Dench, l’àvia espia
L’actriu presenta ‘La espía roja’ i rep un premi Donostia en el Festival de Sant Sebastià, mentre Cuerda competeix amb ‘Tiempo después’
“En cinema, menys és més. La càmera és molt sensible i percep el que tens als ulls”
“Diuen que en cinema menys és més, i és veritat, si tens els pensaments adequats al cap, la càmera ho percebrà, perquè és molt sensible, filma el que tens als ulls.” Aquesta era una de les reflexions que Judi Dench, actriu de mirada expressiva i veu profunda, compartia ahir a Sant Sebastià en una sala de premsa plena de periodistes que, abans de cada pregunta, la van felicitar pel premi Donostia que li atorga el festival i per la seva gran carrera al teatre i al cinema.
Un Oscar per Shakespeare enamorat, sis nominacions més (per Mrs. Brown, Chocolat, Iris, Philomena...), Globus d’Or, Bafta... omplen les vitrines de casa seva. “Tindrà lloc per encabir-hi el Donostia?”, li van preguntar. “En faré!”, va respondre l’actriu anglesa, a qui l’edat ha afectat més el físic que la ment, lúcida i amb els records intactes. Ahir en va treure uns quants del bagul: “Només volia ser actriu de teatre –va comentar–, vaig entrar el 1957 a l’Old Vic, i després a la Royal Shakespeare Company.” Fer cinema no va resultar fàcil: “Vaig fer una prova per a una pel·lícula i em van dir que ho deixés córrer, perquè no tenia un rostre per fer cinema. Jo vaig dir que molt bé, perquè m’interessava el teatre. Però anys més tard vaig començar a fer pel·lícules i estic molt contenta de la meva carrera.”
Prolífica, però humil
Ha pres part en 123 produccions de cinema i televisió, als quals s’han d’afegir molts anys de teatre. “Necessitaria tres hores per dir els personatges que m’ha entusiasmat interpretar”, assegura, però la seva trajectòria farcida de guardons no li fa perdre la humilitat: “No em considero poderosa, he d’esperar que em truquin per una feina. No hi puc fer res, sempre m’he considerat una actriu que busca feina, i després de 61 anys de carrera, encara ho soc. No puc rebutjar cap paper perquè no sé si em cridaran la pròxima vegada.”
Tampoc dona lliçons sobre l’ofici: “No tinc ni idea de quin és el secret per actuar. Ho fas tan bé com pots, te’n vas a casa, estudies el paper, canvies alguna cosa a casa, tornes l’endemà i, si no funciona, tornes a canviar coses. És tot sort, mai ho has d’oblidar. I has de pensar que a la teva esquena hi ha moltes actrius empenyent per intentar aconseguir el teu paper.”
Judi Dench ha presentat a Sant Sebastià La espía roja (Red Joan), basat en fets reals i contrapunt, en certa manera, del seu paper de M en la saga James Bond: l’any 2000, els serveis britànics van detenir una dona de 78 anys, acusada de passar informacions del programa nuclear britànic al KGB als anys quaranta. Batejada com l’àvia espia, és interpretada per Judi Dench de gran i per Sophie Cookson en els anys de joventut. Trevor Nunn dirigeix una proposta que es mou a la zona de confort sobre una història l’excepcional.
La competició
Una altra proposta britànica, In fabric, es va presentar ahir a concurs. John Strickland, present a Sitges en altres ocasions, ha fet un film ple d’humor negre i crític amb el consumisme. Influenciat pel terror de sèrie B de Jess Franco, fa en canvi un film estilitzat, amb estètica dels setanta, ple de personatges excèntrics, que fa riure i desconcerta a parts iguals.
José Luis Cuerda, en canvi, fa a Tiempo después una sàtira que beu del cinema de Berlanga i Azcona, amb guàrdies civils amb faldilla escocesa, un capellà franctirador i altres personatges estranys. És una mena de distopia a l’espanyola, ambientada el 9177, que fracassa en el més important per a una comèdia: fer riure.
