Societat

l'entrevista

“Al matí, venia al metro, i a la tarda anava a classe”

Vostè estu­di­ava a la uni­ver­si­tat de Dakar i més tard va anar a Lomé (Togo) on va entrar al negoci fami­liar. Tenia la vida solu­ci­o­nada, per què va deci­dir emi­grar?

Els fules diem que quan arriba l'hora de mar­xar que­dar-se a casa és un des­ho­nor i el 1990 vaig anar a París per con­ti­nuar els estu­dis. No em vaig poder matri­cu­lar, tenia el visat ade­quat i vaig mar­xar a Niça, a casa de la meva ger­mana, on vaig tro­bar feina a la cuina d'un res­tau­rant. Era un infern però vaig resis­tir fins a l'any 1991, quan es va obrir un procés de regu­la­rit­zació a Espa­nya i amb tres cosins vam pagar a una màfia perquè ens passés al País Basc. Vaig estar un temps a Donos­tia, més tard vaig anar a Bar­ce­lona i aquí em vaig que­dar.

Sense diners, sense con­tac­tes?

Els pri­mers mesos vaig viure gràcies a un petit capi­tal gua­nyat tre­ba­llant, després vaig fer de vene­dor ambu­lant i amb un grup de com­panys vam anar a la Dele­gació del Minis­teri de Tre­ball de Bar­ce­lona, on ens van acon­se­llar que pre­sentéssim les sol·lici­tuds de regu­la­rit­zació en l'àmbit d'obres i ser­veis. Vaig tenir sort, a l'abril del 1992 ja tenia els papers de residència i més tard un con­tracte de tre­ball.

Dit així sem­bla molt sen­zill.

Ni s'ho pensi. Els meus cosins no van aguan­tar la clan­des­ti­ni­tat i van tor­nar a França; jo vaig apos­tar per la venda ambu­lant, però el pri­mer dia al car­rer la poli­cia m'ho va requi­sar tot. Fins que no vaig tro­bar una xarxa de sene­ga­le­sos, que havien arri­bat als anys vui­tanta i anàvem a ven­dre al Por­tal de l'Àngel, va ser molt difícil. Teníem un pro­blema d'habi­tatge i al 1992, amb el meu con­tracte de tre­ball, entre tots vam ajun­tar 250.000 pes­se­tes (1.500 euros) per dipo­si­tar-los com a fiança i vam llo­gar un pis.

Ja tenia experiència en el món asso­ci­a­tiu al Sene­gal?

Havia mili­tat a les orga­nit­za­ci­ons estu­di­an­tils d'esquerra, però aquí s'hagué de fer una nova xarxa. Vaig estu­diar cas­tellà i català, vam tre­ba­llar per uni­fi­car l'asso­ci­ació de sene­ga­le­sos que s'havia creat a l'any 1988, la vam reforçar a par­tir de les xar­xes de barri i ja a l'any 1998 vam par­ti­ci­par al pla inte­gral i a la Set­mana Inter­cul­tu­ral del Nucli Antic.

Aquell any va con­ti­nuar els estu­dis?

Em vaig apun­tar a un màster sobre coo­pe­ració i code­sen­vo­lu­pa­ment que vaig cur­sar a Madrid. Al matí, venia al metro, i a la tarda anava a classe. Sem­pre he com­bi­nat la lluita per la super­vivència amb els estu­dis i aquest fet m'ha obert mol­tes por­tes per tre­ba­llar en diver­ses asso­ci­a­ci­ons, des de SETEM a ACISI.

És com­pli­cat ser immi­grant a Cata­lu­nya?

L'experiència m'ha ense­nyat que tan impor­tant és que pre­gun­tem als immi­grants com veuen la soci­e­tat d'aco­llida com saber com aquesta soci­e­tat els veu a ells. Per a mi el més impor­tant és la mirada, ja que si a mi, que sóc immi­grant, em miren d'una manera posi­tiva, no de por, ni de rebuig, tot­hom pot enten­dre que jo em sen­tiré mem­bre actiu d'aquesta soci­e­tat. Crec que cal crear espais de comu­ni­cació, ja que estem par­lant de per­so­nes que viuen, tre­ba­llen i com­par­tei­xen una mateixa escala i ni tan sols els conei­xem el nom. D'altra banda, jo que visc a Cata­lu­nya, reco­nec la seva iden­ti­tat i vull for­mar-ne part, no em val que em diguin “tu ets immi­grant i mai no seràs com nosal­tres”, perquè sé que quant més temps pas­ses en un lloc fas amics i aquests t'aju­den a can­viar la visió d'una soci­e­tat alhora que tu els aju­des a superar els seus pro­pis pre­ju­di­cis enfront dels immi­grants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.