La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

El 1936 Adolf Hitler va usar l’esport i els Jocs Olímpics com un cant a la seva pròpia glòria i a la de la seva nació en el cim de la utilització de l’esport com una arma de guerra política. També a Berlín, Espanya, a través dels Borbons, va fer el mateix en la final de l’Eurocopa de fa una setmana, salvant les distàncies històriques, tot i que, en definitiva, l’objectiu de sublimació política de la pròpia nació era el mateix.

El rei dels espanyols, acompanyat de la infanta Sofia, va celebrar la glòria en l’arena dels jugadors convocats com si el triomf de la unió –a la força, no ho oblidem–d’esportistes de nacions com les d’Euskal Herria o els Països Catalans sota el domini de l’antiga capital de Castella fos la prova definitiva que els Borbons sempre van tenir i han tingut la raó.

I en els seus discursos, com en la dels polítics nacionals i socialistes –no se n’escapa cap–, hem de sentir la tabarra que aquest equip sí que representa la diversitat de la seva Espanya perquè, ai las, hi ha un jugador d’origen marroquí i un altre d’origen subsaharià. Però el rei dels espanyols no diu res o no es pregunta per què molts magrebins fugen del seu país i arriben a Catalunya o a altres indrets del seu estat. Segurament ho fa perquè un dels seus grans amics de la reialesa internacional és Mohammed VI, un sàtrapa amb un patrimoni de milers de milions d’euros que prefereix que els seus ciutadans més empobrits es juguin la vida anant a Europa en comptes d’oferir-los un futur en la seva pròpia terra.

Tampoc Felip VI o la seva filla, l’angelical Sofia –amb tot pagat des del seu primer segon de vida–, proposen, si tan diversa és Espanya, que s’empadronin tots els joves i les famílies que han vingut de països africans per convertir-los en ciutadans amb els mateixos drets, ja no dic que els que tenen ells, sinó la resta de mortals.

La celebració d’aquest títol i la rebuda a palau dels jugadors van ser una mostra d’hipocresia formidable. Després, és clar, va venir l’esperpent amb els jugadors cantant “¡Gibraltar es español!” mentre celebraven la victòria amb els aficionats de Madrid. Si Gibraltar és encara una colònia britànica és precisament per l’acord que va signar un Borbó, el Tractat d’Utrecht, a canvi de la traïció als catalans. Amb tot, cap futbolista espanyol és capaç de lligar caps en fets històrics, però si xuten fort una pilota i porten banderes espanyoles –res de basques i catalanes–, doncs endavant les atxes.

Salvador Illa actua ja com a delegat o governador in pectore dels Borbons a Espanya. Aquesta setmana, a la capital del balconing europeu, Lloret de Mar, va mostrar preventivament la seva servitud a la comitiva reial en els anomenats Premis Princesa de Girona. Cap conseller del govern català hi va ser, però l’any vinent hi seran tots si ERC fa cas a Joan Tardà i li obre les portes de la plaça de Sant Jaume. Quins temps aquells en què el polític republicà cantava allò de “mort al Borbó”.

No hi ha res més monàrquic a tota la Península que un socialista amb càrrec. A tots els altres –des de la dreta més ultra fins als moderats– se’ls ha vist sempre com un apèndix del règim franquista que va tenir continuïtat amb el nomenament de Joan Carles I com a successor natural del dictador. Ara bé, els del partit fundat per Pablo Iglesias, com a hereus del republicanisme històric, necessiten de manera constant justificar la seva submissió a la corona.

Illa, ja us ho dic ara, serà un campió mundial d’aquesta causa. No només farà tot el que pugui perquè els descendents de Joan Carles I vinguin a “celebrar” la bona nova de veure un dels “seus” com a president sempre que puguin, sinó que anirà a besar-los els peus, les mans i tot allò que calgui sempre que algun d’ells trepitgi la nostra terra.

Són aquests els valors republicans dels quals tant en sentim a parlar aquests dies? La primera virtut d’un republicà, i més a Catalunya amb la història que arrosseguem, hauria de ser anar contra la monarquia, tots aquells que la defensen i els que la volen perpetuar com a símbol del poder dels seus descendents que ens van sotmetre. Una part de l’esquerra catalana està a punt de travessar aquest Rubicó i lliurar el país a un governador romà que de tant caminar amb el cap cot davant les autoritats monàrquiques agafarà torticoli.

Al futur president català se’l veu a venir de mil hores lluny. Aquesta xerrameca del retrobament sense dir una paraula més alta que l’altra no és res més que l’operació que Espanya estava esperant des de l’octubre del 2017: que Felip VI pugui trepitjar Catalunya amb tots els honors i que els valents que es manifestin contra ell acabin vistos com quatre eixelebrats.

Segurament les llàgrimes de la infanta Helena a Barcelona 92 es guarden en un flascó que serà finalment reobert el dia de la gran victòria, quan Felip VI pugui lliurar els “seus” premis a la ciutat de Girona, l’única que encara se li resisteix.

En ple debat i també amb grans protestes per la massificació pel turisme a Mallorca i la resta de les Illes Balears, només ens faltava la parada nacional de monstres de cada estiu amb la família reial espanyola ocupant un cop més el Palau de Marivent i passejant per les platges i els principals indrets turístics amb tot el seu seguici. Ni trobaran cues ni els faltarà de res. Si la gent no s’aparta ja s’encarregaran d’apartar-los. Felip VI i tota la seva tropa han vingut a aquest món a ser exemples i a fe de Déu que ho seran. Amb l’illa a rebentar, s’hi afegiran ells, a veure si peta tot i s’acaba enfonsant, com l’Atlàntida.

Això sí, gairebé tothom, començant per les autoritats que miren –o ho diuen– de posar límits a aquesta situació que es viu a l’illa, els rebrà amb els braços oberts. Teòricament els reis i tota la seva família eren els millors ambaixadors que podien tenir per promocionar precisament el turisme, però ara es tracta de frenar-lo, i ni tan sols així aconseguiran que se’n vagin a un altre lloc, per exemple a Extremadura, a Ceuta i Melilla. A banda d’obrir el port per a Sa Majestat cada vegada que vulgui anar a voltar amb el seu veler o rodejar de seguretat mitja ciutat amb els recursos dels ciutadans, aquest cop l’agenda del monarca serà del tot gratificant, coneixent el personatge. Aquesta vegada totes les grans autoritats de les Balears són del PP o Vox. El borbó, que sap català, segons han recordat des de fa anys des de les planes de La Vanguardia, podrà practicar el baleà, la llengua pròpia que segons els amics de Vox es parla per aquells verals i podrà felicitar personalment presidents i consellers pels canvis en l’educació i l’administració pública que tenen un objectiu final semblant al que va manifestar un altre Felip ben conegut, el V. Que del català no en quedin ni les engrunes.

Això del Palau de Marivent, a més, sembla una casa de barrets. Ep, ho dic de forma literal. Que ningú s’enfadi. A banda del rei i la seva família, durant tot l’estiu allà no pot acostar-s’hi ningú més. Hi van, com si fossin la família reial britànica en el derbi d’Epsom, lluint les seves millors gales. Vestits no precisament de Zara i amb capells de tots els estils. Quan el borbó deixa la casa lliure per començar unes segones vacances, el palau passa a ser ocupat per les infantes, els seus fills i les seves amigues, i no oblidem l’emèrita Sofia, que també hi passa unes quantes setmanes amb l’objectiu d’assaltar les grans joieries de la ciutat. Amb els nostres diners. Això també.

Gràcies a la justícia espanyola, més creient en la causa independentista que qualsevol de nosaltres, ha ressorgit el cas dels 10.000 soldats russos que havien de desembarcar a Catalunya per defensar la sobirania. Sabem que és una fantasia fruit d’un deliri segurament psicotròpic, com precisa bé Gonzalo Boye, però en qualsevol cas els soldats (ni que fos disfressats) no van venir i tampoc se’ls espera en cap futur per molt enrevessat que sigui.

Tot i que això dels russos sembli una broma, la crua realitat és que els catalans fa 310 anys, concretament, que no tenim cap soltat a les nostres ordres. I això ho diu un pacifista. La reina Anna d’Anglaterra ens va jurar per escrit el 1705 que enviaria exactament el mateix nombre de soldats (10.000) que ens va “prometre” Putin, però encara els esperem. La idea era que l’exèrcit anglès desembarqués a la costa catalana i portés, a més, milers i milers de fusells per armar les forces catalanes. A canvi d’aquest esforç militar, Catalunya reconeixeria Carles com a rei de les corones de Castella i Aragó i ell es comprometia a mantenir les nostres lleis i institucions.

El que va passar després, com a catalans, no ens hauria d’haver sorprès. Aquí l’únic comandament britànic que va aparèixer de veritat va ser el duc de Berwick i no precisament per ajudar les tropes catalanes. Felip V, com faria en el futur el seu descendent Felip VI, va ser el primer a fer un a por ellos als catalans i, de passada, els seus amics valencians, mallorquins i companyia.

El Borbó, malgrat que fins i tot el seu avi i rei francès li demanava que tingués certa pietat amb els catalans revoltats, que al cap i a la fi també eren súbdits seus, va deixar clar en tots els pactes i acords de pau escrits i no escrits durant les negociacions abans, durant i després de la guerra de Successió que qualsevol amnistia no podia deixar sense càstig els defensors de Barcelona i d’altres feus revoltats a Catalunya. És per això que el cap del general Moragues va romandre penjat en una gàbia al Portal del Mar.

Els anglesos, que eren prou espavilats per saber que havien traït els catalans per la pau i els territoris que més els convenien, van discutir durant alguns anys allò que es coneix com “el cas dels catalans”, que va arribar al Parlament. El rei Jordi, successor d’Anna, també va lamentar públicament que els pactes de la corona haguessin abandonat els seus antics aliats a la Península. Però, de soldat, no en va arribar mai ni un.

Sovint la resposta a un debat amb algun carpetovetònic de manual acaba amb la pregunta que encapçala aquest article. És la forma que tenen de dir-te que ets espanyol quan qualsevol altre argument intel·lectual cau per terra. Segurament desconeixen que aquest seu DNI és un invent més franquista (ergo monàrquic) que els pantans. És una forma jeràrquica o piramidal que mostra d’una manera descarnada com està muntat el poder a Espanya. El DNI és en certa manera la prova definitiva de la presó en què s’ha convertit l’Estat. Quan ens l’arrosseguen per la cara ho fan amb els 73 anys de règim que la monarquia ha estabilitzat. O ho ha intentat.

Franco va tenir la idea de “marcar” tots els espanyols, els bons i els dolents, amb un número, com els xais d’un ramat, el 1951. “I qui hi posarem de número 1?”, es va preguntar. “Home, doncs jo mateix.” Va durar poc el debat. Amb el temps va morir, però el número 1, com aquells dorsals que retiren els equips de bàsquet a jugadors llegendaris, romandrà sempre en mans del dictador. Quin homenatge. El número 2, això fa més gràcia, va ser per a la seva dona. Ja em direu. I la filla, la inoblidable, Carmen Franco Polo, el 3.

Joan Carles I i tota la seva família també van col·locar-se ràpidament com a jugadors titulars en aquesta nova forma de poder d’identitat. L’emèrit es va quedar el 10, com si fos Maradona –en moltes coses s’hi assembla, de fet. I després, Helena, Cristina, Felip, Elionor i tutti quanti tenen prioritat entre el 10 i el 99.

Imagineu que a Alemanya Adolf Hitler tingués el número 1 del carnet d’identificació del país o al passaport. O que passés el mateix a Itàlia o Portugal. El Ministeri de l’Interior, ni tan sols el del govern més progressista de la història, no ha mogut un dit per canviar-ho, no sigui que la família reial hagi de rebaixar-se a aprendre’s de memòria vuit xifres i una lletra, com fem els plebeus.

Certament el DNI és el millor exemple del que significa ser espanyol al segle XXI. Cada vegada que el mireu penseu qui porta el número 1 i si sou aficionats al futbol tinc una mala notícia per a vosaltres, el 14 de Cruyff és per a la infanta Cristina. Tal volta per això l’exdona d’Iñaki Urdangarin ha complert una de les màximes del geni dels Països Baixos: “Si tu tens la pilota, l’altre no la té.” I a Espanya la pilota sempre l’han tingut els Borbons, i tots els altres l’únic que hem fet és anar al darrere perseguint ombres.

Com en el mercat futbolístic, que ara està en plena ebullició, em plantejo incorporar per a aquesta secció la nova estrella del republicanisme patri. “Per a què collons serveix el rei?” és una frase que podria haver dit un militant de la CUP o Bildu, o jo mateix, tot i que amb més finezza, L’autor –oh, sorpresa!– és la nova figura de l’extrema dreta espanyola, Alvise Pérez, el youtuber que serà europarlamentari gràcies als seus sorprenents resultats electorals. Representa els monàrquics que estan girant l’esquena a la institució perquè ni tan sols l’exèrcit, que lidera el rei, ha fet ni una passa per detenir Puigdemont.

Aquest xicot també es pregunta ara per què l’Estat dedica 10 milions d’euros cada any a la família reial. Ja va tard. Es devia perdre les classes d’història a l’institut o és un alienat més de la societat moderna. Si una cosa fan els professors d’història a Espanya, és alliçonar per dalt i per baix i per la dreta i per l’esquerra sobre com els Borbons han salvat la pàtria sempre que ha calgut en els darrers 300 anys.

La indignació de Pérez sorgeix, és clar, arran de la signatura de la llei d’amnistia per part de Felip VI. S’hi ha d’afegir que el nom fa la cosa. El seu partit o moviment es diu S’ha Acabat la Festa, i ara la “festa” inclou el rei i tota La Zarzuela.

L’ influencer és bàsicament popular en el seu propi món, tot i que els mitjans de dretes cada vegada li riuen més les gràcies. La resta de mortals el desconeixíem. I no saber de la seva existència ens feia gairebé millors persones. Segons el nou intel·lectual de les “joventuts” del PP, que és on acabaran tots –com els de Ciutadans–, Felip VI ha signat un paper “contrari” al marc constitucional i, per tant, que vigili, perquè precisament un dels projectes estel·lars de Pérez és crear la presó més gran d’Europa als afores de Madrid per col·locar-hi tots els malfactors i facinerosos d’Espanya.

El primer de la llista és Pedro Sánchez i, després, tots els independentistes, feministes, rojos i immigrants. I el rei, és clar, que vagi amb compte, ja que, tal com anem, Alvise instal·larà una guillotina a la plaça Mayor, ja sigui per esdevenir un Robespierre del tercer mil·lenni o per proclamar-se monarca ell mateix. Els seus càlculs són posar uns 40.000 homes a la nova presó, sobretot els que portin tatuatges (sic), seguint l’exemple de Bukele a El Salvador, precisament un dels grans amics que té Felip VI a l’Amèrica Llatina.

Per a certs historiadors, Espanya va néixer el dia que els que es coneixen com a reis catòlics, Ferran i Isabel, es van casar, el 19 d’octubre del 1469, per a més detalls. En realitat es va tractar d’una conspiració entre sectors de les dues corones (Aragó i Castella) que se’n van sortir de la mateixa manera que el Madrid guanya copes d’Europa, sense saber com.

El casament va ser tot un vodevil. Ferran hi va haver d’anar d’amagatotis i disfressat de mosso (tot un príncep!) per no aixecar sospites de la trama palatina que estaven ordint tots plegats. D’entrada es va falsificar una butlla suposadament feta per un papa de Roma que feia cinc anys que era mort, Pius II. Ferran i Isabel eren cosins de segon grau i la seva unió era vista per l’Església gairebé com un incest. L’engany amb el paper escrit a correcuita pel nunci italià Antonio Jacobo de Veneris, que va ser convenientment subornat, va servir per enredar el bisbe de Segòvia, que va acceptar el casament.

A la llarga això els va costar l’excomunió, però malgrat tot van portar ben orgullosos l’epítet de “catòlics” –encara ho fan en tots els llibres oficials– quan justament si una cosa no van ser és precisament això, ja que l’Església oficial va renegar durant uns quants anys d’ells.

A banda d’ensarronar bisbes, nuncis i papes, els aliats de Ferran i Isabel també van haver de burlar l’oposició d’Enric IV de Castella –germanastre d’Isabel–, que pretenia que la seva filla, Joana la Beltraneja, fos la futura reina. Per arribar al casament, Isabel es va haver d’inventar que anava a veure la tomba d’un altre germà, Alfons.

Un cop van tocar cuixa, o sigui poder, els nous reis van maniobrar per atenuar l’escàndol d’un casament incestuós fins a aconseguir una nova butlla que legitimés catòlicament, ara sí, la seva unió. Després que els dos monarques consolidessin la seva posició a Castella, al final d’una llarga guerra civil, i a l’Aragó, van poder executar una de les ordres religioses més convenients per al Vaticà: l’expulsió dels jueus dels territoris de les dues corones el 1492. Aquell mateix any, precisament, va ascendir a papa el cardenal de Xàtiva Roderic de Borja –Alexandre VI–gràcies a les maniobres diplomàtiques de Ferran i Isabel, com ara la instauració de la Inquisició primer a Castella i després a l’Aragó. L’antic cardenal també va arrencar de Ferran el ducat de Gandia.

Si aquell casament, com diuen alguns, va ser l’inici d’Espanya, maleït dia doncs.

El 2 de juny de fa deu anys l’actual rei espanyol, Felip VI, va salvar el seu càrrec i, sense voler-ho, la seva monarquia quan els republicans, els d’aquí i els d’allà, ja ens llepàvem els dits davant la caiguda en l’abisme de Joan Carles I. El Borbó, atrotinat per tots costats, va anunciar que abdicava després dels seus “quaranta anys de pau” –gairebé els mateixos que el seu estimat Franco.

Feia gairebé un any que l’entorn del monarca i els principals mantenidors del règim treballaven a marxes forçades per trobar una solució al descrèdit sense aturador en què havia entrat el rei, no només perquè tothom va començar a conèixer de qui es tractava realment, sinó per una salut tan fràgil que cada vegada que intervenia en públic esdevenia un perill nacional. És ben conegut l’episodi del discurs de la Pasqua Militar del 6 de gener d’aquell any que va acabar amb una lipotímia del director de comunicació de la Casa Reial, Juan Ayuso, en veure com el monarca era incapaç de connectar dues paraules seguides.

Els monàrquics i alts càrrecs espanyols que van dur a terme aquella operació no eren ximples. Per a ells o era allò o era el caos, ja que l’opinió popular sobre el rei s’enfonsava dia a dia després d’haver-se descobert la seva corrupció, l’enriquiment, les caceres a l’Àfrica i el principal motiu que va guiar la seva gestió: una dona a cada port.

Ràpidament tots els juristes i capitostos de la Casa Reial, el PP i el PSOE se les van empescar per introduir a la Constitució el canvi de cap d’estat sense que hi hagués debat parlamentari i encara menys un referèndum sobre la successió del rei. Havia de ser Felip i calia que en cap cas Helena i Cristina poguessin reclamar els seus drets. També se li va concedir, per art de màgia, un nou aforament. Tot plegat, malgrat que Mariano Rajoy va dir una de les seves frases que van fer fortuna –“Esto es un lío”–, va arribar al Congrés espanyol mastegat sota la direcció d’Alfredo Pérez Rubalcaba i Landelino Lavilla.

D’un dia per l’altre, Espanya, i malauradament Catalunya, es va trobar un altre Borbó a la seva llista negra i, per a més inri, un altre Felip, aquest cop no el V sinó el VI. Joan Carles I, mentrestant, va mantenir bona part dels seus honors. No va ser jutjat per res a l’Estat espanyol i amb la seva condició d’emèrit continua cobrant el que calgui dels pressupostos espanyols, tot i que l’operació no era salvar-lo a ell sinó la monarquia, el règim i el seu representant a la Terra.

E ls socialistes hispànics estan tan escandalitzats amb el senyor Milei i les seves astracanades que han oblidat –de fet no ho han recordat mai– com aquest suposat estat democràtic que ens vam donar entre tots va donar ales a la sanguinària dictadura de Jorge Rafael Videla a l’Argentina, de bracet, és clar, amb el rei Borbó, el campechano Joan Carles I, un sàtrapa com qualsevol altre.

El cop d’estat dels militars a l’Argentina va tenir lloc el 24 de març del 1976, quan Franco ja feia malves al Valle de los Caídos. En aquest context, a Joan Carles I i a Adolfo Suárez, que havien de portar les regnes cap a una Transició presumptament democràtica, no se’ls va acudir res més que ser el primer país del món a reconèixer oficialment la dictadura de Videla i companyia, que tenia empresonats, entre d’altres, molts ciutadans espanyols sense comptar els desapareguts.

El cap d’estat espanyol es va fer amic de Videla amb gran facilitat. Tampoc era estrany. Congeniaven en allò més important. Amb el reconeixement del nou règim no en va tenir prou. Calia algun gest més d’amistat entre “pobles germans”. Les denúncies creixents arreu del món sobre les violacions dels drets humans i les desaparicions d’opositors polítics no van frenar les negociacions per a una trobada del dictador i el rei, que finalment va viatjar amb la reina Sofia cap a l’Argentina el 1978. Videla va vendre la cimera com un retrobament amb la “madre patria”.

Abans del viatge, el 16 de novembre del 1978, el rei va signar en persona el decret pel qual s’atorgava el collar d’Isabel la Catòlica al dictador argentí. Durant la visita, Videla va portar els reis a festivals de tango i a un partit del Boca Juniors, i els va assegurar (sic) que mai com en aquells anys s’havia fet tant al país per respectar els drets humans.

Joan Carles també tenia l’encàrrec dels ministres de tancar acords econòmics amb la dictadura aprofitant la suposada estabilitat que hi havia en aquell moment pel control ferri de l’exèrcit en tots els mitjans de producció i l’interès per aconseguir inversions internacionals que facilitessin la consolidació del règim davant l’oposició democràtica.

A la llarga Videla i molts dels seus ministres pagarien pels crims comesos. El rei espanyol, en canvi, va ser més llest i va propiciar que tots aquells que havien comès qualsevol crim durant la dictadura espanyola entressin en una amnistia de la qual ell va ser el primer beneficiat.