Un silenci de 75 anys pesa sobre els morts i les famílies de 20 persones mortes el 14 de gener a Valls. Feia poques hores que el centre de la ciutat era ocupat per les tropes franquistes quan una pluja d'obusos va impactar sobre el cor de la ciutat, que fins aleshores s'havia lliurat de les bombes. Els vencedors, en una nota publicada el1941 pel Crónica de Valls, van assegurar: “Són les forces roges, que en la fugida encaren els canons cap a Valls i disparen, amb quin fi? El resultat són 18 morts i uns 40 ferits i alguns edificis perjudicats.” Un dels obusos va impactar al Casino, els baixos del qual donaven a la plaça del Pati. Allà, els feixistes havien reclòs soldats republicans, col·lectiu al qual les autoritats de la dictadura atribuïen “la majoria” de la dotzena de morts. Aquesta versió de bombes disparades des de la carretera d'Alió per l'exèrcit en retirada ha quedat fixada com a oficial. No obstant, sobre la tragèdia pesen diverses irregularitats, de conseqüències també tràgiques.

Els cossos i els ferits es van traslladar a l'hospital civil, però “a diferència de la majoria de morts –uns 400 al llarg de tota la guerra– no es van registrar al cementiri. A més, no deixaven que els vallencs hi intervinguessin per enterrar-los”, explica Jep Martí, director de l'Arxiu Municipal de Valls, que ha investigat els fets. Dels 20 morts, actualment sols s'ha pogut esbrinar el nom de 8. Com Joaquim Mata, a qui la família no va poder inscriure al registre civil fins al 1981. De la majoria, com Ramon Domènech, mai s'ha pogut saber on van ser enterrats. Jep Martí considera més probable que fossin els franquistes els que bombardegessin des del coll de Lilla per un error de càlcul. “Això en justificaria el secretisme.”

Quan la dictadura va demanar el trasllat de cossos de vencedors al Valle de los Caídos, cap família vallenca ho va autoritzar. Aleshores, l'Ajuntament va oferir la possibilitat de traslladar cossos enterrats en una fossa del cementiri. Exactament, 20 persones. Finalment, van desestimar-ho al·legant que la calç viva havia desfet els ossos. “És fals, per tant hi podria haver una altra raó. La falta d'identificació dels cossos”, apunta Martí. “Durant anys, hi ha famílies que els han estat buscant, però la gent té els recursos que té...” Actualment, la fossa ja no existeix. L'expansió de nínxols va obligar el trasllat de les restes més antigues a una ossera comuna.