Marxar de casa cap als 30
Només un 20,3% dels joves es poden emancipar, deu punts menys que el 2012
La precarietat laboral dificulta l’accés a l’habitatge
El jovent reclama més polítiques i recursos
Gairebé el 40% conviu en parella per afrontar les despeses
La possibilitat de marxar de casa dels pares depèn sobretot de tenir una feina estable que permeti pagar un habitatge. I això, ara per ara, per al jovent és com un somni. La taxa d’emancipació juvenil a Catalunya ha caigut en l’última dècada fins a deu punts: s’ha passat d’un 30% de joves que es podien independitzar el 2012 a les xifres del darrer trimestre del 2022, en què només el 20,3% dels joves d’entre 16 i 29 decideixen marxar de casa dels pares.
Segons les dades que recull l’Observatori Català de la Joventut, elaborat a partir de l’enquesta de població activa generada per l’Idescat, la taxa d’emancipació havia baixat amb força des de l’inici de la crisi econòmica del 2008 i s’havia mantingut per sobre del 20% fins al 2020, quan va tornar a disminuir fins a arribar al mínim històric del 15,5% el tercer trimestre del 2021.
L’evolució constata que els joves no poden emancipar-se quan volen i dilaten en el temps aquesta decisió depenent dels estudis, la feina i les dificultats amb què es troben per accedir al mercat lliure de l’habitatge. “El drama és que per a molts joves no hi ha cap més alternativa que quedar-se a casa”, defensa Irene Galí, autora de l’Informe sobre l’emancipació a Catalunya i la Unió Europea, elaborat per CCOO, en què s’analitza una realitat que situa l’Estat espanyol entre els onze països europeus on els joves s’emancipen més tard, a partir dels 30 anys. Segons les dades de l’Oficina Estadística de la Unió Europea, Eurostat, l’edat mitjana d’emancipació entre el jovent europeu el 2021 era de 26,5 anys, amb diferències notables entre els estats membres, entre els quals destaquen els suecs, que deixen el nucli familiar als 19 anys, i els portuguesos, que ho endarrereixen fins als 33,6, la xifra més elevada.
Fills sobreprotegits
Galí considera “molt injust” el discurs que es refereix als joves com uns “mantinguts que no volen sacrificar res i sense cultura de l’esforç”. Assenyala que “molts ni ho escullen”, perquè s’ha normalitzat una “estratègia familiar” per protegir els fills el temps que calgui fins que tinguin uns mínims garantits per fer la seva vida i evitar així un “descens social o abocar-los a la pobresa”. En aquest sentit, l’autora de l’informe assenyala que s’haurien de tenir indicadors de qualitat sobre el 80% dels joves que no s’emancipen per saber realment si no han marxat o han hagut de retornar perquè “s’han vist frustrats en el camí”.
L’estudi compara com aquestes dinàmiques de sobreprotecció no es donen en aquells països europeus amb una cartera de drets per facilitar als joves l’emancipació. “On no hi ha ajudes públiques, els joves estan exposats al mercat de treball”, lamenta Garí, amb una precarització laboral i salarial entre els més joves i una taxa d’atur juvenil de les més altes d’Europa.
Compartir per pagar
Segons les darreres dades, gairebé la meitat (45,3%) de la població de 25 a 29 anys està emancipada i gairebé el 40% escull conviure en parella, en vista de la necessitat de disposar de més d’un sou per pagar les despeses de l’habitatge. “No és el mateix projecte de vida compartir pis als 20 anys que als 30”, destaca la tècnica de CCOO, referint-se a un procés que s’allarga “més del que volen” i que obliga a postergar projectes de vida com la maternitat. “No es plantegen ser mares si no es poden mantenir elles”, conclou Galí, que critica la poca inversió de les administracions per ampliar un parc d’habitatge protegit que està “paralitzat” des de fa anys. Segons una enquesta del 2017, només un 4% dels joves emancipats hi tenien accés, quan les xifres en països com Dinamarca s’enfilen fins a un 21%; a Àustria, un 24%, i als Països Baixos, un 30%.
El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), que aplega un centenar d’entitats juvenils, amb més de 200.000 joves associats, llançava a mitjan 2022 un crit d’alerta a la classe política per actuar contra “l’emergència juvenil” i per reclamar més recursos.
El conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, s’hi comprometia fa uns dies en la comissió de Joventut per fer una “despesa eficient” des d’etapes més primerenques com ara l’adolescència i la infància. Unes actuacions que s’han de concretar en el nou Pla Nacional de Joventut 2030 i que ha d’incloure mecanismes d’avaluació més eficients per analitzar l’acció de govern. A través dels contractes programa amb els ens locals (ajuntaments i consells comarcals), s’adjudicaran més de 12 milions d’euros fins a l’any 2025. Les oficines joves des d’on s’ofereix informació i assessorament s’han desplegat a tot el territori, un cop oberta la del Segrià. L’any passat, un total de 316.052 joves van fer prop de 400.000 consultes relacionades amb l’oferta formativa (25%), amb ocupació (22%), i amb salut i esports (15%).
