Emotiu comiat al mestre Miquel Juhera i Cals
La missa va ser oficiada per un exalumne capellà a la parròquia de Sant Josep de Girona
El dia 4 de setembre tingué lloc a la parròquia de Sant Josep de la ciutat de Girona un aplegament de persones que volien assistir a la missa exequial de comiat de l'admirat, volgut, estimat mestre que en la darrera etapa de la seva vida va exercir d'inspector d'ensenyament primari, en Miquel Juhera i Cals.
En aquest acte col·lectiu de comiat es manifestà l'afecte pel finat, i per la seva família, compungida per la tristesa de la separació física de l'ésser ser estimat. Aquesta tristesa era compartida per tots els seus amics, per tot el col·lectiu de companys, que tots junts sentíem aquesta separació.
Aquest acte religiós era una mostra d'afecte, reconeixement al mestre, a aquell mestre que, malgrat els anys transcorreguts, els seus deixebles no han pogut oblidar; tot el
contrari, amb el pas del temps, valoren encara més la tasca docent rebuda.
Si bé aquesta missa exequial es va oficiar a Girona, la població on es va jubilar i es va quedar a viure en Miquel Juhera Cals, hi va haver la participació vehement d'una munió de persones que havien rebut el seus ensenyaments, com ara l'oficiant, mossèn Joan Planelles i Barnosell, rector de Jafre i vuit pobles més, vicerector de la Facultat de Teologia de Barcelona i que a la població de Verges va ser, juntament amb altres nois, un dels seus molts alumnes.
Mossèn Joan, amb gran sentiment, recordà la llarga vida d'en Miquel, no tan sols la professional sinó també la familiar, amb tota mena de detalls amarats de tendresa ben merescuda.
També la missa exequial va ser acompanyada pel cant per dues persones significades: en Ramon Juanmiquel, que a l'orgue omplí el temple de música de Bach, i la soprano Imma Presas, de la Bisbal, amb qui Juanmiquel interpretà l'Ave Maria de Schubert i Núvol blanc, del fill de Verges Lluís Llach.
En aquesta missa de comiat a l'amic, al mestre, tot i el component emotiu trist, compartit per tots els assistents, ens envaïa un profund sentiment de gratitud en copsar que la tasca del mestre és valorada per aquelles persones sensibles que componen una societat en la qual cal confiar i que de vegades sembla que només valora les conquestes materials. Els records del mestre ens van fer emocionar.
Miquel, on siguis, voldries compartir el meu desig? “Si pogués, tornaria a ser mestre.”
Fins sempre!