Osona/Ripollès

Andreu Carranza, premi Josep Pla 2015, ha novel·lat la vida de Jacint Verdaguer

L’autor munta la novel·la a partir de tres viatges: a la plana de Vic, a Montserrat i a Terra Santa.

L’agi­tada vida de Ver­da­guer és un mate­rial de pri­mera per a un escrip­tor. Andreu Car­ranza (Ascó, 1957) ho tenia molt clar quan es va atre­vir a fer allò que mai no havia fet ningú: con­ver­tir-la en una novel·la. “Per la gran trans­cendència que va tenir el per­so­natge, sem­bla que n’hi hau­ria d’haver alguna”. I si no és així, pot­ser s’explica “per la seva com­ple­xi­tat”.

Ver­da­guer, tots els ver­da­guers que hi ha en un de sol. “Un per­so­natge molt espe­cial, molt, que sen­tia la poe­sia com si fos la pròpia vida, que res­pi­rava poe­sia”. I també un home “de con­tras­tos i ten­si­ons inter­nes molt for­tes”. Des del Ver­da­guer tri­om­fant de joven­tut, el poeta acla­mat, fins al Ver­da­guer per­se­guit i sol dels últims anys. Tres viat­ges ser­vei­xen a l’autor per orga­nit­zar el con­tin­gut de la novel·la en tres grans capítols: Viatge a la plana de Vic, de la infància al tri­omf en els Jocs Flo­rals de 1868; Viatge a Mont­ser­rat, que resu­meix la fe en la Mare de Déu i la pàtria, i Viatge a Terra Santa, on es con­firma el gir vital que l’allu­nya dels luxes i l’enfronta amb la jerar­quia. “Ver­da­guer és un home d’acció, i el lli­bre no podia estar orga­nit­zat d’altra manera que en viat­ges”, explica l’autor. I no de forma lineal perquè una novel·la no pot ser una bio­gra­fia. “Hi havia un aspecte estètic: inten­tar que la novel·la entronqués amb la bio­gra­fia de Ver­da­guer”.

Car­ranza mos­tra al lec­tor tota la vida del poeta. El nen de Fol­gue­ro­les esti­mat per una mare que el vol capellà i que des­co­breix la poe­sia a l’ermita de la Damunt, el semi­na­rista devot amb arren­ca­des de caràcter fort, el poeta coro­nat amb llo­rer al mones­tir de Ripoll, el tri­om­fant autor èpic de L’Atlàntida i, a la vegada, dels ver­sos més popu­lars, el capellà de transatlàntics al ser­vei del marquès de Comi­llas, que se l’emporta al palau més luxós de Bar­ce­lona. I l’evo­lució d’aquell sacer­dot d’arrel fran­cis­cana que veu la Bar­ce­lona pobra a l’altra banda de la Ram­bla i aban­dona el palau, que cau en una xarxa estra­nya amb exor­cis­mes inclo­sos, que s’enfronta als seus supe­ri­ors i és des­ter­rat a la Gleva, que viu els seus últims dies sol i aban­do­nat, excepte pel poble que el venera mul­ti­tu­dinària­ment en el seu fune­ral.

Després d’haver-lo cone­gut a fons, Andreu Car­ranza creu haver tro­bat alguns cor­rents de fons en la vida d’un home “que creu que tota la seva vida està mar­cada per la Pro­vidència”. De fons, com un crit soter­rat, la consciència de la con­tra­dicció entre el luxe i la pobresa. “D’alguna forma, busca el Cal­vari”. El troba, lite­ral­ment, a Terra Santa, i aquí comença el seu cal­vari per­so­nal, envol­tat de gent estra­nya que l’influ­eix i se n’apro­fita: des del pare Piñol, l’exor­cista, a la vídua Duran. “Era influ­en­ci­a­ble com un nen... però gens imbècil, no es va dei­xar arros­se­gar”. Va ser capaç d’acu­dir a dia­ris libe­rals –ell, que havia com­ba­tut el libe­ra­lisme– per publi­car En defensa pròpia, “pre­ce­dent del peri­o­disme modern”.

Car­ranza tras­pua emoció al par­lar d’un per­so­natge que l’ha absor­bit. Ha fic­ci­o­nat aspec­tes de la seva vida, però tot el que explica a la novel·la és cert o, si més no, per­fec­ta­ment pos­si­ble. Es per­met llicències amb molta mesura, com ima­gi­nar que hi va haver una tro­bada real entre Ver­da­guer i Gaudí. “Però la ver­sem­blança és un lema de la novel·la”. Està encu­ri­o­sit per saber la reacció dels ver­da­gue­ris­tes, molts del quals l’han ali­men­tat amb els seus conei­xe­ments. Es dóna per satis­fet si El poeta del poble ser­veix “perquè els cata­lans de prin­ci­pis del segle XXI, els de la Cata­lu­nya prein­de­pen­dent, puguem conèixer un dels fun­da­dors de la Cata­lu­nya moderna”.
“Hi veig la llen­gua viva”
Era de l’altra punta de Cata­lu­nya, però Andreu Car­ranza (a la foto­gra­fia) recorda que la seva àvia sabia de memòria poe­mes de mossèn Cinto. “Entenc que recités Ver­da­guer perquè és la llen­gua que par­la­ven ells, i que encara es con­serva... lle­geixo Ver­da­guer i hi veig coses de la llen­gua viva de l’Ebre d’avui”. El paper del poeta de Fol­gue­ro­les en la sal­vació del català, en un moment en què estava “en plena decadència”, el veu com a fona­men­tal. “He des­mi­ti­fi­cat aque­lla lle­genda que el català se salva per una resistència col·lec­tiva com a poble... no, no!, se salva per per­so­nes amb nom i cognoms, i Ver­da­guer és el més des­ta­cat!”. Des de L’Atlàntida que tras­passa fron­te­res fins a la poe­sia popu­lar que arriba a la gent sen­zi­lla per via de l’Església. I més en el seu cas, en una família car­lina. “La gent humil com la meva àvia veu que aque­lla llen­gua que des­a­pa­rei­xia és entro­nit­zada”.
Ver­da­guer, en tres clics
El por­tal Ver­da­guer.cat agrupa tota la infor­mació a la xarxa
Ver­da­guer a l’ordi­na­dor, a la tau­leta i al mòbil. Ver­da­guer en una web res­pon­sive que el situa a l’abast de tot­hom i de tot arreu. La Fun­dació Ver­da­guer de Fol­gue­ro­les cele­bra el Dia Mun­dial de la Poe­sia amb la posada en marxa del por­tal Ver­da­guer.cat, que per­met acce­dir al poeta en tres clics: Nosal­tres, un apar­tat sobre la figura de Ver­da­guer, la Casa Museu de Fol­gue­ro­les i el poble; Pro­grama, amb l’acti­vi­tat pre­sent i futura de la Fun­dació, i Visita, amb la infor­mació pràctica per als visi­tants. “És més que una pàgina, un por­tal amb vocació de repo­si­tori, on es recu­llin tos els mate­ri­als sobre el poeta”, explica Carme Tor­rents, direc­tora de la Fun­dació Ver­da­guer. Tot aquests con­tin­guts es tro­ba­ven fins ara escam­pats en cinc pàgines web, algu­nes de pro­jec­tes específics com Canigó 125 veus, que ara han que­dat inte­grats en el nou por­tal.
Curi­o­sa­ment, Ver­da­guer va ser un dels pri­mers poe­tes cata­lans a tenir una web pròpia, a mit­jans dels anys 90. La Casa Museu va crear lla­vors una pàgina amb Tool­box que només es podia con­sul­tar a la mateixa Casa Museu perquè la tec­no­lo­gia del moment per­me­tia res més.

La notícia com­pleta a El 9 Nou


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia