La pregunta o les preguntes

No ens poséssim pas ner­vi­o­sos. Les coses s'han de fer bé i al ritme que manin les cir­cumstàncies. Però és ben cert que els ciu­ta­dans del país, la base, cen­te­nars de milers dels que es van mobi­lit­zar quan calia i que tre­ba­llen per asse­gu­rar un millor futur per al país, s'intran­quil·lit­zen quan com­pro­ven que les coses no mar­xen tan bé com vol­drien, no van tan de pressa com desit­gen. Saben que són els par­tits i el Par­la­ment i el govern els que han d'admi­nis­trar la seva força expres­sada al car­rer. Ara mateix, els veu enca­llats a deci­dir dues coses ben sen­zi­lles: la data del referèndum i la pre­gunta a fer. El ciu­tadà pot creure que la causa de tants dub­tes pot ser la lluita soter­rada entre par­tits. I això no seria bo. De manera que els res­pon­sa­bles de l'ANC es van reu­nir a Seva (Osona) i han donat el seu parer: “Vol que Cata­lu­nya sigui un estat inde­pen­dent?” Aquesta és la pre­gunta clara i directa que pro­posa l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana per a la con­sulta. El secre­ta­riat de l'ANC ha rei­te­rat a Seva que la data s'ha de fixar per abans del 31 de maig de l'any que ve.
A més, pro­po­sen una can­di­da­tura unitària a les elec­ci­ons euro­pees.

És el que ha de fer l'ANC, pro­po­sar en la línia de les tres grans mani­fes­ta­ci­ons. Demanàvem que Cata­lu­nya fos un nou estat d'Europa. Ho dema­nava molta gent. Quanta? Sem­pre és difícil comp­tar mani­fes­tants. A més, què en pensa d'això la gent que no era al car­rer? L'única manera de saber-ho per poder obrar política­ment en con­seqüència és fent una con­sulta.

“Però Madrid no ens la dei­xarà fer –em retopa un amic, escèptic–. I, per tant, tant hi fa dir com no dir. Podem pre­gun­tar el que vul­guem i fer-ho el dia que ens agradi més. No la podrem fer.”

No sé què dir-li. Pot­ser té raó. Ara, tot sigui dit, no sé a quin demòcrata li abe­lleix con­ti­nuar vivint en un país en què els ciu­ta­dans no tenen dret a deci­dir què volen fer ni com volen viure. Ni puc enten­dre que els ciu­ta­dans d'Espa­nya, els demòcra­tes, que n'hi ha, accep­tin que les coses es facin d'aquesta manera en nom seu. He de pen­sar que la sim­ple obs­trucció no és via­ble.

“Hi veu alguna sor­tida? Jo no.”

Si els demòcra­tes ho volen, es podria nego­ciar la pre­gunta. Per exem­ple, abans de par­lar d'inde­pendència, un govern democràtic espa­nyol podria pre­gun­tar als cata­lans si volen con­ti­nuar a Espa­nya tal com hi són ara. No els com­pro­met a res més que, en el cas d'una res­posta pre­vi­si­ble nega­tiva, nego­ciar una altra pre­gunta a par­tir d'alguna fórmula ima­gi­na­tiva que provés de resol­dre els que ano­me­nen “pro­blema català”. Pot­ser alguna model fede­ral, com dema­nen alguns.

“I si diem que no?”

Lla­vors ja no queda altra sor­tida que la inde­pendència. Però podríem dir que sí.