Societat

Patrimoni

El pont renascut

La davallada del nivell del pantà de Susqueda deixa a la vista construccions com el viaducte de Querós, que no apareixia des de feia 15 anys

El poble homònim havia arribat a tenir un centenar d’habitants

L’aigua acumulada ahir suposava el 36,09% de la capacitat de l’embassament
L’alcaldessa de Susqueda adverteix que la pista que hi mena està tancada

La falta de pluges i la consegüent davallada del nivell dels rius i embassaments estan permetent redescobrir edificis submergits sota les aigües. En el cas del riu Ter, el primer element icònic que sol sortir a la superfície és el campanar de l’església de Sau, però si el nivell de l’aigua continua baixant com ha passat en les darreres setmanes, aleshores afloren altres construccions més cares de veure. És el cas del pont de Querós, a la part inicial del pantà de Susqueda, al terme de Sant Hilari Sacalm. Tot i fer de mal arribar-hi, darrerament força excursionistes hi han anat empesos per la curiositat i, en el cas dels que tenen arrels a les Guilleries, potser també per nostàlgia, com es pot comprovar amb les imatges difoses a les xarxes socials. Per a molts ha estat una notícia saber que existia aquesta construcció.

Tenint en compte que el pont de Querós només és enterament visible si el nivell del pantà baixa del 40% de la capacitat –-sortosament per a l’abastament d’aigua, això no és habitual–, no és estrany que la reaparició anterior es remunti al desembre del 2007 i molts mesos de l’any següent. Ahir, hi havia 84 hectòmetres cúbics, dada que representa el 36,09% de la capacitat de l’embassament. Per aquestes dates del 2022, Susqueda estava ple en un 62,5%. Encara pitjor estava ahir Sau, amb sols un 15,71% d’aigua, quan ara fa un any el percentatge era del 47,7%.

Una construcció elegant

Des que van fer la presa, inaugurada el 1968, el pont no du enlloc, però abans havia estat una peça clau del camí que anava de Sant Hilari al Collsacabra, i que creuava la vall formada pel Ter. El van construir al segle XVI en substitució d’unes palanques precàries. Té unes formes que recorden els ponts gòtics: està sostingut per tres grans pilars de carreus amb quatre arcades en arc de mig punt, les dues centrals –molt elegants– més grans que les dues dels extrems. El sòl del camí el van fer de còdols. No obstant això, l’aspecte que ha sobreviscut fins als nostres dies es deu a una reforma que van haver de fer a finals del segle XVII i una altra de principis de la dècada dels quaranta. Totes dues, per reparar danys causats per unes riuades, molt freqüents en aquest tram del Ter abans de construir-se els pantans.

Els que el van poder veure en la reaparició anterior afirmen que es nota més deteriorat, un fet que a simple vista es detecta per l’estat de les baranes de pedra, força enrunades. Tot i que aquests dies n’hi ha que hi passen pel cim, no sembla recomanable. El camí més curt per accedir-hi és a través del terme de Susqueda, per la pista que, des de la presa, ressegueix el marge esquerre de l’embassament. La seva alcaldessa, Eva Viñolas, recalca que el camí està tancat i que la gent no intenti apropar-s’hi amb cotxe. “De tota manera, la reaparició del pont de Querós de moment no està provocant cap massificació”, deia aquesta setmana.

Despoblament

El nom del pont correspon al poble que hi havia a la vora, engolit pel pantà a excepció d’uns masos i l’església, situats a cotes prou elevades per salvar-se de la inundació. Va ser un municipi independent entre la dècada de 1830 i el 1899, any en què va quedar integrat a Sant Hilari Sacalm. Quan els van fer marxar per les obres, a Querós ja no hi quedava gaire gent, explica a aquest diari l’historiador Joan Llinàs, coautor de diversos treballs de recerca sobre aquest territori. “A la dècada dels vint –continua Llinàs–, hi devien viure un centenar de veïns, repartits en una vintena de masies, però de mica en mica van anar marxant; hem de tenir en compte que allò era un cul de món.” D’aquell poble disseminat, es van salvar de l’aigua del pantà l’església de Sant Martí, situada a prop del pont, i unes poques cases, de les quals avui n’hi ha només un parell en condicions. La resta de les supervivents són tan sols ruïnes. Entre les quals, destaca Serrallonga, la que va donar el sobrenom a Joan Sala, el llegendari bandoler de Viladrau. Sala hi va anar a viure en casar-se amb la pubilla de la casa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

La polèmica ‘invasió’ de la fórmula 1 a Barcelona

Barcelona

Un gran memorial a cel obert

Portbou
SOCIETAT

Reaccions de tot tipus entre els restauradors per Temps de Flors

girona
ciència

La UB identifica mutacions que causen dos tipus de ceguesa

Barcelona
Societat

Inversió de 620.000 euros per mitigar la calor a Sant Cugat

Sant Cugat del Vallès
MEDI AMBIENT

Viladecans vol doblar el nombre d’arbres urbans en sis anys fins a arribar als 30.000

Viladecans
RELIGIó

La presència dels Claretians a Lleida s’acabarà a l’agost després de 140 anys

LLEIDA
SOCIETAT

Commemoraran l’arribada de La Canadenca al Pallars

TREMP
Tot Recordant

Jacqueline Kennedy, la primera dama més jove de la història dels Estats Units