Reportatge

D'ofici, faroner

Viure en un far s'allu­nya sovint d'allò que la lite­ra­tura ha miti­fi­cat. El de faro­ner, farer, farista o faro­ler (avui dia tècnics d'ajuts a la nave­gació) era, en rea­li­tat, un ofici molt dur: es vivia i tre­ba­llava al mateix lloc, aïllat, la família tenia difi­cul­tats per acce­dir a la sani­tat, a l'edu­cació, els sub­mi­nis­tra­ments no sem­pre arri­ba­ven i, a més, hi havia poca segu­re­tat. Aquesta ves­sant humana és la que l'his­to­ri­a­dor i arxi­ver, David Moré, nét i besnét de faro­ners, i un dels millors espe­ci­a­lis­tes en l'estudi dels fars i els faro­ners, ha publi­cat en el lli­bre La vida en los faros de España. El Cuerpo de Tor­re­ros de Faros o de Técni­cos Mecánicos de Señales Marítimas (1851-1992).

Aquest tre­ball és el resul­tat de més de deu anys de recerca en diver­sos arxius i inci­deix espe­ci­al­ment en el dia a dia dels habi­tants dels fars, en el seu tre­ball i orga­nit­zació, en la relació amb el ter­ri­tori i també en les rela­ci­ons huma­nes que s'hi esta­blien. Moré, que prové d'una nis­saga de catorze faro­ners, recorda com una ordre minis­te­rial va posar fi al cos de tor­rers de fars l'1 de gener de 1993 i com els –fins ales­ho­res– fun­ci­o­na­ris de l'Estat van pas­sar a depen­dre, com a per­so­nal labo­ral, de l'auto­ri­tat portuària (la mei­tat) o a desen­vo­lu­par altres tas­ques, sense per­dre la con­dició de fun­ci­o­nari, que res tenien a veure amb el seu ofici.

Avui dia els fars fun­ci­o­nen a ple ren­di­ment, ja que, explica Moré, les noves tec­no­lo­gies que fan ser­vir els nave­gants fun­ci­o­nen gràcies a un GPS dife­ren­cial que cor­re­geix les des­vi­a­ci­ons del satèl·lit. I aquests es tro­ben als fars.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.