Quan la mort arriba en vida
La Història de veritat, la que s'escriu amb majúscules, dirà que Jordi Pujol va morir el 25 de juliol de 2014. No parlarà d'una mort natural, física, sinó d'una desaparició encara pitjor, d'una sobtada i inesperada defunció política, per tant pública, d'un morir en vida sense estar mort, i també de la dolorosa renúncia a moltes coses elementals com, per exemple, el dret a exercir la defensa de la dignitat pròpia davant l'improperi desmesurat o la més cruel de les infàmies.
Ningú pot dir, com sí que pot fer-ho qui ha estat president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys, que ha estat testimoni del seu propi funeral. I fer-ho suposa haver assistit a l'insòlit espectacle del què diran de mi quan jo no hi sigui, perquè tothom, o gairebé tothom, que ha volgut parlar de Pujol després de la sorprenent confessió del dia de Sant Jaume ho ha fet destral en mà, i ja se sap que les destralades fan mal, sobretot les d'aquells que fa anys que esmolen la fulla per tenir-la a punt quan arriba l'hora de passar comptes.
Hi ha una imatge evident que il·lustra la pesantor de funeral que s'intuïa en l'aire aquest estiu a Catalunya. La compareixença d'Artur Mas el 28 de juliol al Palau de la Generalitat per valorar la situació creada va ser la d'un home vestint de rigorós negre de dol, amb la tristor en el verb i la parla i amb el discurs propi d'aquell que ha patit una pèrdua irreparable.
Ha mort el polític, el ciutadà públic, el president que va voler allargar massa la seva ombra després d'enretirar-se del podi del poder, que potser va abusar del discurs de la moral i dels moralismes. Ha mort l'home de vocació pública però no ha mort l'home. I aquest és el drama, el gran drama personal, i la penitència, qui sap si autoimposada, perquè Jordi Pujol continua com sempre, amb ganes de dir-hi en tot la seva, però havent perdut el dret a la paraula.
És ara l'alumne aplicat que des de l'última fila de la classe voldria aixecar el dit ben amunt cada cop que el mestre fa una pregunta a l'aula perquè com cap altre coneix la lliçó, però mai ho fa perquè sap que no li donaran la paraula mentre estigui castigat per una bretolada que un dia va cometre al pati. I el càstig serà molt llarg i Pujol l'accepta tant com maleeix aquell dia que va equivocar-se.
Hi ha una altra imatge que explica a la perfecció què se n'ha fet del president que aquest estiu va decidir tirar-se de cap des del punt més alt del pedestal on havia ascendit per mèrits propis i on el país l'havia posat en sincer reconeixement d'aquests. La va aconseguir la fotoperiodista Roser Vilallonga a principis d'agost quan tothom es preguntava on s'havia ficat Pujol després de la confessió i, encara un altre interrogant, com seria aquell nou Pujol després que molts li haguessin retirat la condició d'honorable.
El personatge continuava intacte. Tot seguia aparentment inalterat en l'ordre inalterable de les coses. La imatge ensenyava en Jordi Pujol assegut davant una taula molt gran, al domicili que un dels seus fills té a la Cerdanya, llegint sota la llum d'una làmpada, estudiant en plena nit, xuclant coneixement com ha fet sempre.
I aquest és el Jordi Pujol que ha sobreviscut a la seva pròpia mort. És un home que ha hagut de fer-se fonedís de tots els escenaris públics però que continua apassionat i absolutament entregat al món de les idees i dels llibres que el porten al coneixement. I ara, i per sobre de qualsevol altra cosa, dedicat als llibres que ja va llegir fa molts anys i que avui, amb una relectura pausada, li han de permetre tornar sobre els seus passos.
Hi ha un moment en la seva vida en què Pujol s'equivoca –un moment confessat, i probablement altres amb els quals potser ha passat comptes en privat però no encara de públicament– i l'obsessió del president sembla que sigui ara retrocedir en el temps i en el viatge personal i intel·lectual fins aquell instant per buscar una resposta a aquell error que avui paga amb l'ostracisme. El viatge no és fàcil perquè el temps ha construït un personatge d'una complexitat extrema on ell mateix sembla que s'hi perd encara i, a més, passa el tràngol sol i nu. “M'he despullat”, assegura.
Des de la modèstia d'un espai que no es pot dir ni despatx, i que encara menys l'honora, Pujol parla de camins que es recorren i de cruïlles on s'agafen corriols equivocats, i si algú ara el troba per la muntanya no el veurà pujant sinó desfent la seva senda intentant trobar aquell lloc i aquell instant, intentant trobar-se.
Enlloc està escrit que algú pugui assistir al seu propi enterrament, però com que Pujol ja ho ha fet seria també temerari escriure ara que el president no serà capaç un dia de reaparèixer amb un força renovada, que no vol dir amb l'excés de força verbal amb què sí que va reaparèixer al Parlament quan va ser cridat a explicar-se i on, reconeix, va equivocar-se en la forma i el to d'enfocar el debat, però no en el fons de la resposta.
És per això que segueix autoexigint-se cada dia, i entre els molts papers que hi ha damunt el modest escriptori on ara treballa hi té una simple carpeta de plàstic amb diversos escrits; “articles”, en diu ell, tot i que són papers condemnats a no veure mai la llum. Són articles per al consum propi, o per il·lustrar aquell que s'hi acosta per parlar-hi, reflexions sobre el que és ara, sobre el setge i l'acarnissament mediàtic, sobre el que ha estat i sobre coses que passen pel món i que encara el preocupen.
És en aquesta nova i precària intimitat intel·lectual on sobreviu el Pujol reflexiu de sempre, més poruc, menys segur de si mateix, més temorós i obligadament desconfiat. I ho fa sense oblidar els que han estat referents en el seu créixer, de Prat de la Riba a l'Apocalipsi del Beat de Liébana, aquest últim no com a idea de destrucció sinó com a gran metàfora de renaixença i reconquesta cristiana sobre el gan domini àrab. Podria també citar el gran Maragall, i el vers del Cant espiritual que ara li escauria tant: “Sia'm la mort una major naixença.”
