Societat

M. ÀNGELA BATLLE PUIG

ACTIVISTA DE CÀRITAS

“Ens cal una mirada plena d’optimisme”

Vaig superar aquesta situació evadint-me, sempre m’he evadit. A aquella nena mai li vaig dir res, no valia la pena
Soc una dona valenta i tossuda i he tirat endavant agafada a això. També pensant que no estic sola, que no puc estar sola

El seu pare, Paulí Batlle Estany, era tractant de cebes, les comprava als pagesos i les portava a Barcelona. Cada dimarts anava a la ciutat comtal a vendre-les i tornava amb el camió ple de carbó sec. La seva mare portava la botiga del poble, una botiga antiga que ja no existeix. L’avi els va ajudar a comprar la casa i de mica en mica els pares li van anar tornant els diners. En aquest context de postguerra cal situar la infància de la M. Àngela, una dona optimista que no s’ha arronsat mai davant les dificultats. Una història habitual, com tantes altres, i al mateix temps extraordinària.

Com recorda aquells anys de formació?
Per sort, de petita vaig poder anar a l’escola, però com que mai he anat a buscar la titulació, l’Ajuntament de Girona em té registrada com si no sabés escriure. Però m’és igual, no passa res. Això sí, a casa era l’encarregada de fer els dinars el diumenge..., de fer l’arròs. He de dir que la cuina sempre m’ha agradat molt! Ara bé, jo sé fer guisats antics, aquella cuina del xup-xup, com diu l’Arguiñano. També vaig formar part del cor del poble, m’encantava cantar, cosa que ara no puc fer, ja que en el meu segon embaràs ho vaig passar molt malament, vaig tenir tantes nàusees i tants vòmits que les cordes vocals van quedar afectades. Els metges em van recomanar anar a Barcelona per trobar-hi una solució, però com que no era un problema greu i no podia perdre la veu, vaig decidir deixar-les tal com estan. Suposo que no em guanyaré la vida cantant; per tant, ja està bé així. Va ser un embaràs un xic difícil, però va anar molt bé i la meva filla està molt maca i la seva filla gran m’ha fet besàvia. Soc besàvia d’una nena que ja té nou anys.
No tot van ser flors i violes.
De petita també vaig patir assetjament. Els diumenges solíem anar a jugar a casa d’una nena del poble, érem molta colla! Com t’he comentat, la meva família tenia la botiga, així que la meva mare em donava un plàtan que era massa tou, un tall de xocolata o pa amb mantega –de la groga, no de la blanca perquè no es podia vendre–... per així tenir alguna cosa per menjar, però només d’arribar aquesta nena m’exigia el meu berenar. Si volia jugar, l’hi havia de donar. I totes aquelles vegades que no portava res, em feia anar a darrere els xiprers i feia que tots em tiressin pedres, i si em tocaven, els havia d’avisar. Vaig superar aquesta situació evadint-me, sempre m’he evadit. A aquella nena mai li vaig dir res, ni de gran, considero que no valia la pena. A la vida he anat trampejant les dificultats i he anat fent. Amb mi mateixa soc dura, sé que si no hi poses ganes no tires endavant. En aquest món si una no és valenta, se la mengen, l’ofeguen. Sempre s’ha dit: el peix gros es menja el petit. I això m’ha passat a mi.
De Sant Jordi a Girona.
Vaig viure a Sant Jordi Desvalls fins als quinze anys, després em vaig establir a Girona per estudiar comerç. Aquesta aventura va durar quatre anys perquè en aquella època l’Eiximenis no estava fet. Nosaltres vam estrenar l’Eiximenis! Mentrestant vaig aprendre a cosir. Anava a la plaça Independència, on hi havia una noia que en sabia molt, i allà em vaig treure el títol de tall i confecció, en soc professora. Després la meva germana va ser mare d’un nen i va anar a viure a les Planes d’Hostoles. Tant ella com el seu home eren professors. Jo els vaig acompanyar, necessitaven algú que cuidés la criatura mentre treballaven. Vaig fer de “dida”. Vaig conèixer el meu marit en una festa i bé, als 25 anys, ens vam casar i als 26 vaig ser mare per primera vegada. Vaig fer de modista i ho vaig deixar per anar a Sant Feliu de Guíxols i agafar un hotel. Més endavant vaig tornar a Girona i vaig agafar el bar de l’institut. A Sant Feliu només hi vam estar un estiu perquè ens va anar malament, ens van enganyar. Ens van dir que hi havia molta feina, moltes reserves i, la veritat, no hi van ser.
Ha fet gairebé tots els papers de l’auca.
No he passat gana, però no sempre he pogut menjar el que he volgut. De viuda cobrava molt poc. Jo no he tingut mai un sou, sempre he treballat en família; per tant, no tinc dret a res. Jo no he cotitzat mai i he treballat tota la vida. Quan jo treballava, els marits no podien assalariar les seves dones i quan va ser l’hora en què sí que se’m podia assegurar, ja era massa gran. Vaig estar 22 anys portant el bar de l’institut Vicens Vives. No recordo l’any concret en què vam començar, però va ser poc després del trasllat. Abans l’institut era a prop de la catedral. El primer any, els infants portaven l’entrepà, però com que no tenien temps i perdien moltes hores de classe, es va decidir posar un bar. Nosaltres, a través d’uns coneguts, vam poder entrar-hi. Aleshores vam posar-ho tot: taules, cadires, cuina..., tot el que es necessitava, i així vam començar! No et sabria dir l’any, ja que temps després d’obrir el bar, van entrar a robar i ens ho van cremar tot. Es van cremar tots els llibres. Eren llibres on teníem anotats els horaris, els menús..., era la nostra història. Ho teníem tot col·leccionat, en aquells quaderns hi teníem anotat el dia que començaven l’escola i el dia que acabàvem de treballar perquè començaven les vacances. Era l’organització de tot l’any. Mai vam saber qui havia sigut. Aquest fet va suposar moltes pèrdues. Mentre portàvem la gestió del bar, compràvem els productes a preu de mercat, però havíem d’oferir-los a un preu molt més econòmic perquè era un centre i, és clar, anàvem justos. Això feia que a l’estiu haguéssim d’anar a treballar a la costa. Jo he estat fent gel durant molts anys! A les nou del vespre anava a treballar, fins a les set del matí; hi passava tota la nit. Això ho feia durant les vacances d’estiu.
Es considera afortunada amb tot aquest recorregut?
Considero que he tingut una vida un pèl particular. Com he comentat, he fet de cuinera, he fet de mestressa de casa, he cuidat criatures, he anat de minyona a casa de senyors... Els primers mesos de casada em vaig posar com a modista i en quinze dies vaig tenir unes catorze o quinze clientes; m’anava bé, tenia feina. Fins que un dia el meu home va voler anar a passejar i li vaig dir que no podia perquè tenia pendents un parell d’emproves. Aleshores ell em va contestar que ja podia plegar, que ell s’havia casat per tenir una dona. Crec que podia haver estat una bona modista, però a partir d’aquí vaig començar a dir a les clientes que no podia, que no podia... i vaig acabar plegant. Després ja vaig ser mare, va venir la primera criatura, vàrem tenir l’hotel a Sant Feliu de Guíxols, no ens va anar bé..., i al cap d’un temps, vam agafar el bar de l’institut.
Quin ha estat el camí que l’ha portat a Càritas?
La Maria, professora de l’institut, em va obrir les portes de Càritas ja fa dos anys per formar, juntament amb la Dolors, el grup Compartim Aficions, una activitat emmarcada en el programa d’acompanyament a les persones grans que ofereix l’entitat, on inicialment vam començar fent ganxet. Quan ja feia un temps que havíem començat, va afegir-se una altra dona que ens va ensenyar a fer mitja i una altra va venir per mostrar-nos quin era el procés per crear una colònia; fins i tot va visitar-nos una cuinera que ens va ensenyar a fer un tronc de Nadal... També hem fet jocs per veure la nostra capacitat visual o per saber resoldre problemes, jocs de memòria, etc. Aquest espai de participació que genera Càritas és preciós, sobretot per a totes aquelles persones que estem soles. Amb motiu de Temps de Flors, hem fet floretes que han servit per adornar la façana de Càritas, aquí a la pujada de la Mercè. Ens ha quedat molt bé! Per sort també hi ha col·laborat un grup de noies joves. Elles han sigut les encarregades de penjar-les perquè a nosaltres això de pujar escales ja no ens va gaire bé. No m’he considerat mai una persona emprenedora però soc molt pesada. Quan tinc una idea, procuro que aquesta sigui factible, que es pugui dur a terme. Aquests dos últims mesos que he estat malament m’he entretingut molt a casa, no he pogut assistir a la nostra cita setmanal, però he treballat des de casa. Abans de començar el Compartim Aficions no havia tingut contacte amb l’entitat. La meva experiència amb Càritas és bona, estic contenta. La colla que hem creat és extraordinària. Vam començar dient-nos bon dia i adeu i hem acabat tenint una relació tan propera que quan ens veiem i ens acomiadem ens fem una abraçada i un petó. És molt acollidor. Desitjaria que fossin moltes les senyores que vinguessin perquè potser podríem compartir més coses de les que compartim. En el grup Compartim Aficions no s’ha de demanar permís a ningú, s’ha de venir amb ganes de fer i voler participar. Ens coneixerem, ens abraçarem i donarem la benvinguda. Ens trobem els divendres al matí, de dos quarts d’onze fins a l’una. Ara som unes deu participants, encara que sempre n’hi ha alguna que falla perquè amb l’edat que tenim..., però, des de fa poc, l’equip s’ha ajuntat amb el jovent de Càritas Jove de Girona. Cada quinze dies ens trobem el diumenge per aprendre i compartir una estona de conversa i companyia. El Compartim Aficions es converteix en el Club del Ganxo, un espai intergeneracional amb una mirada plena d’optimisme, que posa èmfasi en l’intercanvi vivencial.
La satisfacció se li nota a la cara.
No estic del tot contenta de com he fet les coses, podia haver-ho fet millor. Soc molt exigent. Hi ha coses que no les tornaria a fer, sobretot en l’àmbit personal. Saps què passa? Que pel fet de ser la petita d’una família tothom es veu amb cor de manar-te i de dir-te el que has de fer. Soc una persona a qui no li ha agradat mai manar, i et diré per què: el que mana es pot equivocar; el que obeeix, mai. I aquest és el meu fonament. No manar, fer. Fer el que convingui, el que l’altre no pot, intentar solucionar les coses que no van bé..., com un comodí. És la meva manera de ser. Em considero una dona valenta i tossuda i he tirat endavant agafada a això. També pensant que no estic sola, que no puc estar sola, que hi ha molta gent al meu voltant; sempre trobaré algú disposat a ser-hi, algú disposat a poder ajudar, a poder dir una paraula agradable, que reconforti, que et posi de peus a terra. Si hi ha alguna persona que se sent sola, que no s’hi senti, hi ha una història que explica que hi havia dues persones que anaven caminant i que sentien el trepig d’una altra, i que es giraven i no veien a ningú, però el que sí que observaven eren les petjades a terra... i es preguntaven de qui serien. Era Jesús que els estava seguint. Tu no el veus, però ell és allà. Per tant, no hi ha cap persona que estigui mai sola, per poc que hi cregui, no està mai sola. Mai.

No estem soles

M. Àngela Batlle Puig va néixer a Sant Jordi Desvalls el juliol del 1938. Filla d’una família treballadora, la seva vida és una història de superació i entrega. És una dona activa i disposada. La seva valentia i tenacitat, la seva creativitat i l’optimisme l’han portat a superar totes les dificultats que se li han presentat. Ha fet mans i mànigues per guanyar-se la vida, un camí amb entrebancs, però també amb moltes alegries. Ha fet de cuinera, de dida, de mestressa de casa, ha cuidat criatures i ha regentat un hotel, ha sigut modista durant un temps, ha treballat els estius fent gel a la costa i va portar el bar del Vicens Vives durant molts anys. No es considera emprenedora, tot i que són pocs els que poden presentar un currículum tan atapeït. Actualment participa en el Compartim Aficions, de Càritas, adreçat a les persones grans, especialment a les que es troben soles. La religió és l’altre puntal que l’ajuda a combatre la soledat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Jordi Fulcarà

“La societat no és conscient de la tasca que fem des del sector pesquer per retirar plàstics del mar”

Ferran Martínez
PATRÓ MAJOR DE LA CONFRARIA DE BLANES

“El projecte Pesca Neta i les jornades ‘La Mar de Net’ són primordials”

Itàlia
El drama de la migració

No és emergència, és negligència

Roma
MONTSENY

Recuperen la placa de bronze robada al cim del Matagalls

MONTSENY
barcelona

Quan la Mercè esdevé patrona de Kíiv

barcelona
barcelona

Un nou pla d’enllumenat per solucionar-ne el dèficit als carrers

barcelona
turisme

Edificis de pedra seca o pallers podran ser “allotjaments turístics singulars”

Barcelona
ESTER CAPELLA
CONSELLERA DE TERRITORI DEL GOVERN DE LA GENERALITAT

“El traspàs de Rodalies, una condició per a la investidura”

barcelona

Rebuig a la planta d’asfalt

dosrius