Societat

LA CRÒNICA

DE barcelona

Bosc cremat

Proposta de recolliment espiritual per aquesta Setmana Santa: una visita als boscos cremats fa quinze dies, abans que la terra s'empassi la cendra, la primavera proveeixi de llavors i pol·len, i el verd torni a escampar-s'hi.

Hi vaig anar l'altre dia. Un bosc de canelobres carbonitzats. Feia sol a la nit. Faltava l'ombra de les fulles, però tot era ombra: l'ombra encarnada del bosc inexistent. Els músculs despullats dels turons tenien els pèls de punta, amb impudícia i perversió. El terra era flonjo de cendra. No s'acabava mai. Jo era l'únic microbi que es movia entre la barba forta i agressiva del mort.

No hi havia amagatalls, era una palissada caòtica amb embulls de filferros rovellats, una presó amb els barrots per dintre. Les soques dels arbustos empunyaven des de sota terra manats de quatre o cinc punxons defensius, a punt d'enforquillar-me si ensopegava i hi queia a sobre. Hi havia rams de troncs pelats de bruc i cirerer d'arboç, també preparats per empalar-me. Tot eren siluetes petrificades en l'espasme del dolor i la cendra de la renúncia. Era el bosc de les tortures, amb cames i braços mutilats caiguts de les alzines, estesos al voltant del tronc, que tenia la cuirassa de suro arrodonida, amb la pell plena de butllofes petites i el color verdós i platejat del carbó. De tant en tant, estès, el cos d'un pi sencer, desfalcat i desplomat.

En un catàleg de silencis, el silenci del bosc cremat és a l'última pàgina, abans de tancar. Només l'aire estèril tenia el pas franc entre els troncs i les branques rígides d'haver-se mort. Duia olor de socarrim, però era mut i sec. Passava sense fer refregar-se les fulles, ni grinyolar les branques i els troncs. Cap piuladissa, cap ocell s'embrutia les urpes en una branca negra, cap aleteig sorprès. Els ocells havien volat com les fulles, com els altres animals, menys els pobres cargols; no hi havia ossos, per terra, només alguna closca aquí i allà. El tronc d'arbust llarg i sinuós, mirat de prop, deixava de ser la serp carbonitzada. Però pujava del fons del barranc el glopeig d'un rierol, que el bosc vestit no m'hauria deixat ni imaginar. Vaig poder veure'l al fons de tot. Tenia lliures de cendra les vores i passava tal com se sentia, net.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
LA CRÒNICA

Les mestres que fan collir pedres

CRÒNICA

Defensors davant la burocràcia

Societat

L’Ajuntament de Badalona estudia ara com reobrir l’alberg municipal

Badalona
Teresa Prados
Portaveu de No esteu soles, en defensa de les víctimes d’agressió sexual

“Les víctimes senten que han provocat l’agressió sexual”

Badalona
Societat

Planten el Dimoni de les Festes de Maig a Badalona

Badalona
equipaments

Enderrocament “d’urgència” i “per seguretat” de l’edifici de l’Escola de Vela

platja d’aro
sequera

Només 17 hm³ per als regants al Baix Ter

LA TALLADA D’EMPORDÀ
urbanisme

Adjudiquen la rehabilitació de les cases del castell d’Amposta

AMPOSTA
GIRONA

Finalitzen les obres de l’enllumenat d’accés als jardins de les Pedreres

GIRONA