asiàtic. En el budisme Theravada els monjos van amb roba de color taronja, es rapen el cap i viuen d’una manera molt senzilla, són cèlibes, no toquen els diners i normalment viuen dintre d’un monestir. Segueixen unes normes molt estrictes. Al Japó això no és així: podem viure a les nostres cases, també en temples, i normalment tenim una altra feina.
Com és que podeu tenir altres feines?
Això és així perquè històricament els monjos al Japó, on les autoritats volien erradicar el budisme perquè era una religió estrangera i per protegir el xintoisme, no podien viure de ser monjos i havien de treballar. Per això ara treballem. Jo soc maquillador, el meu pare és professor... però hi ha de tot. I ens podem casar, és clar.
I tenir fills?
Sí, sí. La religió és una cosa viva que s’adapta a la cultura i a la societat del seu temps. Els monjos, al Japó, com et deia, no podien sobreviure sense treballar, per això ara tots treballem. I, a més a més, som monjos perquè estudiem per ser-ho i per poder donar els serveis que necessiten els nostres fidels i les nostres comunitats. Quan vaig anar a Tailàndia vaig veure que tot era molt diferent; allà els monjos viuen del que els dona la gent del carrer i també l’ensenyança és diferent a la nostra. Ni tan sols saben qui és Amida Buddha.
I vostès no fan meditació?
Sí, i tant que en fem, però creiem que es pot arribar a la il·luminació sent una persona normal. Altres branques del budisme no creuen que la gent normal pugui arribar a la il·luminació. Jo, des del budisme, considero que tinc una responsabilitat per lluitar contra la discriminació; per això a través de les ensenyances i de la meva experiència intento ajudar.
I el maquillatge?
El maquillatge és molt important en la meva vida, és la meva passió. I no ha d’estar renyida amb el budisme, al contrari. Estic molt orgullós de la meva evolució i del budisme integrador que practico. Em considero una princesa en un cos de monjo. Des dels tres anys que em fascinava la sireneta Ariel de Disney, em posava faldilles, ballava... no he d’avergonyir-me’n ni deixar de ser monjo per això.
Però els monjos no són molt estrictes?
Sí, és veritat que els monjos són força estrictes i alguns professors meus de budisme em deien que havia de portar roba de monjo per tenir el respecte dels altres. Però vaig tenir la sort de topar amb un mestre que em va dir que el que realment era important no era com s’havia de vestir un monjo, sinó ajudar la gent. I jo ajudo la gent i dic a les persones del col·lectiu LGBTQ+ que tenen els mateixos drets que els altres. El meu pare, que també és monjo budista, em va protegir i em va ensenyar. A vegades alguns monjos budistes es fixen més en els detalls que en el que és realment important. Hi ha molta gent patint perquè és diferent i un monjo no s’ha de fixar en si està permès o no dur lluentons, sinó a fer el bé per aquestes persones.
Vostè exerceix de monjo?
I tant, al temple de la meva família a Tòquio. Ajudo en les cerimònies de la meva comunitat, si hi ha algun funeral o boda o algun altre ritual. Quan oficio una cerimònia vaig amb el vestit tradicional de monjo i no em maquillo. Però crec que puc ajudar més fora del temple, fent xerrades o amb aquest llibre, per exemple. Crec que és la meva responsabilitat sortir del temple per parlar del budisme, que és una manera de viure. Vull recordar a la gent que és molt important pensar i no només seguir les tradicions.
Però els monjos, també del Japó, majoritàriament són tradicionals.
Sí, la majoria segueixen les tradicions, viuen dintre dels temples i es dediquen, sobretot, a oficiar les cerimònies..., però a mi el que m’agrada fer com a monjo és ensenyar que cal acceptar les persones en la seva diversitat. En general hi ha un problema d’igualtat i al col·lectiu LGBTQ+ no ens consideren iguals. Jo soc crític amb els monjos que es queden enganxats als principis de la religió per continuar perpetuant aquest pensament conservador i perpetuant-se ells en el poder. Si tu estudies les bases del budisme realment el que diuen és que tots som iguals i que tots hem de tenir les mateixes oportunitats. Jo el que vull és fer despertar les persones i que sàpiguen que no només t’has de quedar amb les tradicions, sinó que cal anar al principi, que és on hi ha el que és valuós.
Tenia entès que en el budisme és molt important desprendre’t de coses materials, despullar-te... com menys tens menys sofriment, no?
Jo crec que no cal renunciar a res, tot i que és veritat que a vegades s’han de deixar els desitjos difícils i buscar realment la millor manera de viure. Si el meu desig és cantar com la Mariah Carey està clar que no es podrà complir i que hauré de cantar d’una altra manera. Però no cal que deixi de cantar. Conèixer-te a tu mateix i acceptar-se és un bon principi budista.
Com és que parla castellà?
Quan vaig anar a Nova York a estudiar art vaig fer durant dos cursos classes de castellà. Després vaig fer classes per internet amb una professora veneçolana, perquè ja saps que Veneçuela és un país on els concursos de miss tenen molta importància, i per això vaig triar una professora d’aquell país, per poder parlar del tema. A part, tinc amics que parlen aquest idioma. Un dels meus millors amics és de Barcelona, ciutat que visito sovint.
Un llibre autobiogràfic
A ‘Este monje usa tacones’ en Kodo Nishimura explica la seva vida des que era petit fins ara, la seva sexualitat, que va topar amb la societat japonesa, la seva manera de ser diferent dels cànons majoritaris i com, de mica en mica i gràcies al budisme, que és la religió dels seus pares i la seva i de la qual ha acabant sent monjo, ha acabat sentint-se bé amb el món. Amb aquest llibre vol ajudar persones que s’hagin sentit o que se sentin com es va sentir ella. Dona instruccions de com solucionar casos com ara els que va viure, amb un estil obert i clar i, sobretot, molt optimista. Hi diu coses com per exemple: “És molt important veure els altres sense perjudicis i parlar d’ells amb respecte”, “L’essència de l’ensenyança budista és: tot el món pot alliberar-se per igual”, “No persegueixis la falsa bellesa intentant ser una altra persona. Troba la teva pròpia bellesa, aleshores ningú podrà superar el teu estil”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
