Un pòsit de bellesa

A la serra de la Mussara hi havia instal·lat el campament de les Milícies Universitàries amb el nom de Los Castillejos. Els estudiants hi complien el servei militar en dos estius, i podien sortir-ne amb l'estrella d'alferes. El complex militar ocupava el llom de la serra envoltat de penya-segats. Els soldats estaven escampats per la muntanya, dormint en tendes de lona que recordaven les dels indis. Entre el professorat encara hi havia oficials que havien fet la guerra espanyola, i que, per tant, portaven mala bava. Tot era força primitiu, precari i, en certa forma, absurd.

El moment culminant era el dia de la Jura de la Bandera. Un acte solemníssim en el qual els soldats juraven fidelitat a Espanya i després desfilaven d'un en un per fer un petó al drap sense perdre el pas. Era una jornada “de portes obertes”, hi venien els familiars dels acampats i també les autoritats de consuetud. Al comandament li convenia mostrar una imatge idíl·lica, per la qual cosa s'emblanquinaven parets i pedres i s'amagava la brossa. Llavors varen tenir la brillant idea d'envoltar les tendes amb gespa. Consultats alumnes de peritatge agrícola, opinaren que no hi havia temps per a sembrar gespa, i que no creixeria. Aconsellaren plantar ordi, en tot cas, i regar-lo molt perquè era més fàcil que en pocs dies florís. Tothom es va abocar a la feina, cavant la terra eixorca i bolcant-hi samals d'aigua. Tanta era l'expectació que fins les formacions militars quan desfilaven cantaven amb la tonada de La Madelón: “Vamos a ver si crece la cebada... vamos a ver si crece de una vez... vamos a ver si crece para la Jura... vamos a ver!...”

Dit i fet: en el gran dia aparegueren les tendes envoltades de gespa verdosa i ufana i els visitants s'emportaren una gran impressió del confort del campament! Pocs varen reconèixer l'ordi plantat. No cal dir que l'endemà ningú es va preocupar més del sembrat, que es va anar quedant musti i groguenc fins a desaparèixer cremat pel sol.

Observant aquesta setmana els preparatius del Temps de Flors, amb la gran quantitat de persones abocades a engalanar les places i els carrers, amb el nervi tensat per la immediatesa de la inauguració, hem de traçar un paral·lelisme amb aquell ordi del campament: una gran feinada que tindrà vigència per vuit dies. Un temps breu, que exigeix que milers de ciutadans i forasters no el deixem passar en va i celebrem la inventiva i el treball de tanta gent implicada. És la setmana gran de Girona en plena primavera! Després tot passarà i tornarà la feina de desmuntar-ho. Però hi ha un fet que reconforta: gràcies a l'obstinació de determinades persones, no tot és efímer, sinó que cada any queda un pòsit de bellesa permanent que s'incorpora al conjunt monumental del Barri Vell en forma de millora dels espais. Aquest fet, per si sol, justifica la precarietat de la mostra.