Que els nens creixin

Fausto, el marit, no es pot que­dar a l'entre­vista perquè aquesta tarda l'han tele­fo­nat d'una empresa de neteja i hi ha de dur els seus papers. “A veure si començo demà mateix”, s'aco­mi­ada il·lusi­o­nat. Sem­bla que només serien vint hores a la set­mana, però això ja és molt, és moltíssim, tant com entrar de nou en l'engra­natge labo­ral després d'haver esgo­tat el sub­sidi d'atur i amb la família pas­sant autènti­ques penúries per tirar enda­vant.

Quan l'home surt, Yolanda Rodríguez, de 33 anys, i els seus fills, Àlex, de 7, i Kevin, a punt de fer-ne 9, ens fan un tour per les estan­ces del seu sen­zill pis de llo­guer, com­par­tit també per dos cana­ris, dos peri­qui­tos, una caro­lina real­ment inqui­si­tiva i una tor­tuga amor­rada a la paret de la seva minúscula pis­cina. Són els con­vi­dats dels nens amb dret a per­manència, i es nota que for­men part del seu món més feliç. També fan ser­vir una mena de walkie-talkie en desús per esti­mu­lar la seva ima­gi­nació –Àlex es comu­nica amb Messi– i ens ense­nyen un mòbil dels chac­hos que li fal­ten peces però que per fora fa pat­xoca. La mare els demana que es posin a fer deu­res, però no ho acon­se­gueix: Els entreté més la des­co­ne­guda que els ha vin­gut a visi­tar. S'asse­uen al seu cos­tat men­tre ella exposa el currículum amb l'espe­rança impre­cisa que un diari pugui ser de més ajuda que els ser­veis soci­als: nas­cuda a Girona, EGB com­ple­tada, experiència com a vene­dora de fruita i en el sec­tor de la neteja, sense feina des que va que­dar emba­ras­sada, amb un curs de cam­brera d'habi­tació dins dels pro­gra­mes labo­rals de Càritas i apun­tada a un altre com a mossa de magat­zem: “Ho puc apren­dre tot, puc tre­ba­llar del que sigui per donar als meus fills el que neces­si­ten”, recalca, i en un moment que els nens sur­ten del men­ja­dor comenta molt pre­o­cu­pada que no crei­xen –el gran pesa 16 qui­los i el petit, 12, asse­gura–, que es can­sen massa, tant davant d'un lli­bre com d'una pilota, i que els costa molt estu­diar. La pedi­a­tra li diu que tin­gui paciència, que ja gua­nya­ran pes, que poden men­jar de tot. I de gana, en tenen; al men­ja­dor de l'escola, si poden, repe­tei­xen. I a casa, al matí no els falta mai el got de llet pro­por­ci­o­nat pel Banc dels Ali­ments o per alguna veïna o per l'avi que estira la seva baixa pensió, com ha fet ara, pagant 30 euros per a una pro­pera excursió a un zoo. Els diners no arri­ben, ni per al llo­guer del pis, ni per a l'aigua, ni per a la llum, però viuen a la Font (de la Pólvora), un lloc on “tot­hom s'espa­vila”. El més impor­tant és que els fills patei­xin al menys pos­si­ble la pobresa que els envolta. La pers­pec­tiva, sem­pre, és el dia a dia, i aquest ves­pre la família soparà els macar­rons que han sobrat del dinar, pot­ser cele­brant que el pare ha tor­nat a tro­bar unes set­ma­nes de feina.

ui?

Yolanda Rodríguez intenta tirar enda­vant els seus fills

uè

L'índex de pobresa infan­til aug­menta a Cata­lu­nya